Perspectiva Puigdemont

Ara es veu tot una mica més clar, oi? No em diguin que no. Aquells dies en què ens empresonaven consellers, aplicaven el 155 i asfixiaven la partera de la nounada república, es feia estrany sentir el president Puigdemont parlar-nos de “paciència, perseverança i perspectiva”. I vull fixar-me en la tercera perquè ja comencen a veure’s, sobretot ara que som en campanya electoral (forçada), les virtuts de tot el que va succeir el 27 d’octubre malgrat l’alta factura que va tenir. Vull demostrar que el que va fer el president va ser invertir en una victòria a mitjà termini, i no en uns focs artificials massa fàcils d’ofegar amb la “ley”. Ara han passat quasi dos mesos. Perspectiva, doncs. A veure.

He escrit sovint sobre la nació estat que hem de ser, contra l’estat nació que no crec que siguem. Nació vol dir que existeixes, que tens una voluntat de ser (allò que segons Vicens Vives ens caracteritza), que la teva identitat i la teva ànsia de sobirania és impossible d’ignorar. Mirem-ho en perspectiva: observem els últims mesos i comprovarem de seguida com la prova ha estat superada amb nota. No hem aconseguit la independència. No, no encara. Però els escocesos tampoc, i a més ells han perdut un referèndum: nosaltres encara no n’hem perdut cap. És més: ara som un tema europeu que no només desborda els carrers de Brussel·les, sinó que a més ha posat el nom de Catalunya al mapa. D’una forma exponencial, molt i molt més gran que mai: encara no som independents, no. Però en canvi, mentrestant i paradoxalment, existim més que mai. Som a les agendes internacionals, el nostre cas no ha estat resolt, posem Europa davant del mirall i a més Espanya ha quedat com un estat artificial que només es manté unit a cops de porra. Ha quedat meridianament clar, això? Sí o no? Ah. Pensava.

Perspectiva, doncs: el cas català avui demana a crits una solució, com a mínim, en forma de referèndum pactat. Especialment si el 21-D l’independentisme és majoritari, perquè Espanya ja no es pot permetre respondre exclusivament amb la llei i amb la porra. Espanya ja no és l’únic interlocutor, i allò que era un joc d’escacs en la intimitat s’ha transformat en poques setmanes en un joc de botifarra a múltiples bandes on, a més, aviat ens torna a tocar tirar a nosaltres. Perspectiva: existim, no s’ha resolt encara el “problema català” i no es resoldrà a cops de decret. Sí que és cert que hem rebut un càstig important, en forma de persecucions i d’intervencionisme obscè en el nostre autogovern (el capítol de Sixena és més d’aquesta Nova Planta beneïda per Iceta), però tenim alternatives. Sembla que nosaltres sempre toparem amb la llei, oi? Amb l’Estat, amb l’autoritat, oi? Amb allò establert. Però compte.

Perspectiva és adonar-se d’allà on sempre toparan ells. Si nosaltres sempre acabarem topant amb l’Estat, ells sempre acabaran topant amb la nació. Amb la realitat, en definitiva. Aventuro que les coses aniran per aquí a partir d’ara (si es guanya clarament el 21-D), i que allà on els il·lusos enterradors esperen que ens comportem com ells, ens comportarem com nosaltres. Contra l’ús abusiu i parcial d’una legalitat de fa 40 anys, nosaltres hi confrontarem la construcció d’un país independent des de la societat mateixa. Diguin-me una cosa: hauríem arribat tan lluny, sense una societat civil amb forta consciència nacional? Podem considerar posem per cas el Barça com una antiga estructura d’estat? O el catalanisme mateix, amb els seus encerts i errors? O determinades empreses i fundacions, la gent de domini.cat per exemple? Es va aconseguir que la gent no parlés català, malgrat les lleis que el prohibien? Doncs si posem tot això al dia d’avui, legalitats a banda, podem arribar a teixir una xarxa de complicitats socials prou gran que ens faci constituir-nos virtualment com a estat? Com a estat virtual? Com a sistema d’organització pròpia, que és de fet el que són els estats avui dia? Com a realitat indiscutible i òbvia i permanent? De fet, diguin-me: ara mateix què és més real a Catalunya, l’Estat espanyol i la seva legalitat forçada, o bé la pols social que reclama (i exerceix) la seva sobirania? Ah. Ho veuen? Qui necessita un bany de realisme, aquí, doncs? I diguin-me: haver declarat la independència d’una nació enfront d’un estatalisme mal entès, ens ha posat al món? Ens ha fet virtualment independents, o virtualment mereixedors de la independència, sí o no? Oi que sí? I oi que no desaprofitarem per reblar-ho aquest dia 21? Ah. Pensava. Moltes gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de desembre del 2017

