Va, pensiero

Dia 2 d’octubre del 2017. Treballadors i cor del Liceu aplegats a la Rambla, davant la façana del teatre, cantant el famós passatge de Nabucco. El dia anterior havia estat un veritable trauma polític i humà, i costarà molts anys que ens en recuperem. Es va crear un silenci estupefacte, de maltractament domèstic. Aquell dia 2 la gent del Liceu va tenir el gust exquisidíssim de fer volar el pensament d’ales daurades per damunt del rastre de la brutalitat. Encara no ens en sabíem avenir: ens havien pegat, ens havien humiliat, ens havien ocupat. S’havia passat de sobte a la fase física del conflicte. Érem, com els hebreus de l’òpera –com els italians en el seu moment–, un poble sotmès a la força. I encara faltava un dia per confirmar la manca absoluta d’interlocutors: el discurs del rei. Aquell 2 d’octubre vam ser, malgrat el silenci i malgrat les ferides, més lliures que mai.

Diuen les parets del Saló dels Miralls que “El arte no tiene patria”, però això no li ho poden dir, a Verdi. Ni a Wagner. No és que calgui polititzar tot l’art i la cultura, però una tossuda realitat cultural acaba formant una cultura política. Israel podia estar esclavitzat, però llavors cal fer volar el pensament fins als seus turons. Els cants no es poden aturar a cops de porra i la cultura no es pot reprimir sense autoritarisme. Els últims esdeveniments de censura a la fira Arco, o segrestant llibres incòmodes, o empresonant cantats de rap o titellaires, són el senyal més clar d’un sistema caduc i mort de por. Tot va lligat, algú s’ha adonat que la cultura és el problema: algú s’ha adonat de la importància cabdal de TV3 i de la immersió lingüística, i no perquè adoctrinin –saben que això no és cert–, sinó perquè TV3 i la immersió fan que el país s’assembli a si mateix. De la mateixa manera que a Televisió Espanyola emeten, els caps de setmana, pel·lícules de la Marisol. No és que la gent de Catalunya pensi com pensa per culpa de la televisió catalana, és que TV3 és com és perquè així és bona part de Catalunya. Ni tan sols grans espanyolistes residents al país voldrien renunciar a una eina tan útil com la immersió lingüística, tan de consens, tan de calaix. Simplement l’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem. Han vist la gran arrel cultural del problema. El problema som nosaltres.

Franco tenia una gran oportunitat: fer-se amic de la burgesia catalana. Hauria pogut fer una gran dictadura de dretes i, més enllà de comprar favors i voluntats a alguns rics del país, estimar-los tal com eren. Però no: va decidir prohibir la llengua i reprimir-la. És la mateixa decisió que van prendre Felip V i Miguel Primo de Rivera, provar de matar el gos: la llengua, la bandera, la cultura. Fins i tot Franco hauria pogut preservar una autonomia catalana, i fer-la molt espanyola i molt intervinguda des de Madrid, tal com alguns pretenen ara amb el 155. Però no, la Generalitat clausurada. Com a màxim, alguna diputació enricmillonesca per repartir. No ens equivoquem, doncs; per a la majoria de partits espanyols l’objectiu no és vèncer el catalanisme sinó vèncer la catalanitat. Negar-la, oblidar-la, guardar-la a la vitrina o a la cuneta. Quan l’heroi Cendrós funda Òmnium Cultural o promou premis literaris, la reacció del Pardo és immediata: clausura. Massa llengua, massa cultura, massa Catalunya. Massa perillós.

Per això ara, tan bon punt recuperem la gestió de les nostres institucions, caldrà prestar una atenció especial a aquestes àrees: cultura, llengua, ensenyament i mitjans de comunicació. Si fos possible jo ho uniria sota una sola conselleria, però això és el menys important. El que cal és dotar-les com es mereixen pressupostàriament, exponencialment, churchillianament, com quan en plena guerra contra els nazis la Gran Bretanya va decidir no renunciar al ministeri del tema. O ens ho creiem o no ens ho creiem, però està clar que Madrid sí que s’ho creu. Més enllà de llengua pròpia, fan falta institucions culturals de primera divisió: és a dir, a l’altura dels talents vius del país. En la llengua que sigui. Sota la bandera que vulguin, la del coneixement i de la creativitat. Més Nabucco, més pensament. Més civilització i menys barbàrie.

Parla. Canta. Defensa’t. Imprimeix. Piula. Baixa al carrer. Tornem, des de l’administració o des del sector privat, a invertir en cultura i en coneixement. Semblava cosa de quatre gats... i resulta que és la nostra poció màgica.

