Pep Guardiola

Es plora després, i no abans. Es plora i es descarrega l’estrès un cop s’ha fet la feina i s’ha plantat cara, i no quan es veuen les dificultats o quan tot sembla perdut. Fins i tot, en el cas de Guardiola, es plora només quan s’ha complert amb la perfecció. Molta tertuliana ha vingut a dir-nos aquests dies que l’escena dels plors la va entendrir perquè és bonic veure que un home no s’avergonyeix de plorar: com si al darrera de tota la temporada no fos prou notori el constant sentiment que hi ha deixat en Pep. Com si en cada pla, en cada estratègia, en cada declaració i en cada entrenament no hi hagués deixat l’ànima tant o més que els desconsols d’Abu Dhabi. Com si plorar com un home no fos, precisament, esclatar després i no abans d’una batalla ben lliurada. Després d’haver-nos demostrat l’immens poder esportiu, filosòfic i plàstic del “per sis Team”.
I bé, ningú no havia aconseguit aquesta fita i encara n’hi ha que proclamen que aquest país no pot aconseguir qualsevol cosa que es proposi. Una altra cosa és que sigui fàcil, en futbol i en tot: no ho és. Una altra cosa és que calguin cops de sort i alguna confluència dels astres: calen. Però si alguna característica especial s’ha destacat per a explicar la totalitat aconseguida per en Pep és la de la humilitat i la de l’esforç, i això significa que quan un sap en quina direcció va tots els vents li són favorables. Aquest Barça sabia on anava. I una altra cosa molt important, que s’encarrega de destacar molt en Pep: aquest Barça s’ho passava bé. És fonamental que en allò que fas t’ho passis bé, i en prenguin nota tots els responsables o els líders de qualsevol equip en aquest país: l’ambient, la motivació, la injecció constant de confiança i la creació d’un esperit tan ambiciós com emocionant, allò que se’n diu la existència d’una ànima rere de qualsevol empresa, és un element indispensable per a qualsevol possibilitat d’èxit. “Si perdeu aquesta final sereu els millors del món: si guanyeu, sereu eterns”. Ni powerpoints de postgrau ni hòsties. Tan simple i tan sincer, i tan carregat d’emoció com això.
Procureu dedicar el vostre temps a coses que estimeu, que alhora us transcendeixin i en les quals pugueu vessar la sang, la suor i les llàgrimes. Prohibit creure que no podrem. I prohibit creure que ho fem només per a nosaltres mateixos. En Pep ha acabat sent metàfora d’allò que aquest país por arribar a fer, però sobretot de les formes elegants de viure. De com val la pena fer les coses. El millor reconeixement no li vindrà d’articulistes, ni d’homenatges ni d’elogis: el millor reconeixement és el que et fas a tu mateix, al mig del camp, amb els ulls inundats. Acte seguit, un somriure. I tornar amb els altres.

