dimecres, 10 de gener del 2007

Retorn a la innocència

S’ha de ser pare per a entendre-ho, i per això demano disculpes d’antuvi a aquells que no ho siguin (o que prefereixin els temes més agres), perquè aviso que aquest és un article ensucrat. Encara estic intentant recuperar-me de l’impacte que emva produir veure-li la cara quan es va obrir el teló, en aquell teatre on apareixien els seus personatges preferits de televisió. Al començament, molta calma, tot semblava controlat, ell (dos anys imig) es pensava que el dúiem a veure alguna mena de Pastorets que encara no sorprenien gaire. Però aleshores es van retirar les cortines i va sonar la música, es van encendre els llums de colors i davant d’aquells ninots els ulls d’en Xavier semblaven dues boles d’arbre de Nadal il·luminades. Ni tan sols vaig voler mirar l’escenari, perquè l’espectacle de debò es trobava ben bé al meu costat. Després d’alguns mesos força atabalats de feina, i d’altres crues qüestions que té la crua i freda maduresa, no m’hauria pensat que en un instant se’m plantés al davant la mirada il·lusionada de la innocència, i que ho fes d’aquella manera. Em vaig rendir de forma automàtica i per sorpresa absoluta.

De forma recurrent s'alcen algunes veus reclamant un retorn col·lectiu a la innocència, especialment enforma de Power Points anònims que ara et mostren una casona del Tibet i ara pretenen ensenyar-te sobre l’amistat tot il·lustrant-ho amb un bebè ben entaforat dins d’una col. Constantment rebem lliçons sobre com prendre’ns les coses, que especialment ens criden a valorar les més petites i insignificants (sota l’amenaça, això sí, de no veure complerts els nostres desigs si no reenviem la missiva a deu o vint-i-cinc indefensos contactes). Esborro aquests correus electrònics compulsivament, ja que no suporto el paternalisme anònim, llevat que realment les fotografies valguin la pena per a uns minuts d’evasió a les dunes del Sàhara o a les platges de la Polinèsia. El cas és que tots aquests missatges són constants repeticions de la mateixa idea, d’una reivindicació de les coses més essencials, de vegades fins i tot revestides d’un intolerable conformisme. El que hi detecto, de forma general, és un profund enyor de la il·lusió infantil. Al darrere d’aquelles músiques new age, d’aquells proverbis hindús (mai cristians, val a dir-ho) o d’aquelles llargues paràboles amb moralina, hi ha una innegable voluntat de fugir: de fugir ben lluny geogràficament, o bé de fer-ho enrere en el temps. La qüestió es rebaixar la importància de les coses i fer-nos-ho tot més senzill, reduir la clau de la felicitat a quatre principis còsmics del més pur estil Antoine de Saint-Exupéry. Tot plegat, amb poques excepcions, em fa venir unes irrefrenables basques. Fins i tot el nen que, davant d’un aviador accidentat al desert, no sap demanar una altra cosa sinó que li dibuixin un xai. De tan bufó, realment n’hi ha per a cruspir-se’l.Però de forma literal, i començant pels ulls i la llengua.

Una altra cosa ben diferent és el que vaig veure al teatre, girat quasi d’esquena a l’escenari. La innocència era allò. L’essència de la vida era allò, tot elmón tenia sentit (un sentit inexplicable) quan a en Xavier se li obria la boca i se li desfeia l’ànima. I vaig entendre que a partir d’ara sentiré enveja d’ell, no només per la seva manera de vibrar i d’enlluernar-se, sinó sobretot perquè a ell tot això encara li és permès. Enveja d’aquesta gràcia que li fa fot, i de les històries que inventa amb els animals de la seva granja. Enveja de quan tingui nou anys i dormi per primera vegada sota un cel estrellat i dins d’un sac. Enveja del primer petó i la primera copa de cava. Enveja del pànic escènic en les actuacions escolars, i de tenir cada dia la colla d’amics a tocar de pupitre, i de la nit de Reis. I del pa ambxocolata, i de l’aventura de pujar a les atraccions més monòtones, i de la festa de final de curs, i de no aprendre mai a ballar amb una noia, i de comprar tant de material de papereria, i del primer bany nocturn a la platja. Totes aquestes coses són les que t’envejo i em temo que a partir d’ara aquesta dolça enveja m’acompanyarà a cada pas que facis. Començant per aquest tros de dona que has tingut la sort de tenir com a mare.

