Burgesia catalana

Aquesta enyorança de la burgesia catalana, aquest cantar-li les absoltes, des de Cristian Segura (amb el seu arriscat llibre "Gent d’ordre") fins a Josep Maria Miró i Ardèvol afirmant en un article que “la política actua avui massa al marge de l’economia”, i que això és perquè la burgesia ha desaparegut i només hi ha “gent amb diners però sense idea de país”. Sumant-hi aquests moviments "business friendly" que molt encomiablement s’agrupen per denunciar la política d’Ada Colau però, per ara, només hi contraposen l’ampliació de l’aeroport, l’Hermitage o els Jocs Olímpics d’Hivern. Crec que tot plegat mereix una reflexió: no només sobre l’elefant a l’habitació d’aquests debats, que és “què se n’ha fet de Convergència”, sinó sobre una cosa més important, que és saber si tenim burgesia pròpia o ja no. La meva tesi: sí que hi és, però li costa molt més dominar la política. Res més. I res menys. Per què?

La història hauria pogut anar de la següent manera: els pactes del 78 reparteixen els papers, tant a l’Estat com a l’autonomia com al municipi, i és un pacte tan ben fet que no tindrà cap gran contestació amb opcions. Aquesta premissa era certa, i sòlida, i va resistir fins i tot el pacte del Majestic entre CiU i el PP (molt criticat, però molt fructífer). El problema és que aquest sistema no podia aguantar un relleu generacional. No és que ja no hi hagi burgesia o gent d’ordre, és que ara la gent d’ordre es pregunta “quin ordre, concretament?” Els fills de les classes benestants (però també les mitjanes) van reclamar el seu propi somni, amb tot el dret. La vida que se’ls proposava, que consistia en anar a treballar, fer-se ric (o mantenir la fortuna familiar) i no ficar-se gaire en problemes, no era acceptable. Aquesta incomoditat va anar creixent de diverses maneres: per una banda, la consciència independentista (una evolució naturalíssima del nacionalisme) i, per l’altra, la lluita per drets bàsics que fins aleshores semblaven pur caprici: encara recordo els dubtes que durant els anys 80-90 van tenir diversos diputats convergents sobre el matrimoni homosexual. És que per favor.

Actualitzar els discursos és recomanable, però a Convergència li va costar el trencament i la desaparició. Segurament era inevitable, un tema generacional, evolutiu. Fins i tot un tema “d’ordre”, de tota la vida, més vell que l’anar a peu. Per tant, no és que avui es faci “la política massa al marge de l’economia”, senyor Miró i Ardèvol: és que si només vols fer negocis, pots dedicar-te a liderar Foment del Treball i no un partit polític. Si vols posar una alternativa a Colau, dir “sí” a l’aeroport és massa insuficient. Més que una idea, tingues algun ideal. Un que interpel·li a tothom, com el va tenir Joaquim Cabot construint el Palau de la Música (que no era precisament cap negoci). ¿Es pot ser de dretes a Catalunya? I tant que sí. ¿Se’n pot ser amb un discurs sense ànima, sense una il·lusió col·lectiva? També. ¿Es pot guanyar d’aquesta manera? No. Però és que això fins i tot Pujol ho sabia.

En Cristian Segura diferencia avui entre els “pijoprogres” (tinc diners però tinc ideals) i els “pijolocos” (fer diners costi el que costi). El procés d’independència va dividir Pedralbes de Sarrià o, per entendre’ns, “los de Artós” dels del CIC. La diferència és que els més progressistes podran fer política amb opcions de victòria, i els més conservadors (els més fatxes) no. Això és el que han d’entendre els que es preocupen tant pels negocis: no es pot fer diners sense la gent. I la gent, per molt d’ordre que sigui i per molt que no els agradi veure contenidors cremats, tampoc no suporta el somriure cínic del jutge Marchena ni li agrada compartir la defensa de cap ordre constitucional amb Vox. La majoria de la gent, amb diners i sense, no vol ser titllada d’immobilista o de retrògrada. Haurien de veure-ho les grans empreses que amenacen amb marxar a Madrid o a València si passa determinada cosa: marxar és perdre i admetre que ja no connectes amb la centralitat. En qualsevol societat, per tal que en efecte s’imposi l’ordre, abans cal que l’ordre sigui percebut com a mínimament just.

Que la gent es pugui fer rica és bo, i fins i tot un element de justícia social. De fet ens cal gent rica, i alliberar-la d’estigmes injustos. Però el que ha canviat en aquest país és que això ja no es pot fer a qualsevol preu, o com a mínim no mitjançant l’anestèsia o la por. Si volen tocar tan de peus a terra, quedin-se a terra. Nosaltres ens enlairem.