Vist en perspectiva

Vist en perspectiva, hem fet moltes coses bé. Deixem de banda els èxits clamorosos dels últims anys (manifestacions, organització del referèndum, arquitectura jurídica, tempo ben administrat, etcètera) i anem a les últimes setmanes. En primer lloc, no hem perdut cap carta: a diferència d’Escòcia o el Quebec, nosaltres no hem perdut cap referèndum i per tant no som cap ànima en pena buscant una segona oportunitat. No som una causa en letargia ni en hivernació sinó que ens mantenim tensos i primaverals. En segon lloc, i malgrat el preu altíssim (presoners polítics i suspensió de l’autonomia) hem descobert com a l’Estat espanyol li preocupa molt poc la llei i molt les paraules: no es tractava (ho ha confirmat ara el TC) de cap incompliment reglamentari ni legal en les sessions del Parlament, sinó de tenir la intenció de proclamar la independència i fer-la efectiva. Quedem-nos amb això un moment:

Com diu el TC, el que es va fer al Parlament els dies 6 i 7 de setembre (tramitació d’urgència) era perfectament legal. Com s’explica? En primer lloc, perquè és legal. És clar. Perquè s’ha fet servir en diverses ocasions arreu, i perquè se’n guarden prou de salvar la capacitat del Congreso de continuar aprovant lleis per la via urgent. I en segon lloc, perquè no es va vulnerar cap dret a una oposició que sí que va parlar, i molt. De fet, va parlar moltíssim i de forma clamorosament entorpidora del curs de la sessió, i avui encara parlen de gran escàndol i de Parlament antidemocràtic. Seguim: però aleshores, si això és així, si el que va succeir al Parlament era correcte segons el TC, sota quina “il·legalitat” es justifiquen mesures com el 155 o les imputacions per “sedició”?

És important que recapitulem per saber on som: els suposats delictes de sedició es basarien no tant en una DI (anul·lada) i unes lleis de transitorietat també anul·lades (i per tant, segons la llei espanyola, no vigents i no existents). Sinó en unes suposades notes o “fulls de ruta” d’associacions culturals i socials, i altres notes no oficials trobades en escorcolls efectuats per la Guàrdia Civil, que segons diuen es podrien interpretar com a actuacions en forma de “banda organitzada” i suposadament “violenta”, en una interpretació forçadíssima del terme “violència”. Com ja vam veure en la interlocutòria de la jutgessa i en les argumentacions de Fiscalia: van arribar a justificar l’existència de “violència” en el fet que es punxessin rodes de cotxe o baixessin tractors per l’autopista, i van arribar a dir que existeix una violència no física (és a dir, que en el terme hi cap tot). Molt poca cosa, tot molt polític, tot molt forçat, amb conseqüències terribles per als consellers i els dos activistes en forma de mesura cautelar acordada per un tribunal no competent (i incompetent). Ni tan sols podrien acreditar delictes de malversació, atès que no han trobat cap partida pressupostària destinada al referèndum. Ho vam fer tot bé i amb prou prudència, vetllant per funcionaris i també per polítics. Si es volen carregar ells mateixos el sistema de garanties legals, i tornar al 1970, allà ells.

Pel que fa a l’aplicació del 155 per part del Senat (amb vots del PP, PSOE i C’s), es prova de justificar purament en la intenció política de declarar una independència que, de forma fulminant, ja va ser anul·lada pel TC: per tant, un text inofensiu des del punt de vista jurídic, com ja ho eren (segons la llei espanyola) les lleis de transitorietat. Política un altre cop, doncs. Discrecionalitat. Abús de la posició de força, igual que en l’1-O (cop de porra contra un acte que ja es considerava, de per si, nul). Com van dir en l’obertura de l’any judicial davant de Felip VI, primer Espanya i després la llei. Això és, exactament, el que ha passat aquests tres mesos.

