La Tresa i la matèria

Aquest diumenge vaig dinar al restaurant Ca la Tresa de Sarrià, aparentment per casualitat: diguem que no estava gens previst i que anar-hi fou una improvisació total.Pels esdeveniments que després hi van succeir, i que tenen a veure amb la màgia deles coincidències més sorprenents i impensables, així com amb el llibre de dedicatòries i la passió lectora de l’amfitrió senyor Sebastià (i també un detall de l’Emili Teixidor), només podia arribar a una conclusió que he après recentment: que les casualitats són les costures de la divinitat. Però el propòsit d’aquest article no és espantar el lector amb confirmacions sobre el món espiritual que ens envolta i ens observa, molt més del que imaginem, sinó parlar de les frases que em va dirigir un Josep Maria Espinàs incondicional de l’establiment, que m’explica que està a punt de treure un llibre sobre l’ofici. Sobre l’ofici d’escriure.


Recordo la presentació del meu primer llibre a Proa, en què venint d’on jo venia em vaig sentir obligat a fer un elogi del hobby: les vies d’accés a la carrera literària són sovint les hores lliures, l’artesania no remunerada, l’amor a l’art. És com voler accedir al món del surf, o el de la petanca d’elit: tasca d’amateurs, tasca d’amadors. No em penedeixo per tant d’haver fet aquesta defensa de l’afició, però en efecte tard o d’hora et trobes cara a cara amb la vocació. I per tant, amb l’ofici. M’explicava l’Espinàs que la vanitat ha fet perdre grans novel·les i tal vegada també grans escriptors (“estic segur que serà vostè tot un geni, però ara per ara vostè és només un pedant”). Ell mateix, malgrat ser llicenciat en dret, ha evitat caure enles múltiples temptacions (sic)que se li han presentat al llarg de la vida en forma de càrrecs. Sobre l’ofici vam coincidir en el fet que escriure i viure és el mateix, i que per tant no és que una cosa s’aguanti sobre l’altra: “Són – el – mateix”. Arribar a aquesta conclusió teòrica no és difícil: el que costa és posar-ho en pràctica i que més omenys surtin els números. Perquè sens dubte el nostre caminaire nacional, juntament amb el seu company de trajectes (l’esmentat Sebastià), estaran d’acord que els números han de sortir. I que millor si surten bé. Que per tant convindria criticar menys allò que s’anomena despectivament “l’escriptor de cap de setmana” perquè al capdavall hi ha gent amb veritables problemes per poder tenir un dia o dos lliures, ja sigui per escriure o per col·leccionar xapes de cava. En tot cas, si la figura és criticable, és només perquè la societat permet que existeixi: escriure, i amb això vull dir escriure bé, hauria de pagar-se millor. Aquesta frase no és de sindicalista gremial, perquè crec que el mateix és aplicable als bons actors, als bons compositors o als experts en xilofonia.

Parlant de grans compositors, en Jaume Cabré sempre fa referència a “la pastisseria de Foix” per il·lustrar la idea que a cap escriptor no li han de caure els anells per haver de mantenir el modus vivendi a través de l’advocacia, el funcionariat o la compravenda de pastissos i confiteries variades. Ser escriptor, ve a dir,no és fumar pipa i lluir bigoti entre els bibelots de la sala d’estar d’una mansió escocesa, sinó simplement tenir una idea per escriure,un temps per treballar-hi i el talent per fer-la bella.També en Valentí Puig em va advertir que tenir una feina “seriosa” posa l’escriptor amb els peus a terra o amb un ull a la realitat, cosa que no és gens menyspreable. Són arguments contraposats al que em deia l’Espinàs, a qui horroritza pensar d’haver d’estar vuit hores (vuit hores!) al dia fent alguna cosa que no sigui escriure.Convindran tots ells, però, que cada cas és cada cas i que no hi ha camins únics. Que hi pesen factors com l’avarícia, o com la necessitat econòmica, o també com l’equilibri mental, tots ells segurament igual d’importants. L’ànima de la millor sonata necessita la solidesa de les tecles; també l’ànima del bacallà de ca la Tresa requereix tanta fantasia com pacte amb la realitat. Entre idea i idea de qualsevol obra és bo recordar que amb les coses del menjar no s’hi juga. Que, ens agradi o no, vivim en un món material. And I am a material girl.

