Llamp de rellamp!

Vetllada romàntica dilluns al Palau de la Música. Hola president Coello; bona nit mestre Cuní; què tal estimada Glòria Serra; records al vostre fill, matrimoni Rubiralta; quin gust de conèixer-te, Samuel Barber, m’havien parlat molt de tu o més ben dit no sabia que fos teu allò que sona en escenes de Platoon d’Oliver Stone, Amélie de Jean-Pierre Jeunet o The Elephant Man de David Lynch: tot un honor, de debò; home, benvolgut Fryedryck! Amb tu sí que volia tenir unes paraules després d’aquesta bestialitat de concert número2(en realitat el primer que vas escriure) que ha deixat la sala sencera literalment sense alè:com és que no me n’havies parlat mai encara? Cosa dels aires de Valldemossa, potser?; ei, Richard, avui no hem envaït Polònia però has estat la segona bona notícia de la nit; i mira,Franz, estic segur que la propera vegada que ens trobem estaràs una mica més brillant, o potser és que teníem la Wiener Kammerorchester ja un pèl cansada a aquelles hores.Quan us he deixat enrere els malsons que s’amagaven per la ciutat ja han vist el moment de ficar-se’m entre els llençols, però avui no m’hi trobaran pas: de nou, i per culpa vostra, sacrifico la son per l’escriure.

Diu el programa que Schubert va tenir la desgràcia de viure a Viena al mateix temps que Beethoven, la qual cosa el dugué inexorablement a lamentar-se: “Per què haig d’escriure res, si Beethoven ho és tot?”.Un servidor es pregunta sovint coses semblants, sobretot davant les obres més endimoniadament totals. Però de les frases extretes del tríptic em quedo amb tota una declaració de principis formulada pel ben trobat Samuel Barber: “Jo escric el que sento. Hi ha qui diu que no tinc cap estil, però m’és igual. Continuo fent el que vull, i per fer això cal molt de coratge”.Bé, estimat Samuel,em sembla que tu i jo ens entendrem. I és que aquests monstres de la creació van poder viure la impressionant efervescència creativa que es va experimentar Europa durant elsprincipis del segle XIX i que encara va tenir alguna seqüela al XX (i la prova és el mateix Barber),quan hi havia més lloc per al coratge perquè hom podia tenir la certesa de pertànyer a tot un moviment, sentir l’alè del Sturm und Drang, l’empremta romàntica que encara avui ens condiciona la majoria de percepcions de l’art i la idea de l’artista. I quina barra la nostra!

Fa vergonya posar en contrast aquell vertiginós estímul artístic amb l’actual aposta per la immediatesa (o encara pitjor, pel minimalisme; o encara molt pitjor, pel realisme!), i sobretot pensar en el temps que una persona triga avui a madurar. A madurar prou per fer alguna obra important, vull dir: aquest tal Schubert es veu que componia la Simfonia número 3 als divuit anys. Avui més aviat pensaríem que un noi de divuit anys només pot provar de fer encaixar els bum-bums d’un discambels txumba-txumbes de l’altre.O bé hem allargat la data d’accés a la maduresa, doncs, o bé és que no posem tots els mitjans perquè la creativitat floreixi com més aviat millor.Fa uns mesos en Ferran Sàez escrivia en aquesta secció una reflexió semblant, i és que segurament si avui entre nosaltres hi viu un Mozart o un Beethoven no tenim el temps ni les eines (ni segurament la sensibilitat) per detectar-lo. El seu geni serà probablement ignorat, oblidat o reduït. Ens agrada dir que bevem encara dels compassos del romanticisme, però hem decidit liquidar aquest tipus d’existències i transformar-les en ficcions històriques perilloses d’imitar. L’elecció de vendre l’ànima a Déu (o a Satanàs) per poder escriure el que sento no és vista ara com una decisió coratjosa sinó com una pèrdua de temps, de diners i de qualitat de vida. Malbaratament d’energies. I tan bon noi que semblava.

Però justament aquest país, que camina del Noucentisme autoreprimit al caos decadentista, si pretén deixar mai de desafinar com una ridícula Castafiore necessita llamps i trons. Tempesta i ímpetu, Sturm und Drang, pluja d’idees. Romàntics, vitalistes, liberals, revolucionaris, racionalistes, gent apassionada. Tenir el coratge de fer, i de ser, el que nosaltres vulguem. I fem callar d’una vegada aquest tros de foca iconoclasta, llamp de llamp de rellamp!