On ens porta això ara? Vist com la llei no és ben bé el tema, ara queda clar el que fa por a Espanya: la política. Les paraules. Tant se val si el TC anul·la normes del Parlament i declaracions d’independència, el que ens estan dient és que aquestes lleis no es poden debatre i aquestes paraules no es poden pronunciar. Un despropòsit jurídico-polític impropi de qualsevol democràcia. Una paradoxa que hauran de resoldre, com ho haurien de resoldre si la majoria d’espanyols votessin a favor d’una República: l’última vegada que va passar, l’any 31, el rei va abdicar i les lleis es van adaptar a la nova situació. Per tant, si la majoria de catalans vol la independència de forma repetida, l’Estat espanyol s’hi haurà d’adaptar... o no. I aquí ve el centre de la qüestió: per què Espanya hauria de resoldre aquest problema, que consisteix en il·legalitzar l’execució d’una voluntat majoritària d’una part del “seu” territori, si aquesta majoria àmplia no queda ni tan sols acreditada? Vet aquí on anem coixos, encara. Vet aquí on, malgrat el referèndum i els plebiscits, encara hem de reblar el clau. Macià, com a mínim, va arrasar de forma indiscutible i indiscutida a les urnes.

El 21 de desembre és una oportunitat per a forçar Espanya i Europa a canviar la seva actitud: o bé toleren, gestionen i negocien el procés cap a una separació o un referèndum; o bé es reforma la Constitució espanyola per a esdevenir un Estat proper a l’esquema confederal o federalista asimètric; o bé eternitzaran un problema ignorant el 60% o el 55% (posem per cas) de la població catalana. Insisteixo: res a veure amb les lleis i els delictes, doncs. No ens deixem distreure, no s’ha incomplert cap llei que justifiqui els càstigs actuals, ni el 155 ni les penes de presó: el que ha succeït és que el Parlament i el govern de Catalunya han executat un mandat democràtic, i això és pura política. I és això el que no es perdona. No els importa la DI com a norma jurídica, els importa la DI com a actitud política. Això queda avui, vist en perspectiva, més diàfan que mai. I aquest és el problema que Espanya, i també Europa, han de resoldre amb urgència si la victòria independentista el 21 de desembre és clara i contundent.

S’entén, oi? Els fan por les paraules. Una frase concreta era el que els feia pànic, i és són una o dues frases solemnes allò que els ha fet entrar en còlera. Un pronunciament polític, no cap argumentació jurídica ni cap defensa lletrada. No em fa por que em portis el teu advocat amb els papers, em fa por que em diguis que ja no m’estimes. És exactament això. Tanta bandera espanyola als balcons és això. Tanta violència ultra és això. Tanta humiliació política és això.

Toca, per tant, saber quines paraules els volem dir. Reafirmar si volem o no volem marxar d’Espanya, i raonar-ho, i vendre-ho, sense haver d’entrar en gaires més detalls (com he dit ja unes cinc vegades, la llei en veritat és secundària en aquest moment). Vostès què volen? Volem això: missatge clar al món i a Europa. Gestionem-ho, parlem-ne, negociem-ho, administrem-ho. Però que la voluntat sigui inequívoca, l’esperit pacífic i constructiu també, i que les ganes de ser compresos siguin superiors a les competicions internes de patriotisme o de velocitat. Mirar-nos al mirall i saber de debò què volem, que ja no és només “votar”. I, després, girar-nos al món i saber pronunciar-ho sense cap espai (democràtic) per al dubte.

D’això va el 22 de desembre i els dies que seguiran: quelcom tan unilateral, tan multilateral alhora, tan individual i col·lectiu, tan diàfan i senzill i indiscutible com fer saber al món què volem. Tenim el 55% o el 60% a l’abast, com diuen diverses anàlisis. Entretenir-se per tant en interpretacions legals és tan imprescindible com, vist en perspectiva, totalment secundari. Ens han fet una falta de targeta vermella i l’àrbitre, tot i veure-ho, ha xiulat gol a favor seu. D’acord. Molt bé. Però ara la pilota torna al centre del camp, i ens toca a nosaltres. No la tornem a perdre.

Publicat a Elmón.cat el 30 de novembre del 2017