Publicat al diari AVUI 10-01-2007

dimarts, 2 de gener del 2007

?



Reunit el jurat del premi Llorenç Villalonga de novel·la, del qual vaig formar part i que va decidir premiar la novel·la del jove Melcior Comes, vam ser convidats (com correspon) a la festa de lliurament dels guardons. Val a dir que el marc de la cerimònia, un castell de Bellver ben engalanat i il·luminat, va resultar clarament més plaent als sentits que alguns fragments exòtico-adbominals de l’espectacle en si: però en general va ser una vetllada agradabilíssima i de la qual dono sincerament les gràcies. L’inesperat toc desagradable va venir de la boca d’un dels guanyadors en llengua castellana, no vull equivocar-me però diria que era el de novel·la, que va començar el seu discurs d’agraïment invocant a un tòpic davant del qual mai no puc evitar sublevar-me: “Escriure literatura –va dir– consisteix a dir les coses amb el mínim de paraules”. Va llençar-ho a l’honorable públic, va quedar-se una mica més tranquil i va deixar la seva sobirana imbecil·litat penjant del ferro del micròfon del púlpit.


Em pregunto en quin moment nefast de la història del segleXX (perquè suposo que només pot tractar-se del XX) va sorgir aquesta dèria minimalista per venerar la brevetat, la petitesa, l’austeritat irracional i autoimposada. A poc a poc es va anar estenent aquesta grotesca norma decidida per algú amb no sé quina autoritat, que va transmetre’s de la pintura a l’escultura i a l’arquitectura, fins a arribar contaminant totes les disciplines artístiques ihumanes, inclosa la literatura. Les mínimes paraules, diu? Perdoni: de paraules, les justes.Ni moltes ni poques, les que toquin. Provar de preestablir l’abast màxim d’una frase és condicionar-la estúpidament, és no deixar-la respirar, és castrar-la abans d’hora i en definitiva negar-la. El nombre de lletres o de paraules (o de pinzellades, o de notes, o de columnes recargolades) ni tan sols és res que decideixi l’autor, sinó que pertany a l’àmbit de decisió de l’obra mateixa.Que no provin per tant de vendre una falsa fórmula per a la senzillesa, perquè això que proposen els minimalistes no té res a veure amb la senzillesa ni amb la humilitat ni tan sols amb l’economia de la indústria paperera. Darrere de discursos d’aquest tipus s’amaga una absurda i espantosa voluntat de demostrar destresa amb el llenguatge i capacitat de síntesi, com si no ens trobéssim davantd’un artista sinó davant d’un alumne que s’enfronta a l’última prova de selectivitat.Un deu sobre deu, sí senyor. La mama estarà contenta. Em pregunto què hem de pensar de l’obra de tants autors, novel·listes o pintors o músics, que han optat pel detall, per les ornamentacions o per les variacions sobre un sol tema per seguir simplement el curs natural d’una idea. Em pregunto si hem d’entendre que poden anar a la foguera tantes i tantes obres dirigides a expressar alguna cosa de complex, d’extens, de necessària densitat.


L'únic que demostra algú capaç d'invocar el minimalisme verbal en literatura no és la seva pròpia senzillesa sinó la seva simplicitat, la seva banalitat, la seva rotunda i diàfana vulgaritat. Dediquin-se a escriure les mínimes pàgines possibles, si ho prefereixen: però aleshores facin un petit esforç més i redueixin la novel·la a un sol capítol de deu pàgines, que segur que és possible, i després provin de transformar això en una frase que condensi l’essència de la història, una frase ben bonica i eficient, i en acabat encara poden treure’n un petit vers compost de bonament dues o tres paraules,moment en què sens dubte es trobaran prop de la cúspide de la bellesa. Finalment, circumscriguin tot plegat a un simple títol de coberta que fins i tot pugui resumir-se en un breu però intens monosíl·lab. O bé en uns punts suspensius, o encara millor en un interrogant. Sí, fem l’obra suprema consistent en un formós, breu i lil·liputenc signe d’interrogació. Que sigui ben petit, que no molesti, que expressi el màxim amb el mínim espai possible. I, si poden, transformin tot això en un etern silenci que els obligui a no teclejar ni escriure ni una sola lletra més, davant del dubte de la seva utilitat i concisió. I ho complementin, si volen, amb un adéu a aquest món deixant enrere un brevíssim sospir de mediocritat.


Publicat al diari AVUI. 2-01-2007