Publicat al diari AVUI. 31-10-2007

WIITWD

Tinc a les mans una estupenda i encara inèdita novel·la, de la qual puc revelar poca cosa (ni tan sols la identitat del seu culpable), però que m’ha decidit a treure un tema que ja fa uns quants anys que em tortura. Sé que resultarà difícil, fins i tot xocant, per al públic vainilla: sobretot perquè la majoria del públic vainilla ignora que és un públic vainilla així com el burgès gentil home desconeixia que parlava en prosa. Ningú no té l’obligació de saber en què consisteix el CBT, posem per cas; ni tampoc el clàssic OTK, ni tan sols el TPE. Però existeixen i es practiquen cada dia arreu del món. També en alguns ambients és popular el CD, la CIS i el CNC, i alguns d’ells fins i tot en termes de 24/7. Ep: tot plegat SSC, no es pensin: sempre i en tot moment SSC. Només faltaria.

I, malgrat que el lector perspicaç hagi intuit que parlo de pràctiques relatives a l’SM però sobretot a la D/s (que són coses ben diferents), el cert és que cap d’aquestes pràctiques sexuals que vostès podrien desxifrar amb un simple toc de Google, cap ni una, dic, no implica intercanvi genital ni plaer físic ni de vegades cap plaer de cap mena. És molt agosarat dir, per tant, que es tracta de sexe: i, malgrat tot, el curiós és que em costaria qualificar-ho d’una altra manera.

Un dels nostres autos més victoriosos a Frankfurt afirmava en una entrevista, molt segur del que deia, que en totes les relacions humanes existeix una dinàmica de poder. Involuntària o consentida, de vegades fins i tot desitjada (conscientment o no): també en les relacions amoroses. Crec que és cert.

Facin l'exercici d'observar les taules dels restaurants, com es comporten les parelles que hi van a sopar. Adonin-se que el cambrer l’ha saludat a ell primer, perquè és un home poderós (aleshores no té cap mèrit) o senzillament perquè és un client habitual (això ja és diferent) i es posa el servei a la butxaca amb una innata habilitat per a la conversa (ja tenim un home amb algun poder de debò).

Com marca la tradició també ha estat ell qui ha triat i demanat el vi, mentre tornava la carta al sommelier sense ni tan solsmirar-lo a la cara. Però fixin-se que ella ha estat qui tot d’una li ha recordat, amorosament, que l’entrecot de bou no li farà cap bé a la panxa ni al colesterol. Ratolinet meu. I al final l’elecció del ratolinet (o del pardalet, segons les gradacions del tracte humiliant) ha estat rap a la planxa.

I obsevin que qui allarga la màs fins a l’altre extrem de la jugada és ell, mentre ella només respon amb uns displicents tocs d’epidermis; i tal vegada també que en un sol segon ella s’ha fet una fotografia instantània de l’entorn i ja ha copsat dues o tres mirades de desig, de desig real i primari, mentre l’acompanyant encara es concentra a dir-li com t’estimo, reina meva. Pot ser també (de fet passa sovint) que les trucades pel mòbil li siguin del tot tolerades a ella, mentre que aquell home tan i tan poderós es guarda prou en aquells instants de semblar ni una mica groller davant la seva reina. I senyora.

"Després de l'alliberament gai vindrà l’alliberament BDSM”, m’assegurava una font d’inspiració per a la meva història: una història que barrejaria el dolor amb el plaer (com en quasi tot relat). Amb la gerra de cervesa ben agafada, l’home pronosticava que l’últim tabú (sexual?) que caurà és el de les relacions de dominació/submissió sana, segura i consentida. Ja saben: D/s SSC. Em temo que encara estem lluny d’això.

Allò que és obvi, allò que succeeix en totes les relacions humanes (l’existència d’una jerarquia), esdevé estranyament perillós quan s’hi juga de forma conscient, deliberada i desinhibida.

El meu confident no tenia consciència de patir cap patologia, però tampoc li importava. De fet, es va ofendre quan li ho vaig mig suggerir. “Costa d’entendre WIITWD”, que respongué: costa d’entendre what it is that we do. Així va tallar les meves insinuacions de psicoanalista vainilla i així va donar per acabada la conversa, en sec, deixant la cervesa vora meu i imposant el silenci com si em propinés una surra. I mentre em decidia a tocar el dos d’allí, sentia caure damunt meu les lletres DLTDHYITAOYWO: Don’t let the door hit you in the ass on your way out. Ai!

Publicat al diari AVUI. 17-10-2007