El basilisc d'Espanya

L’obsessió que turmenta el director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, l’ha dut a publicar una extensíssima carta del director titulada Quevedo y el basilisco o Cataluña ante el espejo. És reconfortant saber que hi ha algú a l’Estat tan preocupat pel que passa a Catalunya i especialment pel que li passa al nacionalisme català, fins al punt de recórrer a un escrit de Don Francisco de Quevedo on, parlant de forma crítica sobre l’aleshores recent revolta de segadors del 1640, aprofitava per opinar sobre la crisi d’infraestructures ferroviàries, el suïcidi de Xirinacs, la compareixença del president d’Endesa al Parlament i els convenis signats per Montilla amb la televisió portuguesa.De tot això ens alertava Quevedo quan, en el text titulat La rebelión de Barcelona, comparava metafòricament les temptacions separatistes catalanes amb l’aproximació a un desaconsellable “güevo”de basilisc:un ésser mitològic amb cap de gall (coronat) i cos de serp que matava amb la mirada, i que, conseqüentment, es provocava la pròpia mort si es mirava al mirall.

"¿Mudar de señor no es de libres?", advertia Quevedo, en referència a la breu proclamació de la República catalana que es produí durant la rebel·lió simultània de portuguesos i catalans contra la monarquia hispànica, en un moment en què les tropes deFelip IVcampaven per terres catalanes com veritables forces d’ocupació i en què els nobles portuguesos van preferir proclamar el seu propi rei. Per a consol del senyor Ramírez, el mateix Felip IV entrà a Barcelona per posar ordre (la sort de Portugal fou la contrària) i més endavant signà el tractat pel qual, d’amagat a les Corts Catalanes, cedia (o feia mudar de señor) el Rosselló i part de la Cerdanya a França.Mai no hem sentit defensar el retorn d’aquestes terres amb la vehemència que es defensa la devolució de Gibraltar (perdut en el mateix tractat) o la sobirania espanyola de l’illa del Perejil. Però cadascú defensa allò que sent com a seu.

S'ha de reconèixer que el director d’El Mundo té raó en una cosa, i és que als catalans els ha deixat d’agradar la nostra pròpia imatge almirall i que no serà parlant en català al president d’Endesa com sortirem d’aquesta creixent pèrdua d’autoestima. Però és per això que podem preferir emmirallar-nos en altres territoris demés fortuna en termes de sobirania, com ho és Portugal, i aprendre dels errors precisament per corregir el catalanisme. Allò en què s’equivocava Quevedo ara fa 400 anys i en què s’equivoca Ramírez l’any 2007 és en la idea que el catalanisme només és una malaltia totalitària (“o totalizadora almenos”) condemnada a un destí semblant al demossèn Xirinacs. Però resulta que el catalanisme avui està prenent consciència, precisament, que el veritable suïcidi és seguir en la mateixa tònica.Que sempre ha sabut reinventar-se i ho tornarà a fer,malgrat tantes dificultats d’avui i de sempre. Quevedo es preguntava, tan obsessivament com Ramírez, si això dels catalans era “por el fuero o por el güevo” i sembla que en 400 anys no hi han trobat resposta.

Que el senyors Quevedo i Ramírez facin la mateixa teràpia que nosaltres: si volen explicar-se les raons, busquin-les al mirall. Mirin-se per un moment:¿de debò creuen que persones intel·ligents com vostès viurien constantment obsessionades per una construcció fictícia? Si no hi ha realitat nacional catalana, per quin fantasma mal dormen des de fa tants segles?O, dit d’una altra manera: si la nació espanyola és una i gran i indivisible, per què dimonis hauria de fer falta blindar aquesta “realitat” amb constitucions i forces armades? Potser l’explicació a tant de “problema catalán” també la poden trobar vostès mateixos, i Espanya en general, mirant-se al mirall de les pròpies debilitats.Si és que no han de morir en l’intent, cosa que un fanàtic com jo no els desitja.

Quevedo encara subratllava que no hi havia cap fur que digués “Los catalanes sean vasallos sin señor, de quien quisieren, hasta cuando quisieren,como quisieren”. Alguna cosa sí que ha canviat, afortunadament, en 400 anys: i és que ara sí que podem votar ser allò que vulguem ser.Potser aviat deixarem d’escollir ser una simple caricatura.

Publicat al diari AVUI. 22-08-2007

Valors i valor

Comença a ser arnada l’afirmació segons la qual els valors tradicionals s’estan perdent, o bé canvien, o com diria Zygmunt Baumann han passat de l’estat sòlid a l’estat líquid. En les converses (sovint familiars) sobre aquest tema s’esmenta en primer lloc la famosa capacitat de sacrifici, que diu que era molt més gran en les generacions que precedeixen la meva; després la reflexió gira al voltant de la família, la victòria de les reivindicacions homosexuals i l’alt grau de separacions i divorcis que es produeixen; també deriva el diàleg cap a l’individualisme desbocat del món d’avui, la manca de solidaritat o de consciència col·lectiva, moment en què un servidor fa alguna referència a la fragilitat dels valors referents a la pàtria (un fenomen que es produeix, justament, sota governs socialistes); i el valor de la cultura de l’esforç, i del seguiment de les creences religioses (ja siguin en Déu o en l’efecte hivernacle o en la Constitució espanyola), i el valor de l’estalvi, i de la capacitat de fer coses que ens transcendeixin i que perdurin. Evidentment que el tema em preocupa: és el tema del segle. Sé que hi ha coses que no són segons com es mirin sinó que són veritat, però tampoc gaires, no es pensin: quatre o cinc. I malgrat compartir aquesta preocupació pel relativisme imperant, sospito que el que és adequat no és respondre-hi refugiant-se en els valors antics, o fugint cap a ells, només perquè resulta que són sòlids. Massa fàcil.

Oblidem sovint un dels valors més necessaris i imprescindibles per fer coses que realment valguin la pena, i que és justament el valor del valor. La valentia. Quan els nostres pares o avis afirmen que tenien més capacitat de sacrifici que nosaltres, no diuen cap mentida. Però tampoc no diuen tota la veritat: ells van néixer en un context en què moltes coses venien escrites i determinades, en què desviar-se d’algunes línies era caure directament en el cantó fosc de la Força (o a les calderes d’en Pere Botero, que els és més comprensible).El problema i el pecat de la meva generació és clar, ha quedat dit: som una generació de gent perduda, que no té cels i inferns, que obre massa el ventall d’opcions, que aposta poc i sacrifica menys. Ara bé, també ha de quedar constància que el sacrifici no és sacrifici quan el teu camí ja ve marcat. Sens ni tan sols plantejar alternatives, sense enfrontar-se amb l’herència donada per discutir-la o per posar-la a prova, sense córrer el risc d’equivocar-nos perquè ni tan sols imaginem seguir altres rutes, aleshores parlem d’un sacrifici molt relatiu. La generació que emprecedeix és tan i tan sacrificada que va permetre que Franco morís al llit, no sé si m’explico. És clar que també ha recuperat la democràcia i ha reconstruït molta runa, sens dubte.Però de gent que donés la pell per uns ideals o pel país, o que marqués camins nous, no n’hi ha una gran multitud sinó molt honorables excepcions. La gent valenta sempre és l’excepció. De persones ambvalors on aixoplugar-se per tal de (sobretot) no embolicar-se en excés, en trobarem a milers: però de persones amb valor, poques. Abans i ara.

Valor avui seria ser capaç de sortir del refugi dels sòlids, del món d’aquestes “institucions zombis” (com les anomena Ulrich Beck, és a dir, que no són ni mortes ni vives), però sortir-ne per tal vegada acabar tornant-hi.Valor per discutir els valors, però també per admetre tal vegada que només ells podrien salvar-nos. Enfrontar-se a la incertesa, en definitiva: i fer-ho no de forma frívola o aventurera, sinó amb responsabilitat. Tenir valor és la millor manera que els valors siguin útils, perquè qui té valor és capaç d’actualitzar-los i fins i tot d’enterrar-los dignament en cas que sigui aquesta la millor opció. Potser tenim menys cultura del sacrifici, sí, però també sabem per exemple que divertir-se (de tant en tant) o provar de ser feliç és una obligació més a la vida. No un dret sinó una obligació més. Només amb valors sòlids, farem col·lectivitats covardes. Pertanyo a una generació que, afortunadament, pot i sap volar: però per fer-ho de debò ens caldria haver heretat, a banda d’uns valors sens dubte imprescindibles, un xic de valor.

Publicat al diari AVUI. 8-08-2007