dissabte, 1 de gener de 2000

Postal de Krypton

Fragment:

Aquells telescopis tenien sentit a la banda de la ciutat, apuntant cap a l'Eixample o cap a Colom. A través d'ells es veia, a aquella hora blava de les nou del vespre, el detall dels carrers que s'enfilaven ciutat amunt com cicatrius lluminoses, vermells els que pujaven, grocs i blancs els que baixaven. N'hi havia un de llarguíssim que devia ser Balmes o Muntaner, que arribava ben bé al peu de Collserola. També es podien veure llumetes més petites del normal, al fons del fons del fons, que eren les maresmes del maresme. Semblaven veure's fins i tot les llums de Masnou, però era difícil identificar la població. Es veia la intermitència blanca de les tres llums de la torre Foster, i la fantasmagòrica llum groga del Tibidabo i la lentitud de la talaia. Arreu es veien llums de neó de tots colors, verd llimona, fúcsia de bingo, vermell incandescent, blau d'estalvis i pensions... Les antenes es confonien de mica en mica amb la nit i la catedral s'il·luminava, cosa que feia poc sovint.
Però hi havia més de quatre telescopis incomprensiblement enfocats cap a la banda industrial del port, destinats a observar qui sap què, potser les grues postpanamax, potser els dipòsits de gas, potser l'horitzó monòton del mar... Allí era on seien ells dos, damunt del petit mur i al costat d'un canó de guerra civil, uns metres més al sud de l'impresentable museu militar. Ella mirava cap als creuers dispersos ancorats en la zona d'espera, amb els cabells enjogassats per la brisa intensa. Ell es mirava les llàgrimes taronges que reflectien les llums del port damunt l'aigua negra de quitrà. Pocs cotxes circulaven per l'escullera, a l'altra banda del port.
-No anem bé -va dir ella, de sobte.
Un terratrèmol va sotragar el paisatge i la llum es va enfosquir encara una mica més. Va haver-hi un eclipsi solar, les aigües van eriçar-se. Va trencar el silenci un compàs ferotge de violins, els canons van disparar contra els creuers i les grues van ballar la dans de la mort. Mai no havia vist la gemma endinyar un revés tan contundent, quinze zero.
-Com? -resumia així en Lluc, perdent la pilota.
-Crec que no anem bé, Lluc -va explicar-se la Gemma, encara mirant cap a l'horitzó-. No té cap futur i no sóc feliç.
Va passar un pingüí i el va saludar un esquimal.
-M'ho he passat molt bé i tal -la Gemma no dominava l'oratòria-. Ha estat divertit, però crec que funcionem molt millor com a amics, i que ara estem a temps d'aturar-ho.
Quaranta zero.
-N'estàs segura?
-Ja vaig començar molt insegura, Lluc. M'hi vaig sentir com forçada. I necessito una relació que em doni seguretat. Es va acabar el joc, el set i el partit.

Cap comentari:

Publica un comentari