Publicat al diari AVUI. 24-01-2008

La revolució sexual

Recordo que fa dos o tres anys els mitjans sensacionalistes donaven la sensacional informació que el fill de John Lennon sortia amb la filla de Mick Jagger, amb l’inevitable subtítol sobre la fi de la secular rivalitat entre Beatles i Stones (o “els Rollings”, com defensa l’amic Alzamora) arran del fabulós acoblament sentimental. S’aventurava també, és clar,una nova dinastia on es barrejaria la sang dels Reis del Pop amb la de Ses Satàniques Majestats. Ni tan sols s’estalviaven detalls nauseabunds com el fet que Sean Lennon va seduir la demoníaca criatura tocant-li Imagine al piano, com si en lloc de teclejar l’Steinway acariciés la fusta del taüt del pare per aconseguir els seus objectius libidinosos. Un muntatge perpetrat per les discogràfiques i per Lady Macbeth-Ono, eternament enganxada a la calculadora. Tot plegat infumable, obscè, sacríleg i apostàtic i necròfag. La prova de la inconsistència de l’invent és que l’última notícia d’Elisabeth (aquesta filla d’un nen pijo del London School of Economics com és Mick Jagger) fou que l’havien enxampada en un club nocturn de Londres en plena còpula amb el seu nou amant, que és l’única cosa que espero que fes el jove Lennon amb ella: abusar-ne carnalment, exhibir la seva naturalesa invertebrada, riure’s d’una sang que sens dubte té talent per a encendre flames i per a fer el rèptil però condemnada a no acabar de tenir mai cap satisfaction. La resta, negoci. Seguir les ordres de la mama, i fer molta cara de John. Cap missatge interessant ni creïble.

Diu que l'Emperador de França i Carla Bruni es casen, dos mesos després d’haver-se conegut i quatre mesos escassos després del presidencial divorci. Els subtítols ja van apareixent, i fan referència a la unió entre la dreta puixant i la intel·lectualitat d’esquerres soixantehuitarde, entre la solidesa d’una roca d’escullera i la poètica divagació de les sinuositats del mar. Brollaran les sospites d’amor de conveniència i les rèpliques que apuntaran a l’enveja, fins que un bon dia Napoleó, que en Nicolas Sarkozy ha trobat la seva reencarnació indubtable, haurà de recordar que en la seva cerimònia d’autocoronació només va jurar“no augmentar cap impost”(literalment, i a principis del segle XIX!) i “governar ambl’únic objectiu de l’interès, la felicitat i la glòria del poble francès”. Proposo donar una oportunitat a la parella, atès que en aquest cas no sembla tractar-se d’alquímia sinó de veritable química, però també considero tan fantàstica com versemblant la metàfora que aquesta unió suposa de la mort de l’esquerra i de la dreta, per donar pas a un tipus de patriotisme transparent,humà i apassionat. La perdedora Ségolène ja veia que evocar l’orgull o la grandeur era indispensable per accediral tron, però li va faltar rigor als llavis i vigor als ulls. Convé fer l’advertiment que en la seva anterior vida, a Sarkozy li fou retirada per Beethoven la dedicatòria que li havia fet de tota la simfonia Heroica en l’instant que el músic va tenir notícia de la coronació. Ser emperador no era gens revolucionari ni liberal: ara empregunto què opinaria Beethoven de les conquestes amoroses en la nova vida del conqueridor francès.Segur que fins i tot Lennon,desdels llençols blancs,ho consideraria profundament revolucionari.

Alguns creuen que la revolució sexual és la necessària derivació de la revolució obrera i la revolució cultural pronosticades per Marx,però ha succeït que aquesta evolució comença a produir-se un cop fracassat el comunisme i el socialisme i esberlant-se la dogmàtica conservadora de dretes i d’esquerres. L’Imagine de Lennon no negava que hi hagués cel i infern (és a dir bé i mal), només convidava a imaginar que no existissin: això és el que hauria d’haver entès el burro del seu fill impregnant-se ambla Jagger, que tot no s’hi val. Bruni i Sarkozy beuen d’una revolució silenciosa que té aspectes frívols però que es basa en la llibertat, l’alegria, la capacitat de superació i laconfiança: per això enllaça amb Napoleó i amb Beethoven, perquè planta cara al destí. I és que això del destí o del fracàs són espantalls que ens poden fer una miqueta de por... però que mai no hand’intimidar-nos.

Publicat al diari AVUI. 9-01-2008