Publicat a El Punt/ Avui el 27 de febrer del 2018 

Waterloo

“¿Ser catalán todavía no está prohibido, no?”. Aquesta frase de l’hoteler Joan Gaspart a una cadena de televisió espanyola té una importància filosòfica, política i estratègica determinant per al moment actual. Venia a dir i a deixar com a obvi que ser independentista sí que està prohibit, aquesta és la primera dada. En tenim prou indicis: ser independentista és avui motiu de sospita, d’odi, de restricció de llibertats bàsiques i de drets fonamentals, i fins i tot de persecució. Però ser català és quelcom més inevitable, més natural, i fa anys que mantinc la tesi que l’independentisme era i és inevitable pel simple fet que som catalans i que no podem deixar de ser-ho. Per això ataquen tan sovint TV3, o la immersió lingüística, o el TC anul·la l’obligatorietat d’atendre en català als establiments. Saben perfectament que aquesta és l’arrel del problema: les arrels. I ja podem anar-nos mofant dels debats “essencialistes”, perquè les essències tenen una cosa: que són essencials.

Segon punt: per a protegir la catalanitat o la identitat, ens cal com a mínim un autogovern. Per tant, compte amb infravalorar l’autonomia que va aconseguir Macià, que no va aconseguir Cambó (per pusil·lànime), que va recuperar Tarradellas i que va dignificar Pujol. És una autonomia insuficient, retallada, humiliada, que Maragall va demostrar que no pot créixer i de la qual Mas va certificar la seva crisi de creixement. El moviment independentista actual respon a una insuficiència claríssima d’aquesta autonomia, i per això avui sovint fins i tot en reneguem: però compte, perquè ells saben que autogovern és sinònim de catalanitat. Saben que, si renunciem a l’autonomia, renunciem al manteniment del nostre sistema institucional propi i per tant a bona part de la gestió del nostre univers simbòlic, de la nostra cultura, de la nostra llengua, del nostre ensenyament, de la nostra salut, de les nostres competències, etcètera. Ho saben i no només saben això: saben que ens volen destruir. Saben que volen anar a l’arrel del problema, a les arrels del problema, i saben que volen venjança i humiliació. Tenen una oportunitat d’or per a executar el seu odi (avui indissimulable) fins a les últimes conseqüències, perquè tenen les lleis i els àrbitres a favor. Ho faran servir. Empresonen, persegueixen, amenacen, embarguen, castiguen, vulneren Drets Humans bàsics, provoquen exilis, escarneixen, menteixen i difamen. Com s’explica tot això sense un odi profund, sense un instint de venjança profund? No hi ha cap dubte: volen aniquilar-ho tot. El proper és l’autonomia. Valorem-la, i si entenem això podem passar al següent paràgraf:

La República es va proclamar. Això és un fet. El que els molesta no és que fos llei, que no ho va ser mai perquè no va ser executada ni va entrar en vigor, el que els molesta és que es fes. El que els molesta no és que Puigdemont sigui president d’una autonomia, perquè legalment no ho és: el que els molesta és que Puigdemont sigui president de Catalunya per a com a mínim la meitat de la població catalana i bona part de l’espanyola, el que els preocupa són els focus mundials posats a Brussel·les i no a Sant Jaume. En el fons no els preocupa el DOGC, els preocupa el que cregui la gent. L’imaginari nou que hem creat, la naixent República catalana. Reprimida, perseguida, prohibida, el que vulguin: però proclamada. Com continua sent, per molts de nosaltres, president en funcions el Molt Honorable senyor Carles Puigdemont. Per tant, aquí hi ha un gran camí per córrer: cal conservar i gestionar l’autonomia? Sí. De la mateixa manera que crec que calia votar “sí” a l’Estatut. Ara bé: convé construir una cosa paral·lela, una comunitat paral·lela, un imaginari paral·lel que tingui la tossudesa d’existir, i de fer, més que no pas la il·lusa pretensió de ser acceptada i legalitzada pel sistema autoritari espanyol? I tant que convé. Hem de començar a veure-ho més que mai, que tenim una República proclamada, que hi creiem i que mentrestant sabrem administrar allò que ens pugui bonament conferir el sistema autonòmic espanyol. Al capdavall, això de gestionar l’autonomia a favor d’una causa superior no és res que no haguem fet des de fa 40 anys: se’n diu Cavall de Troia. Per cert, el seu Cavall de Troia seria la nostra renúncia a gestionar-ho o bé, o també, renunciar a la presidència de Puigdemont, o a la República que vam proclamar el 27 d’octubre. No succeirà ni una cosa ni l’altra, no renunciarem ni a l’autonomia legal ni al president legítim ni a la República factual. I, a banda de no renunciar a res, construirem una cosa nova sota una legalitat civilitzada. I d’això se’n diu Waterloo.

Publicat a Elmón.cat el 2 de febrer del 2018