La bandera del robot

L'exercici és d'una fredor que esborrona: es podria ensenyar patriotisme a un robot? De fet el que esborrona no és el plantejament, que ja coneixem per l'home de llauna d'Oz, Terminator, Eva o Pinotxo, sinó la intenció de la pregunta. Ignasi Llorente, en el seu recent i interessant llibre A la recerca del benestar: independentisme racional versus nacionalisme emocional, proposa aquest exercici per preguntar-se si el nacionalisme és una eina prou útil. I bé: sembla que la prova del cotó fluix seria si un robot podria aprendre'l i adquirir-lo. No crec que ni Descartes ni Darwin haguessin estat mai tan severs en el mètode.

La part bona (molt) del llibre de Llorente és la invitació al racionalisme: a pensar si tot el que diem i fem sobre la nació catalana té una veritable raó de ser. Si té algun sentit pràctic. La part pitjor de l'assaig, prologat per Josep Ramoneda, és que tanta radicalitat racionalista acaba transformant el plantejament del llibre (i del seu pròleg) precisament en una superstició. Llorente ens convida a una actitud tan racional que esdevé sospitosament inhumana. Dogmàticament científica. Intolerablement robòtica.

Ho repeteix sovint: el nacionalisme es mou en el terreny dels sentiments i, per tant, a banda d'haver-se de circumscriure a l'àmbit personal i intransferible (sic), està condicionat per un passat que cal conservar. Això li impediria de formular-se en clau de futur, de flexibilitat i d'utilitat. En canvi l'independentisme jugaria no en la lliga dels sentiments, sinó en la simple organització administrativa: la recerca d'un estat no per preservar res, sinó per a gestionar millor el benestar i la llibertat de les persones.

A banda que poso molt en dubte l'eficàcia de la gestió de l'independentisme en el govern tripartit, crec que és dogmàtic negar racionalitat (i quasi fins i tot capacitat de raciocini) al nacionalisme. I fer-ho amb to de Copèrnic. El nacionalisme podrà tenir un origen sentimental, però és capaç de dirigir aquest impuls humà vers l'eficàcia, el benestar, l'obertura i el ple desenvolupament personal. Així ho van entendre els pragmàtics homes de la Renaixença, o Cambó, o Prat de la Riba, o Macià, o Pujol: homes amb sentiments i alhora molt eficaços (segurament pel fet que no eren màquines programades). El nacionalisme català ha estat, és i serà un moviment lligat al progrés de les persones i a la modernització del país. Justament per això ara destaca el seu vessant independentista: perquè es posa a l'avantguarda de les necessitats (i els sentiments) del moment. Què diu, ara, en Cabré? Que els sentiments poden ser eficaços? No: estic dient que sense sentiments no hi ha eficàcia.

El llibre té fragments de gran interès però li falla que hem superat Descartes. Ens trobem ja en el “sento, per tant existeixo”. Llorente parla molt de legislacions sobre l'avortament o el matrimoni homosexual, qüestions que no són tan racionals com ètiques i morals. O sentimentals: la base de les parelles (gais o no) són les emocions i no els càlculs. Com també ho és la base dels divorcis, o de les emancipacions nacionals. Convido a fer ara un procés del tot racional: també per a la Rioja seria bon negoci ser un estat independent. Podem argumentar-ho científicament: política de proximitat, recaptació, infraestructures. I etcètera. En canvi, l'independentisme no existeix a la Rioja sinó que suma més i més adeptes a Catalunya: segur que Llorente troba la forma freda, exacta i racional d'explicar aquesta diferència.

Publicat al diari Avui el dia 20 de febre del 2012

Renaixença II

A les 7 de la tarda del dissabte, dia 28 passat, just abans del primer timbre d'avís, un home es moria a les escales principals del Palau de la Música. Els tres metges que li feien el massatge cardíac (diuen que tots tres eren abonats al cicle) van passar-s'hi més de mitja hora, fins que va arribar l'ambulància. Només aleshores va saber menys greu entrar al concert, tot i la pal·lidesa completa de la víctima i malgrat la terrible sensació d'haver presenciat una mort clínica. I el programa de mà que es mantenia taxatiu: la Cinquena de Beethoven. És a dir, el Destí.

El Destí de Beethoven era dins del programa Els concerts simfònics al Palau de l'OSV, que guarda una molt bona qualitat i una prometedora política de comunicació. La cartellera prova de fer entendre que Bach o Beethoven també van ser joves i poden ser estendard de modernitat, o fins i tot de transgressió; col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes per implicar-hi la visió dels escriptors; anecdotari i curiositats per il·lustrar els programes... Una bona línia per aconseguir alliberar de marbre i d'inaccessibilitat les grans obres (i les grans actituds) del llegat musical europeu. Enhorabona als vallesans i al Palau, que ara també té la comunicació en bones mans: però els ensurts mai no vénen sols, diuen, i aquell era un cap de setmana especialment apocalíptic.

El capítol de Spanair es va interpretar com un fracàs de la burgesia catalana: la mateixa, segons Pilar Rahola, que fa un segle construïa precisament el Palau de la Música ara (aquells mateixos dies) fracassa en la primera operació empresarial col·lectiva en molt de temps. No li trec raó, contrasta la història brillant de fa cent anys (malgrat les crítiques que també reberen) amb la sensació d'impotència actual. S'argumenta que ara tenim la política aeroportuària estatal decididament en contra, i que arrosseguem un dèficit fiscal insofrible: però tampoc en aquella època l'Estat no era un amic ni la nostra autonomia financera existia per a res. Quina és, doncs, la diferència? Crec que es tracta d'una barreja d'estat d'ànim, de consciència col·lectiva i d'autoconfiança. Per començar, no hi havia cap Generalitat i, per tant, compartir les responsabilitats era tasca obligada. Diuen que aleshores els rics eren més rics: jo això ho posaria en dubte. Més aviat la pèrdua de les colònies espanyoles (entre altres coses) obligava els catalans a posar-se en marxa i a diferenciar-se. A agrupar-se, a anomenar-se modernistes, a fer exposicions universals, a renéixer, a construir i a obrir-se al món. Per entendre'ns, allò era un començament després de la desfeta i els començaments sempre estimulen. Seria allò que ara ens faltaria, n'estic convençut: la percepció seriosa, greu, rigorosa, d'un nou començament.

Aquest nou començament es pot trobar al voltant del procés d'“emancipació” anunciat pel president Mas. La crisi hi ajuda i no deixa de ser un procés molt semblant al de fa cent anys, si bé més complex perquè la societat és més complexa. L'acte de fa uns dies a l'Ateneu, on sindicats i patronal i el món intel·lectual s'unien per la causa del concert econòmic, era un bon símptoma. Caldria ara transformar la reclamació en el començament de la construcció d'una cosa nova. D'un projecte nou, estimulant, creatiu, agosarat i lliure. Hi ha també, doncs, bones notícies. De fet, a mig concert em comunicaven que l'home havia aconseguit salvar la vida. Miraculosament, havia renascut. Havia superat el Destí.

Publicat al diari AVUI el 6 de febrer del 2012