Publicat al diari Ara el 25 d'octubre del 2021

Mirar cap amunt

Custodia Moreno, pregonera de les festes de la Mercè, va començar la seva lluita des de baix, des de les barraques del Carmen i Can Baró, però fent saltar la mirada cap amunt. Ho diu ella mateixa: avui l’esquerra s’ha tornat conservadora, Barcelona ha perdut l’espurna i ja no hi ha esperit d'avantguarda. En tenim diverses evidències. Tancar al públic general la plaça Sant Jaume per la festa major de la ciutat, posant-hi d’excusa la pandèmia (resulta que el Procicat no devia existir a Gràcia o a Sants), va posar Ada Colau molt lluny del seu “run run” inicial i massa espantada pel creixent “xup xup” que ja no la veu ni revolucionària, ni transformadora, ni amb idees. Esdevens un conservador (és a dir, un estorb) quan, sense adonar-te’n, se t’atura la música en el joc de les cadires i només penses en conservar. Hi ha, en efecte, certa música que ja s’ha acabat. Perquè de Colau allò més criticable no és el que ha fet, ni el seu passat: allò que és més criticable de Colau és el futur.

Mirant cap amunt es veu més clarament, per exemple, l’operació aeroport. Va molt més enllà de la Ricarda i del debat mediambiental: l’aeroport és una operació aterratge. “Us farem aterrar”. Massa temps somniant truites i promovent il·lusions “impossibles”, però una pista d’aterratge us farà entendre les coses. Josep Tarradellas ho diu tot com a nom: autonomia, però amb els diners i el poder a Madrid. Mentre discutíem sobre corriols camanegres, ànecs collverds i turistes galtaroges, Madrid es reservava la inversió milionària fins que assumim la nostra condició. D’això anava l’operació aeroport, més enllà del “no” pobre i dogmàtic de l’alcaldessa. És el triomf pòstum d’Adolfo Suárez (altrament dit Barajas) sobre Tarradallas (àlies “la reunió ha anat molt bé”). No, la reunió no va anar gens bé, president. Va anar tan “bé”, en tot cas, com una taula de diàleg que eludeix el tema de conversa mentre Puigdemont el va recordant. Per això ens pinten el tema del Prat com una pista d’aterratge, i mai com una pista d’enlairament. Si realment volguessin un aeroport internacional, dirigit a l’intercanvi de coneixement i de projectes, li haurien dit Joan Miró. Però és clar, aquest també era dels que miraven cap amunt.

Eixamplar-se després de l’Eixample té dues vies: una via és ser la “cocapital cultural d’Espanya” que entusiasma l’alcaldessa (i que només vol dir uns milions més per als equipaments), o bé ser la capital de la cultura del “decreixement” (que ningú no sap com es paga). Curiosament, també l’Eixample de Cerdà va ser imposat per Madrid per damunt del projecte guanyador. L’altra via és l’autòctona, la que respon més a l’encertadíssim cartell de la Mercè i no al papanatisme del cartell institucional de l’11 de setembre: fer allò que sabem fer, i fer-ho a la nostra manera. Locomotora de què? Cocapital de qui? Eh, un moment: mira cap amunt. Per damunt de les quadrícules i les pintures hi veuràs la Sagrada Família, en vies d’acabar-se. Veure-la com una mona de Pasqua que s’ha d’aturar és cosa de mones sense Pasqua, és a dir de criatures que miren cap avall. De porucs, d’immobilistes. De conservadors.

Innovació, diuen. I creativitat, i coneixement, però cap dels conservadors d’ambdues bandes no podrà vehicular la ciutat cap aquí. Allò que ha d’arribar a Barcelona no és el perfeccionisme ideològic, ni un decreixement buit, sinó un nou esperit modernista col·lectiu que faci les coses i no estigui per històries. Si s’apaga la ciutat s’assimila el país, i viceversa. Ens ha envaït una terrible por d’equivocar-nos, una manca d’ambició impròpìa de la capital del Mediterrani. El Procicat pot ser una raó o bé una excusa, així com una pista pot ser d’aterratge o d’enlairament. El racionalisme mal entès és buscar raons. Acaba castrant la imaginació, igualant-nos cap avall i, en el pitjor dels casos, fent places dures.

Potser no tenim poder sobre els altres, com el té Madrid, però podem tenir-lo sobre nosaltres mateixos. No és pistes contra Ricardes, sinó tenir una idea pròpia. Quan no tens una idea acabes parlant del que volen els altres o desviant responsabilitats, com ha succeït amb els botellots. Ah; i contra aquesta paràlisi ha de sorgir alguna cosa més que plataformes d’empresaris disfressats de societat civil i amb aires manuelvallsescos. És la gent qui ha de reaccionar, després de tants anys de penitència absurda. La façana principal de la Sagrada Família encara està per fer, al carrer Mallorca, i fa referència a tornar a néixer.

Article publicat al diari Ara el dia 2 d'octubre del 2021