dimecres, 13 de desembre de 2017

Perspectiva Puigdemont


Ara es veu tot una mica més clar, oi? No em diguin que no. Aquells dies en què ens empresonaven consellers, aplicaven el 155 i asfixiaven la partera de la nounada república, es feia estrany sentir el president Puigdemont parlar-nos de “paciència, perseverança i perspectiva”. I vull fixar-me en la tercera perquè ja comencen a veure’s, sobretot ara que som en campanya electoral (forçada), les virtuts de tot el que va succeir el 27 d’octubre malgrat l’alta factura que va tenir. Vull demostrar que el que va fer el president va ser invertir en una victòria a mitjà termini, i no en uns focs artificials massa fàcils d’ofegar amb la “ley”. Ara han passat quasi dos mesos. Perspectiva, doncs. A veure.

He escrit sovint sobre la nació estat que hem de ser, contra l’estat nació que no crec que siguem. Nació vol dir que existeixes, que tens una voluntat de ser (allò que segons Vicens Vives ens caracteritza), que la teva identitat i la teva ànsia de sobirania és impossible d’ignorar. Mirem-ho en perspectiva: observem els últims mesos i comprovarem de seguida com la prova ha estat superada amb nota. No hem aconseguit la independència. No, no encara. Però els escocesos tampoc, i a més ells han perdut un referèndum: nosaltres encara no n’hem perdut cap. És més: ara som un tema europeu que no només desborda els carrers de Brussel·les, sinó que a més ha posat el nom de Catalunya al mapa. D’una forma exponencial, molt i molt més gran que mai: encara no som independents, no. Però en canvi, mentrestant i paradoxalment, existim més que mai. Som a les agendes internacionals, el nostre cas no ha estat resolt, posem Europa davant del mirall i a més Espanya ha quedat com un estat artificial que només es manté unit a cops de porra. Ha quedat meridianament clar, això? Sí o no? Ah. Pensava.

Perspectiva, doncs: el cas català avui demana a crits una solució, com a mínim, en forma de referèndum pactat. Especialment si el 21-D l’independentisme és majoritari, perquè Espanya ja no es pot permetre respondre exclusivament amb la llei i amb la porra. Espanya ja no és l’únic interlocutor, i allò que era un joc d’escacs en la intimitat s’ha transformat en poques setmanes en un joc de botifarra a múltiples bandes on, a més, aviat ens torna a tocar tirar a nosaltres. Perspectiva: existim, no s’ha resolt encara el “problema català” i no es resoldrà a cops de decret. Sí que és cert que hem rebut un càstig important, en forma de persecucions i d’intervencionisme obscè en el nostre autogovern (el capítol de Sixena és més d’aquesta Nova Planta beneïda per Iceta), però tenim alternatives. Sembla que nosaltres sempre toparem amb la llei, oi? Amb l’Estat, amb l’autoritat, oi? Amb allò establert. Però compte.

Perspectiva és adonar-se d’allà on sempre toparan ells. Si nosaltres sempre acabarem topant amb l’Estat, ells sempre acabaran topant amb la nació. Amb la realitat, en definitiva. Aventuro que les coses aniran per aquí a partir d’ara (si es guanya clarament el 21-D), i que allà on els il·lusos enterradors esperen que ens comportem com ells, ens comportarem com nosaltres. Contra l’ús abusiu i parcial d’una legalitat de fa 40 anys, nosaltres hi confrontarem la construcció d’un país independent des de la societat mateixa. Diguin-me una cosa: hauríem arribat tan lluny, sense una societat civil amb forta consciència nacional? Podem considerar posem per cas el Barça com una antiga estructura d’estat? O el catalanisme mateix, amb els seus encerts i errors? O determinades empreses i fundacions, la gent de domini.cat per exemple? Es va aconseguir que la gent no parlés català, malgrat les lleis que el prohibien? Doncs si posem tot això al dia d’avui, legalitats a banda, podem arribar a teixir una xarxa de complicitats socials prou gran que ens faci constituir-nos virtualment com a estat? Com a estat virtual? Com a sistema d’organització pròpia, que és de fet el que són els estats avui dia? Com a realitat indiscutible i òbvia i permanent? De fet, diguin-me: ara mateix què és més real a Catalunya, l’Estat espanyol i la seva legalitat forçada, o bé la pols social que reclama (i exerceix) la seva sobirania? Ah. Ho veuen? Qui necessita un bany de realisme, aquí, doncs? I diguin-me: haver declarat la independència d’una nació enfront d’un estatalisme mal entès, ens ha posat al món? Ens ha fet virtualment independents, o virtualment mereixedors de la independència, sí o no? Oi que sí? I oi que no desaprofitarem per reblar-ho aquest dia 21? Ah. Pensava. Moltes gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de desembre del 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada