Elogi de la ficció

Estic fart de les diatribes en contra de les novel·les o de la ficció en general, i n’estic molt més durant aquestes dates, en què celebrem ni més ni menys que el naixement del fill de Déu in person, engendrat per l’Esperit Sant dins del ventre d’una verge, i que ha de redimir els pecats de tots nosaltres primer morint-se i després ressuscitant d’entre els morts. Que en aquesta història hollywoodiana hi hagi algun grau de veritat, o que fins i tot per a molts milions de persones sigui la Veritat, no treu que tal com està explicada no demani un grau elevat d’autosuggestió, d’imaginació i de permeabilitat espiritual. Una disposició favorable cap a lamàgia, cap a la faula, fins i tot cap a l’anècdota. La història que ens explica tota la Bíblia funciona i fascina, precisament, no perquè faci una crònica d’uns esdeveniments històrics recollits per testimonis sinó per tot el contrari, perquè en lloc de començar amb les peripècies d’una saga familiar ens explica que, d’entrada, Déu va crear el Cel i laTerra. I que laTerra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’abisme i l’esperit de Déu planava per damunt les aigües. I Déu digué: “Que hi hagi llum”; i hi hagué llum. És a dir, un començament que no ens recorda el llibre de receptes de l’Isma Prados sinó més aviat un capítol concret de La història interminable, deMichael Ende. Fantasia en estat pur. “Per què està tot tan fosc, Filla de la Lluna?”; “Els començaments són sempre foscos, Bastian”.





Els enterramorts (sempre prematurs, sempre equivocats) de la novel·la s’entesten a contraposar ficció i realitat, quan en tot cas la ficció no és res més que una altra realitat. Em pregunto què és el que els fa tanta por. Evidentment que una novel·la no és una biografia, ni un dietari, ni un manual d’autoajuda: no hi ha necessàriament cap element extern, no té per què haver-hi un lligam ambla realitat real i ni tan sols l’obra té per què tenir una utilitat concreta. Un cop el lector ha decidit acceptar la proposta de l’autor, perquè s’hi ha sentit seduït o interessat, resulta que la ficció no és res però al mateix temps ho és tot. Demana una certa voluntat d’aparcar tota la resta perquè dins la novel·la només hi ha les paraules, el món creat amb elles i l’efecte que tot plegat fa en el receptor. Allò que la distingeix d’altres disciplines és que la novel·la aconsegueix tot això per si sola. Ella mateixa comença i acaba, ella mateixa neix de la foscor i conclou, com un hibiscus sauvage, com una vida. Potser allò que els fa por als crítics del gènere és precisament això, fer el pas de sortir de la realitat i acceptar el repte d’endinsar-se en un univers creat i dominat per algú altre. Si ja els costa prou assumir que la vida és un riu incontrolable, per què s’han de deixar portar per una història nascuda i morta dins la ment d’un creador? Ja es deuen imaginar per on vaig: i és que al lector que no sigui profundament agnòstic li hauria de ser ja molt familiar, però molt, fer un exercici d’aquesta mena.




És clar que la poesia o la filosofia són gèneres més purs, més essencials. Però la novel·la pot mirar-se cara a cara ambl’assaig, el dietari, l’articulisme, la biografia o les memòries. Fins i tot els pot mirar per damunt de l’espatlla, quan és una novel·la de qualitat. Una bona novel·la ens pot explicar molt més sobre la vida que qualsevol gran recull d’experiències personals, pròpies o alienes. L’avantatge que té una bona novel·la és que no necessita crossa en la realitat: funciona només perquè és com és, i perquè té vida pròpia. Justament per això, sovint la ficció aconsegueix esdevenir alta literatura. La valentia no es troba a despullar-se i parlar d’un mateix o de la realitat que t’envolta: això és admirable i també pot ser alta literatura, de la més necessària i bella (sobretot quan no és ficció encoberta). Però no és més valent això que començar de zero, de la foscor. No és més valent parlar de tu que construir un univers. Com Jesús, que va parlar-nos d’ell i dels homes... però que no va crear res. El creador de debò no va tenir mai massa realitat on agafar-se. Ja tot estava creat quan vam néixer. Ja tot estava escrit. I era una novel·la.



