La literatura catalana és segurament la que inverteix més tinta a parlar d’ella mateixa, sobretot en forma de lamentació agònica, quan no és en forma d’article enverinat contra el molí de vent que un autor X considera el seu enemic. No són freqüents les declaracions generoses, allunyades de la lluita gremial o de l’enveja pels èxits del veí. Últimament de què parlem? Francament em nego a entrar en el tediós debat sobre els Imparables, als quals només demano que procurin fer és feina que soroll (i sé que en saben). Tampoc no voldria entretenir-me en la idea tripartida de cultura catalana, és a dir tota la que es fa en català i en castellà a Catalunya: el dia que jo combregués amb el concepte, també hauria d’admetre que la literatura que faig és espanyola. I, com poden comprendre, per aquí sí que no.
Ja vaig escriure en el seu moment sobre la meva generació. Ja vaig dir que som uns quants i que això no és el desembarcament de Normandia, sinó reforços per a la resistència. Som una selecció del baby boom que la generació anterior va engendrar, de tant que s’estimava. Amb tots els defectes, no em diguin que no fa goig comprovar com la nostra literatura, en tots els gèneres, té un relleu garantit i divers. Certament és molt millorable (i en alguns casos denunciable) el tracte dels mitjans, especialment els mitjans d’imaginari estatal, aquells que confonen cosmopolitisme amb estrabisme miòpic. Però bé, l’esperança és que algun dia aquesta visió provinciana sigui enderrocada a poc a poc i amb bones lletres. A ningú no l’ha d’espantar una mala crítica, vull dir a ningú que realment tingui ganes de treballar. El crític que jo més he temut tota la vida és un dèspota que em desmunta cada pàgina que escric, i que es diu Jordi Cabré. Al final només m’ho salva quan veu que les pulsacions del cor coincideixen exactament amb les meves pulsacions sobre el teclat. I si no, tornem-hi.
Sobre els consagrats de fa temps, presentar els meus respectes i aplaudir la feina de la immensa majoria d’ells. Potser van jugar amb el relatiu avantatge de disposar d’un espai lingüístic que estava per omplir, després de dècades de foscor, quan òbviament (i és bo que així sigui) ara hi ha molts més cops de colze i mossegades a la jugular. És un honor coincidir el dia de Sant Jordi amb Espinasos, Monzós, Cabrés, Rieras, Villatoros, Janers o extensos etcèteres de ploma acreditada com en Buenafuente, l’Asha Miró i algun xef de cuina amb ulls de cànnabis. Un dia en parlaré, dels mediàtics-autors. També és agradable comprovar com hi ha alguns editors seriosos, que estimen l’ofici i que saben que no tenim res a envejar a les literatures foranes. Bé, sí, només una cosa. La literatura dels bitllets d’euro.
El que es pugui fer des de les institucions, es faci. Si el sector està preocupat, que s’organitzi d’una vegada per a la protesta. Seria bo que els polítics comprovessin com poden perdre vots per la banda d’aquesta excèntrica gent de la cultura, i no només per la banda de la construcció de carreteres i túnels. No descarto que se’n munti alguna de grossa, atès el palpable destí de tantes promeses electorals. Ja veurem per on sortirà, potser haurem d’anar a xiular a les ofrenes florals temudes. Això sí: el dia després, com si fos el 12-S de fa quasi tres-cents anys, tanquem-nos al taller i posem-nos tots a treballar.
Publicat al diari AVUI. 29-07-2004
dijous, 29 de juliol del 2004
divendres, 2 de juliol del 2004
Gosa poder
Tens la mirada del desconcert. Uns ulls ansiosos i devoradors, gairebé enfurismats. Sembles voler saltar del bressol i sortir al carrer per veure de què va, això que a tots els fa tanta gràcia. Pels teus ulls jo diria que, a l’edat que puguis llegir-me i entendre’m, seràs algú amb tendència a no quedar mai satisfet del tot. Potser m’equivoco i no t’assembles tant al teu pare. Però siguis com siguis penso que et serà útil, en el moment de la confusió i de l’engany, saber que aquest món sí que val la pena i que has obert els ulls a un país immens. No te l’acabaries. I encara que de vegades et sembli el contrari, arreu hi ha bona gent. Ja sé que has nascut en uns moments de confusió, de mentides, de terrorisme global, de desequilibris, de tripartits, de fòrums i d’hipocresia. Però t’escric precisament per dir-te que a la vida tindràs essencialment dues opcions: dedicar-te a construir o dedicar-te a destruir. I en funció d’això també escolliràs les companyies. Aquí tens la primera lliçó, Xavier: allò que pot destruir una persona sovint és exactament el mateix que allò que pot destruir un país.
Jo no sé com acabaràs pensant tu, no en tinc ni idea i no pretenc dictar-te el pensament perquè no hi tinc dret. Sí que puc dir-te que aquest segle ens empeny al zàping, a la xarxa i als beneficis immediats i que per tant et sentiràs empès a oblidar els altres, els qui t’estimen i t’envolten, la comunitat on vius, i a la fi potser el país de cultura mil·lenària que t’acull. Jo et convido a fer servir aquests ulls profunds per a mirar amb generositat i amb amplitud, més enllà del dia a dia i de la diversió instantània, i sobretot més enllà de tu mateix. Les coses importants sempre s’han fet mitjançant persones que han tingut aquesta generositat en els actes, i els destructors sempre han estat el mateix tipus de gent. Sempre. Sé que et parlaré molt dels Beatles però també de Yoko Ono, que és la serp destructora i és el tipus de persona que ho trenca tot, mala gent, Xavier, aquest és l’exemple de la mala gent que no ens convé. I més cap aquí, sàpigues que en aquest país hamlètic (com l’anomena Pla) es va arribar a bramar visca Macià, mori Cambó com si aquest tipus de lluites i d’odis portessin enlloc. Tot és el mateix virus, el mateix tumor, arreu.