Publicat a Elsingulardigital el 30 de desembre del 2009

Obama i el destí

“Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no podem ser presoners del nostre destí”. Ho ha dit el president Obama en el seu discurs d’acceptació del premi Nobel i em sembla una exactíssima i oportuna fixació de fronteres. El món es divideix entre aquells que confien en el destí i aquells que el desafien. Fa temps que hi rumio, i ara ha hagut de ser Barack Obama qui em faci companyia en la tesi favorable al segon grup. Hi creiem, en el destí, en efecte. No tothom hi creu: jo sí, i sembla obvi que Obama també. Però creiem més en el poder de l’home i de la seva determinació. Estaria quasi d’acord amb aquells que diuen “vés amb compte amb el que desitges perquè podries aconseguir-ho”, però jo més aviat dic “vés amb compte amb el que desitges perquè sens dubte que ho aconseguiràs”.
La frase d’Obama connecta amb moltes coses, d’entrada amb un altre president americà, J.F. Kennedy, que va dir allò de “we choose to go to the moon”. Una frase que no parlava de la predestinació de la tècnica i de la pàtria a arribar a la lluna, sinó que subratllava la voluntat col•lectiva. Anirem a la lluna perquè ho hem decidit nosaltres. I en segon lloc, evidentment, la frase del president desafiant el destí em porta (de nou) fins a Beethoven. Aquell que va dedicar tota una Cinquena Simfonia a provar que es pot vèncer aquell destí que s’entesta a trucar-nos a la porta. L’home que va fer una música que no allibera, sinó que convida a alliberar-se. Aquell que ens parla de l’home, i del seu poder, fins a uns límits gairebé sacrílegs per a la seva època. El que avui anomenem destí, en aquella època sovint s’associava als designis de Déu.
Tenim alguna responsabilitat molt superior al signe de cranc, de balança o de peixos. Tenim la temptació de defugir aquesta responsabilitat i de pronunciar “potser així havia de ser”, o “estàs predestinat a ser això”, o “deixa que les coses flueixin de forma natural”. Consells que de vegades són bons, però només en part. Perquè posen la responsabilitat en una altra banda, en “el entorno” que diria Cryuff, en els astres, en allò que (se suposa) està escrit. L’única cosa que està escrivint-se ara mateix sobre el destí és aquest article. Puc acabar-lo com cregui oportú. El destí depèn de nosaltres i aquest diumenge, per exemple, podem donar-ne mostres. Un deixeble de Beethoven va anotar sobre una obra acabada “acabat amb l’ajuda de Déu”. Beethoven hi va afegir, l’endemà: “Home, ajuda’t a tu mateix!”.

Publicat a El Punt el 12 de desembre del 2009

Codorniu

Nova demostració que encara hi ha classes. Codorniu torna a passar la mà per la cara a Freixenet, pel que fa als anuncis de Nadal. Enguany és un tema de Queen, però sense purpurina ni famosos, sinó anant a les persones i a l’alegria de les festes. Codorniu sempre ens ha parlat de Mediterrani, de la terra, fins i tot del país. En els seus espots nadalencs ens ha mostrat la millor manera de ser globals, que és no avergonyir-se de ser locals i de marcar caràcter. No vol dir que hagin fet anuncis de la ceba, ni molt menys: el que han fet són apel•lacions clares al sentit de comunitat, al sentit d’identificació geogràfica i al sentit de celebració en societat. Amb un bon gust que sempre és superior al dels seus competidors, parlant-nos de nosaltres i del millor de nosaltres. Amb tanta humilitat com orgull. Que sí, són termes compatibles.

Res a veure amb les absurdes bombolletes daurades, amb l’estúpid somriure de periquito de la nedadora, amb els actors i actrius de Hollywood, amb els directors d’orquestra mediàtics, amb els brindis artificials i els ballets d’opereta. Res a veure amb l’espanyolitat profunda, amb aquesta arrogància dels grans festivals, amb aquest to de programa de José Luis Moreno els dissabtes, amb aquest raphaelisme, aquest divisme, aquesta ànima d’hostessa de saló de l’automòbil. Freixenet diu que aquest any, per això de la crisi, repeteix l’anunci de l’any passat: tot plegat una enèsima horterada. Ens prenen per imbècils com han fet cada Nadal, ens volen fer veure que rere la seva superficialitat de decorat del Molino hi ha algun backstage moral.
Alguna cosa que s’acosti al missatge nadalenc, o a una certa profunditat, a una sensibilitat major. No cola. Rere dels anuncis de Freixenet només hi ha la vaporositat frívola de les bombolletes, aire que balla i que puja i que fa pessigolles.

Mirin-se ambdós anuncis i, de nou, comprovaran que no hi ha color. No perquè Cordorniu sigui massa transcendent, sinó perquè ens diu alguna cosa més que “compra’m, imbècil”. Contra les seleccions espanyoles de natació, les platges de la Costa Brava. Contra Norma Duval, el “hey” sempre oportú de Freddie Mercuy. Contra les llumetes de cabaret, la posta de sol a l’horitzó i el somriure dels amics. Bones festes: i prenguin nota a Luz de Gas.

Article publicat a Elsingulardigital el 9 de desembre del 2009