Publicat al diari AVUI. 27-12-2006

Gaudir del silenci

Ho deuen haver comprovat tots aquells que ja han vist Copying Beethoven,que hi ha una determinada música a la vida que només es pot escoltar a través del silenci. La directora Agnieszka Holland ens posa aproximadament uns quinze minuts (atenció:quinze minuts!) de Novena simfonia al bell mig d’una pel·lícula, i ho aguanta de forma tan magistral que l’escena flueix sense trencar en cap moment l’harmonia argumental. Escoltem, doncs, una bona estona de música ininterrompuda, amb el vell sord dirigint l’orquestra ajudat de prop per la seva copista, Anna, fins que finalment arribem a l’esclat final. I aleshores s’atura el so. Llavors ja no hi ha res, caiem dins d’un pou de silenci, que és el silenci absolut de Beethoven: no el silenci de la seva ànima, que és una fal·làcia, sinó el silenci de les seves orelles. I per tant, mentre el públic s’aixeca a dedicar-li una sorollosíssima ovació plena d’entusiasme, la pistad’àudio de la pel·lícula queda morta. No se sent res. I ni tan sols a la sala de cinema, en aquell instant, amb prou feines se sentia ni una ànima.

Gaudir del silenci demana una certa valentia, ja que tendim a valorar que sempre hi hagi soroll al voltant nostre. Ja siguin paraules parlades o escrites, o melodies, o la simple remor ambiental, tot allò que ens pugui donar indicis de vida. No hi ha res mort mentre hi ha alguna cosa que sona, i especialment si es tracta d’un himne dedicat a l’alegria. Després evidentment hi ha les preferències de cadascú, els qui s’envolten de sons més trepidants i sentimentals i els qui més aviat s’abracen a estructures més racionals i serenes. També depèn del moment en què ens agafi, i fins i tot depèn de l’elecció del nostre interlocutor. Hi ha moltíssims projectes de parella que tenen un començament difícil precisament per això, perquè n’hi ha un que toca Wagner i un altre que toca Bach, i tots dos toquen amb la mateixa passió, però sota diferents actituds vitals: i tots coneixem casos en què, arribats a aquest punt de difícil comunicació, tots dos acaben acordant prendre’s un temps de pausa.Un temps, precisament,de silenci.No pas per fer que l’estil d’un s’imposi sobre el de l’altre, sinó senzillament perquè puguin tenir temps per interpretar-se mútuament. Poden estar fascinats per la manerade dialogar de l’altre, i profundament delerosos de tornar-hi, però ja no és possible fer cap nova partitura sense escoltar una bona estona de silenci.Donem-nos un temps, un tempo. I malgrat tot, no s’ha acabat aquí la peça: ara és justament quan començaran de debò a escoltar-se.

Els passejos que al film fa Beethoven pel bosc tampoc no són per escoltar ocellets, que no hi sentia, sinó precisament per escoltar la música del món. Aquella harmonia inapreciable que els grecs atribuïen als astres, i que ens acompanyades del moment en què naixem, però que després ens costa infinits esforços de silencis interiors per poder copsar i provar d’imitar. El silenci, i alhora l’escàndol, de l’univers.Sempre, doncs, hi ha alguna cosa que sona i, per tant, mai no estem sols del tot. Fins i tot els psicòlegs asseguren que sovint donen més importància als silencis del pacient que no pas a allò que els explica.No només són els silencis: són els moments escollits per perpetrar els silencis, la manera de transmetre’ls, l’estudi inconscient de la seva oportunitat. Tot això pot dir molt més d’una persona, d’una ànima, que no pas una vigorosíssima serenata d’aguts i greus, d’alegries i de drames, d’escales amunt i avall, que en general només expressen un claríssim i comprensible horror vacui. No, senyor meu, ensenyi’m la manera que té de callar i així potser arribaré a entendre’l.

D'aquí a poc se celebrarà La Marató de TV3 i en el disc editat per a l’ocasió es versiona una memorable peça dels Depeche Mode que parla exactament d’això.De la futilitat de les paraules, especialment quan arriba l’horadela veritat. Els sentiments són intensos, les paraules són trivials; el plaer i eldolor romanen, però les paraules no tenen sentit i, a més, són oblidables. Tot el que sempre he volgut, tot el que sempre he necessitat, és aquí a les meves mans. Les paraules són innecesàries: només ens poden fer mal.

Publicat al diari AVUI. 13-12-2006