Sobre aquí i ara: a diferència de fa trenta anys, ara tenim una democràcia i una autonomia formals. I tot i així per primera vegada un “telèfon vermell” ens lliga i ens sotmet a les voluntats alienes i ens pot condemnar a empetitir-nos eternament. Tenim una televisió “nostra”, però per primera vegada aquesta televisió ens parla més del traspàs de la sobirania iraquiana que de l’anhelada sobirania pròpia. Quines coses, eh? De les pessetes amb àliga hem passat a l’euro, però tenim una Europa que només ens esperarà si un dia gosem alçar la veu. Davant d’aquest panorama, n’hi ha que actuen només pel seu protagonisme o per simples menjadores individuals. Bon profit els faci. Mentrestant, Xavier, jo et convido a tenir generositat. No em refereixo a una generositat caritativa ni displicent, sinó a tenir una mirada positiva i àmplia, de veritable sentit constructiu, de mans a l’obra. Desitjo que prefereixis apuntar amunt, a risc de fallar, que no pas apuntar avall i arreplegar el petit dia a dia de qualsevol manera. Ni tu ni el país no teniu per què fixar-vos uns objectius petits.
Al final no és pas tan complicat, saps? Perquè al capdavall tot consisteix a estimar, i a estimar molt, i punt. Només que arribis a fer-ho, ja fugiràs tot sol de les frivolitats i de les estratègies fàcils. Per tant aquest és l’únic consell que et dono: que estimis amb bogeria tot el que t’envolta, les persones i els mots i els paisatges, i que guardis un racó de cor per a la teva pàtria. No perquè ella et necessiti sinó perquè us feu falta mútuament, com el món, com la família, com tot. Sigues agosarat, gosa poder ser fort, i no t’aturis, com deia el poeta. Ja sé que no és senzill i que hi ha moltes trampes i moltes Yokos. Però està tot en les nostres mans i som capaços de tot, no ho dubtis. I si pel camí et perds, o necessitessis que t’abracin, ja saps on és casa nostra. Casa teva. Benvingut.
Publicat al diari AVUI. 2-07-2004
Jo no sé com acabaràs pensant tu, no en tinc ni idea i no pretenc dictar-te el pensament perquè no hi tinc dret. Sí que puc dir-te que aquest segle ens empeny al zàping, a la xarxa i als beneficis immediats i que per tant et sentiràs empès a oblidar els altres, els qui t’estimen i t’envolten, la comunitat on vius, i a la fi potser el país de cultura mil·lenària que t’acull. Jo et convido a fer servir aquests ulls profunds per a mirar amb generositat i amb amplitud, més enllà del dia a dia i de la diversió instantània, i sobretot més enllà de tu mateix. Les coses importants sempre s’han fet mitjançant persones que han tingut aquesta generositat en els actes, i els destructors sempre han estat el mateix tipus de gent. Sempre. Sé que et parlaré molt dels Beatles però també de Yoko Ono, que és la serp destructora i és el tipus de persona que ho trenca tot, mala gent, Xavier, aquest és l’exemple de la mala gent que no ens convé. I més cap aquí, sàpigues que en aquest país hamlètic (com l’anomena Pla) es va arribar a bramar visca Macià, mori Cambó com si aquest tipus de lluites i d’odis portessin enlloc. Tot és el mateix virus, el mateix tumor, arreu.
Sobre aquí i ara: a diferència de fa trenta anys, ara tenim una democràcia i una autonomia formals. I tot i així per primera vegada un “telèfon vermell” ens lliga i ens sotmet a les voluntats alienes i ens pot condemnar a empetitir-nos eternament. Tenim una televisió “nostra”, però per primera vegada aquesta televisió ens parla més del traspàs de la sobirania iraquiana que de l’anhelada sobirania pròpia. Quines coses, eh? De les pessetes amb àliga hem passat a l’euro, però tenim una Europa que només ens esperarà si un dia gosem alçar la veu. Davant d’aquest panorama, n’hi ha que actuen només pel seu protagonisme o per simples menjadores individuals. Bon profit els faci. Mentrestant, Xavier, jo et convido a tenir generositat. No em refereixo a una generositat caritativa ni displicent, sinó a tenir una mirada positiva i àmplia, de veritable sentit constructiu, de mans a l’obra. Desitjo que prefereixis apuntar amunt, a risc de fallar, que no pas apuntar avall i arreplegar el petit dia a dia de qualsevol manera. Ni tu ni el país no teniu per què fixar-vos uns objectius petits.
Al final no és pas tan complicat, saps? Perquè al capdavall tot consisteix a estimar, i a estimar molt, i punt. Només que arribis a fer-ho, ja fugiràs tot sol de les frivolitats i de les estratègies fàcils. Per tant aquest és l’únic consell que et dono: que estimis amb bogeria tot el que t’envolta, les persones i els mots i els paisatges, i que guardis un racó de cor per a la teva pàtria. No perquè ella et necessiti sinó perquè us feu falta mútuament, com el món, com la família, com tot. Sigues agosarat, gosa poder ser fort, i no t’aturis, com deia el poeta. Ja sé que no és senzill i que hi ha moltes trampes i moltes Yokos. Però està tot en les nostres mans i som capaços de tot, no ho dubtis. I si pel camí et perds, o necessitessis que t’abracin, ja saps on és casa nostra. Casa teva. Benvingut.
Publicat al diari AVUI. 2-07-2004
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
