No soc un robot

Juro que no es veia ni un sol cotxe venint, ni a l’esquerra ni a la dreta. Era una d’aquelles tardes confinades on tot just començàvem a gosar passejar i el silenci de l’asfalt era clamorós, total, inofensiu. Però allí es van quedar els vianants: aturats com xais davant del semàfor vermell. Insisteixo: ni un cotxe ni una moto a dos quilòmetres a la vista, a banda i banda, però és que el ninotet vermell estava encès. Em va succeir tres vegades en tres cruïlles diferents de l’Eixample i em vaig espantar. “Però voleu fer el favor de creuar!”, els hauria dit. I haurien respost, amb raó: “És que està vermell.” Amb una lògica esclafant. Una raó terrorífica.

Un dels moments que més m’agrada d’omplir formularis a internet és quan volen assegurar-se que no ets un robot. Un cop resols un senzill problema de parvulari, ho pots assegurar amb contundència. És un moment dolç, emancipador, de consciència de classe, que voldria respondre amb un “I tu?”. Em reconforta poder acreditar que encara no soc una estadística ni un algoritme, ni tampoc un simple acatador de normes. M’agraden les llacunes legals, amb aquest nom, i les escletxes legals, i els conceptes jurídics indeterminats. En tot cas m’agrada que el text sigui deutor de les persones, i no a l’inrevés. No soc un robot i per tant hauré d’adaptar les normes, que conec i respecto, a la meva humanitat. Suposo que ja hi comptaven, amb la meva humanitat, oi? Perquè el sentit social o el deure moral m’han condicionat molt més que cap decret, aquests dies, malgrat conèixer els decrets i les fases. De les xifres de morts m’han colpit més els morts que les xifres. No soc un robot i, per tant, en aquesta nova normalitat, no seré un mòbil ambulant. Voldré comprar la roba a les botigues que conec i que em coneixen, i voldré anar a concerts i teatres sense que la pantalla sigui res més que una eina complementària. La tecnologia, tan útil en efecte, encara no ha aconseguit superar el fet que la vida és de lletres.

No soc un robot ni un número de targeta de crèdit, i el meu DNI no és ni nacional ni d’identitat. No vull que les rialles que senti en la nova normalitat siguin rialles enllaunades de sèrie d’humor, sinó veure’t aquest somriure (de boca o d’ulls, segons la fase) aquí davant mateix. Quan això acabi no vull que pensis que em conformaré amb brindar amb un ordinador, vull fer clinc amb la teva copa. També sé que, treballant des de casa, em perdo les vostres idees i el vostre humor i el vostre tacte, i que les coses sortiran millor (i més) si ens veiem. No soc un grapat de connexions neuronals que s’allarguen fins als dits i traspassen al teclat tàctil i que, per tant, no cal que es moguin de casa. Vull que continuem fent coses perquè sí, no sempre perquè siguin útils o eficients. No soc un Tik Tok i tu no ets el ninot del semàfor. Viure no és sobreviure i les humanitats salvaran la Humanitat.

Publicat a El Punt/Avui el 21 de maig del 2020

Zona prohibida

No és el fet de no anar a la platja, és el desig que brolla vora la prohibició. Estat d’alarma, en efecte, estat d’excepció: l’alarmant i excepcional sensació de sostre de vidre i teló d’acer. No és que els pares s’hagin transformat en criatures irresponsables, és que l’ampolla de cava estava més que agitada i el toro picant a les portes per sortir a la plaça. No és que Simba no hagués d’anar al cementiri prohibit, o que Pandora no hagués d’obrir la capsa, o que no es pogués donar menjar a Gizmo després de mitjanit: és que dins de la prohibició hi ha el desig i, molt sovint, la màgia. La diferència entre un mag i un simple il·lusionista és jugar amb l’impossible. La diferència entre un jardí i un bosc, l’ombra del desconegut.

Podria haver entrat al vestidor de noies, quan ja als 30 anys em van convidar a una festa d’exalumnes: ja no m’ho prohibia ningú. I de la mateixa manera que no vaig entrar-hi, hi ha una vorera concreta de Barcelona que des dels quinze anys em vaig prohibir –perquè sí– de trepitjar mai. Les religions funcionen perquè assumeixen allò incomprensible, fins i tot la ciència admet forats negres i matèries fosques. No és el fet de poder votar allò que fa créixer més l’independentisme, sinó precisament el fet de no poder votar. No és que les estrelles no hi siguin de dia, és que la fosca ens les revela. No és que Tokyo Disney fos un fracàs perquè van voler estalviar massa, sinó perquè l’èxit dels parcs anteriors era precisament que deixaven la sensació de no haver-ho vist tot. D’haver deixat l’aventura incompleta. Tantes coses que segur que ens hem perdut.

No és que sigui millor insinuar que mostrar, és que de vegades la pell és el vestit. No és si hi ha vida després de la mort, és el misteri de viure. La veritable condició de mestre del suspens resideix en la informació que s’amaga, és a dir, en la informació que es dona. No sabem quan s’acabarà el confinament, ni com, no en sabem el final: no hi ha camins al firmament ni a la selva. No hi ha resposta als desitjos introduïts en les escletxes del mur de les lamentacions, i quan cau el mur de Berlín s’alça el mur de Trump. Sempre hi ha un més enllà o una frontera incomprensible, fins i tot reclosos entre cuina, dormitori i menjador. Prestatges que es transformen en biblioteques, balcons que es transformen en teatres, televisions que es transformen en cinemes, playlists que es transformen en festivals de música. El xat a la pantalla (em veus? Em sents?) rere les síncopes de la mala connexió. Les zones prohibides pel nostre cap i pels nostres límits, el rastre que deixa aquell missatge enviat i de seguida esborrat. Les ganes de purificar els tabús saltant la foguera de Sant Joan i al mateix temps de banyar-se en el mar més nocturn. Saber que no hi ets i que alhora hi ets sempre, cada dia, més que mai. No acabar mai de conèixer-te. No haver ni començat.

Publicat a El Punt/Avui el 29 d'abril del 2020