Leopold, el transgressor

Observo que en aquestes pàgines revifa el debat sobre la vigència de les normes artístiques clàssiques o d’alguns gèneres literaris. Ho hem vist arran del debat iniciat per en Narcís Comadira, que considera que la novel·la és el gènere literari inferior, quan és clar que per sota hi ha les afirmacions del gènere estúpid. Ho hem vist també amb les cartes a la bústia queixant-se per la interpretació de l’òpera Wozzeck al Liceu, que ja és prou difícil per a les orelles de la majoria però que no tenia per què ser-ho també per als ulls: caretes d’oxigen i gent en pilotes, o sigui el súmmum de l’originalitat. Ho veiem cada dia amb exposicions d’art contemporani que només són capaces de commoure quatre entesos i d’atraure quatre familiars estupefactes, deixant absolutament tot el camp lliure a la força de les onades pop o als cànons estètics nord-americans. És clar i és just. L’obsessió per trencar esquemes a base d’abaixar-se els pantalons o amuntegar televisors, o de proclamar per enèsima vegada la mort de la novel·la, arriba a avorrir de forma ostràcia i ens reconcilia a molts, cada dia més, amb una necessària postura conservadora. Ja no és “on anirema parar?”; ara s’imposa el “prou de comèdia”, el not in my back yard o almenys el “no amb els meus diners”.

Ens trobem en ple any Mozart. Aviat arribarà el cicle d’articles i tertúlies que es preguntaran que si Mozart visqués avui, quina música compondria. Molts sortiran a dir que sens dubte experimentaria amb l’electrònica, que seria un mestre del techno o bé que s’embrancaria per la via dodecafònica. I mirin, és possible que tinguin raó, però hi ha també arguments poderosos per pensar que el jove Wolfgang tornaria immediatament a mamar de Bach i a refugiar-se en les estructures clàssiques, en les ensenyances del seu pare Leopold. I és que avui dia la transgressió és agafar-se a la norma. Avui és més agosarat explorar en els fonaments consolidats de l’art que no pas obrir-se en canal al mig del passeig de Gràcia.Als qui ens agrada això de treballar de forma intel·ligible ens ho posen molt fàcil: hi ha símptomes clars que tendim cap al retorn.

L'excés de presses, la velocitat vertigionsa i la dificultat per digerir tanta “originalitat” ens porta inexorablement cap a les cames del pare. Això no vol dir que tota la resta hagi de desaparèixer, ni que deixin de ser necessaris els trinxeraires dels cànons, però sí que comencen a quedar en evidència molts fraus i moltes preses de pèl que la gent ja no està disposada a empassar-se. Com deia l’Enric Sòria fa pocs dies, alguns creuen que la seva obligació és fer actuals les obres que manipulen, i amb això només aconsegueixen tornar a convertir en anècdota el que algú amb molt més talent que ells ja havia elevat a gran categoria. I quan vaig llegir això, em va semblar veure el vell Leopold dient que sí amb el cap.

Marcar distància amb els predecessors pot esdevenir una obsessió patològica, de la qual només poden sorgir monstres com el nou logotip del govern de la Generalitat. Puix que el féu servir Pujol, canviem-lo. Aquesta fascinació per la irreverència, aquesta dèria de canviar escuts i símbols (ja soferta in illo tempore pels ciutadans de Barcelona), és la mateixa malaltia que duen al damunt molts suposats creadors. No és que els perdi l’estètica, que també, sinó que més aviat els domina l’impuls irrefrenable de qui llança un petard a missa perquè tothom s’adoni que l’hòstia és ell. I val a dir que aquest tipus d’actitud no és del tot dominant en la creació artística avui, afortunadament, però sí que podria ser la que més ens marqui com a època. D’aquí a cent anys, tal vegada es parlarà dels nostres artistes més com a provocadors decadents que no pas com a veritables innovadors. Schönberg va afirmar que “si és art, no és per a tots, i si és per a tots, no és art”; però també que “en les arts la forma tendeix, sobretot, a la comprensió”. El pare de la dodecafonia, malgrat tot, va tenir sempre clar que la innovació ha de tenir normes i que matar el pare només es fa superant-lo. Mentre no som capaços de fer-ho, Leopold només fa que mirar-nos, fer un sospir i lamentar les nostres còsmiques pèrdues de temps.

Publicat al diari AVUI. 25-01-2006

Clark Kent i els valors

Dissabte passat vam observar, en aquestes pàgines, com el president Ernest Benach escrivia amb inquietud sobre allò que fins ara només havíem sentit de l’altre molt honorable, Jordi Pujol. L’article es deia El valor de tenir valors. És altament reconfortant que el cap de la institució que representa la nostra sobirania (és un dir) popular, apunti a aquesta perspectiva de vol d’ocell. De fet és un orgull, i li ho agraeixo molt sincerament. Sobretot enmig de la batalla estatutària que sembla dir-nos que la llei ens ho arreglarà tot, quan per si sola només pot arribar a servir per deixar-nos a tots cara de David Meca. Canviar la llei, però per a quina societat? I per a fer què?

L'esquerra més dogmàtica porta massa temps subratllant la diversitat de valors i el valor de la diversitat, en una vocació més fotogràfica que política. Sí, tenim molts immigrants: ho hem notat. I moltes formes d’entendre el món, llenguatges enfrontats. Amb tot, com apunta el president, es tracta de teixir la xarxa de valors mínims comuns. D’encertar o no encertar aquesta llista en depèn que, quan exercim l’autoritat civil per protegir-la, el país ens reconegui una mínima autoritat moral. La llei per si sola no val gran cosa, com sap qualsevol advocat. No és la victòria del iusnaturalisme sobre el positivisme, però s’hi assembla: és el triomf de la realitat sobre el text. De la política sobre la llei.

El president Benach no en parla, òbviament, però ell és a la cúpula d’un partit polític. La seva llista personal s’inaugura amb pau, llibertat i civisme. No s’oblida de valors esquerrans com sostenibilitat i solidaritat, però també parla de disciplina. I d’autoexigència. Allò que ha passat al ple de l’Ajuntament de Barcelona amb la famosa ordenança indica que els valors d’esquerra i de dreta s’esfondren cada dia més davant del sentit comú. Una important militant republicana em planteja sempre la política en termes d’estar al costat dels rics o al costat dels pobres, en un llenguatge propi dels boscos de Sherwood. Per l’altra banda s’assegura que molta gent de dretes encara no sap que ho és, com en un boirós versicle de Nosferatu. I no fa gaire el diputat Miralles, en plena discussió amb en Teixidó sobre el sexe dels àngels de Krypton, sentenciava (l’esquerra pot ser molt sinistra) que declarar-se de centre és només una forma de ser de dretes. Tot aquest atrinxerament polític, segurament necessari, té cada dia més dosis de ficció sobreactuada. Dit d’una altra manera, si CiU hagués estat tan de dretes, no hauria creat l’Estat de benestar al nostre país. I si tothom a ERC fos tan d’esquerres, en Benach no faria un article aparentment tan carca.D’aquí que l’aposta socialista em sembli tan suïcida per als republicans. I, tal vegada, per a l’independentisme.

A Catalunya, en efectem hi ha molt pocs Supermans: abunda més aviat la figura de Clark Kent, el treballador atrapat en les seves contradiccions i en els paranys de la metròpoli. L’home que tira endavant com pot, que dubta quan cal, que no és sociòleg ni economista ni defensor de la Veritat com en Miralles, però que té quatre dits de sentit comú. Vol salut, pau i progrés: i especialment ho vol per als seus. Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina. Nen, no faltis a la teva mare. Estudia si no vols acabar com l’oncle. Acaba’t el plat, que a Àfrica passen gana. És conservador en l’àmbit íntim, però tira cap al socialisme utòpic a l’hora d’eixamplar horitzons. És d’un fonamentalista talibà en temes de pàtria, i vulgar com la pitjor progressia en el lleure. Conduint per la ciutat és d’extremadreta, i votant acostuma a tenir ànsies de revolta i guillotina. En la seva religió és reverentment monàrquic, però en la dels altres és republicà fins al sacrilegi. I anava a dir que en el sexe és liberal d’esquerres, però la veritat és que aspira a ser anarquista radical. I amb la veïna.

Si algun dia el ciutadà Kent s'obre la camisa, serà en defensa d’uns valors cada dia menys previsibles. Poc etiquetables per cap dels infal·libles dogmes. Perquè el que vol és bàsicament que les coses funcionin, que la societat progressi i que a casa somriguin. Dins d’ell resideix el veritable heroi.

Publicat al diari AVUI. 11-01-2006

El virus de la tristesa

El mateix dia de la seva investidura com a president de la Generalitat de Catalunya, Antoni Capdevila rep la notícia de la mort del seu pare, de qui s'havia distanciat de feia anys. Per al flamant president, el seu pare era un vell mariner del barri de la Barceloneta, un pobre home solitari i ressentit amb la vida. Al president Capdevila li és impossible sospitar la profunda amargura que li ha de comportar l'exercici del poder, i encara menys la implicació del seu pare en l'apassionant singladura -en plena dictadura franquista- d'un vaixell anomenat Independence, que va constituir un últim i tràgic intent de desballestar el règim totalitari i d'obtenir el reconeixement internacional d'un país, Catalunya, que s'acaba erigint en un altre dels protagonistes de la novel·la...

El virus de la tristesa és un relat esplèndid sobre la lleialtat i la traïció, sobre pares i fills, sobre el poder i la humiliació, sobre el dolor i el desig de venjança, sobre la força de les idees i la importància de les vides individuals. És, també, un vibrant ajustament de comptes amb la història recent de Catalunya, i sens dubte, una gran novel·la que confirma el de Jordi Cabré com un dels noms més prominents de la nova narrativa catalana.