Perspectiva Puigdemont

Ara es veu tot una mica més clar, oi? No em diguin que no. Aquells dies en què ens empresonaven consellers, aplicaven el 155 i asfixiaven la partera de la nounada república, es feia estrany sentir el president Puigdemont parlar-nos de “paciència, perseverança i perspectiva”. I vull fixar-me en la tercera perquè ja comencen a veure’s, sobretot ara que som en campanya electoral (forçada), les virtuts de tot el que va succeir el 27 d’octubre malgrat l’alta factura que va tenir. Vull demostrar que el que va fer el president va ser invertir en una victòria a mitjà termini, i no en uns focs artificials massa fàcils d’ofegar amb la “ley”. Ara han passat quasi dos mesos. Perspectiva, doncs. A veure.

He escrit sovint sobre la nació estat que hem de ser, contra l’estat nació que no crec que siguem. Nació vol dir que existeixes, que tens una voluntat de ser (allò que segons Vicens Vives ens caracteritza), que la teva identitat i la teva ànsia de sobirania és impossible d’ignorar. Mirem-ho en perspectiva: observem els últims mesos i comprovarem de seguida com la prova ha estat superada amb nota. No hem aconseguit la independència. No, no encara. Però els escocesos tampoc, i a més ells han perdut un referèndum: nosaltres encara no n’hem perdut cap. És més: ara som un tema europeu que no només desborda els carrers de Brussel·les, sinó que a més ha posat el nom de Catalunya al mapa. D’una forma exponencial, molt i molt més gran que mai: encara no som independents, no. Però en canvi, mentrestant i paradoxalment, existim més que mai. Som a les agendes internacionals, el nostre cas no ha estat resolt, posem Europa davant del mirall i a més Espanya ha quedat com un estat artificial que només es manté unit a cops de porra. Ha quedat meridianament clar, això? Sí o no? Ah. Pensava.

Perspectiva, doncs: el cas català avui demana a crits una solució, com a mínim, en forma de referèndum pactat. Especialment si el 21-D l’independentisme és majoritari, perquè Espanya ja no es pot permetre respondre exclusivament amb la llei i amb la porra. Espanya ja no és l’únic interlocutor, i allò que era un joc d’escacs en la intimitat s’ha transformat en poques setmanes en un joc de botifarra a múltiples bandes on, a més, aviat ens torna a tocar tirar a nosaltres. Perspectiva: existim, no s’ha resolt encara el “problema català” i no es resoldrà a cops de decret. Sí que és cert que hem rebut un càstig important, en forma de persecucions i d’intervencionisme obscè en el nostre autogovern (el capítol de Sixena és més d’aquesta Nova Planta beneïda per Iceta), però tenim alternatives. Sembla que nosaltres sempre toparem amb la llei, oi? Amb l’Estat, amb l’autoritat, oi? Amb allò establert. Però compte.

Perspectiva és adonar-se d’allà on sempre toparan ells. Si nosaltres sempre acabarem topant amb l’Estat, ells sempre acabaran topant amb la nació. Amb la realitat, en definitiva. Aventuro que les coses aniran per aquí a partir d’ara (si es guanya clarament el 21-D), i que allà on els il·lusos enterradors esperen que ens comportem com ells, ens comportarem com nosaltres. Contra l’ús abusiu i parcial d’una legalitat de fa 40 anys, nosaltres hi confrontarem la construcció d’un país independent des de la societat mateixa. Diguin-me una cosa: hauríem arribat tan lluny, sense una societat civil amb forta consciència nacional? Podem considerar posem per cas el Barça com una antiga estructura d’estat? O el catalanisme mateix, amb els seus encerts i errors? O determinades empreses i fundacions, la gent de domini.cat per exemple? Es va aconseguir que la gent no parlés català, malgrat les lleis que el prohibien? Doncs si posem tot això al dia d’avui, legalitats a banda, podem arribar a teixir una xarxa de complicitats socials prou gran que ens faci constituir-nos virtualment com a estat? Com a estat virtual? Com a sistema d’organització pròpia, que és de fet el que són els estats avui dia? Com a realitat indiscutible i òbvia i permanent? De fet, diguin-me: ara mateix què és més real a Catalunya, l’Estat espanyol i la seva legalitat forçada, o bé la pols social que reclama (i exerceix) la seva sobirania? Ah. Ho veuen? Qui necessita un bany de realisme, aquí, doncs? I diguin-me: haver declarat la independència d’una nació enfront d’un estatalisme mal entès, ens ha posat al món? Ens ha fet virtualment independents, o virtualment mereixedors de la independència, sí o no? Oi que sí? I oi que no desaprofitarem per reblar-ho aquest dia 21? Ah. Pensava. Moltes gràcies.

Publicat a El Punt/Avui el 12 de desembre del 2017

Vist en perspectiva

Vist en perspectiva, hem fet moltes coses bé. Deixem de banda els èxits clamorosos dels últims anys (manifestacions, organització del referèndum, arquitectura jurídica, tempo ben administrat, etcètera) i anem a les últimes setmanes. En primer lloc, no hem perdut cap carta: a diferència d’Escòcia o el Quebec, nosaltres no hem perdut cap referèndum i per tant no som cap ànima en pena buscant una segona oportunitat. No som una causa en letargia ni en hivernació sinó que ens mantenim tensos i primaverals. En segon lloc, i malgrat el preu altíssim (presoners polítics i suspensió de l’autonomia) hem descobert com a l’Estat espanyol li preocupa molt poc la llei i molt les paraules: no es tractava (ho ha confirmat ara el TC) de cap incompliment reglamentari ni legal en les sessions del Parlament, sinó de tenir la intenció de proclamar la independència i fer-la efectiva. Quedem-nos amb això un moment:

Com diu el TC, el que es va fer al Parlament els dies 6 i 7 de setembre (tramitació d’urgència) era perfectament legal. Com s’explica? En primer lloc, perquè és legal. És clar. Perquè s’ha fet servir en diverses ocasions arreu, i perquè se’n guarden prou de salvar la capacitat del Congreso de continuar aprovant lleis per la via urgent. I en segon lloc, perquè no es va vulnerar cap dret a una oposició que sí que va parlar, i molt. De fet, va parlar moltíssim i de forma clamorosament entorpidora del curs de la sessió, i avui encara parlen de gran escàndol i de Parlament antidemocràtic. Seguim: però aleshores, si això és així, si el que va succeir al Parlament era correcte segons el TC, sota quina “il·legalitat” es justifiquen mesures com el 155 o les imputacions per “sedició”?

És important que recapitulem per saber on som: els suposats delictes de sedició es basarien no tant en una DI (anul·lada) i unes lleis de transitorietat també anul·lades (i per tant, segons la llei espanyola, no vigents i no existents). Sinó en unes suposades notes o “fulls de ruta” d’associacions culturals i socials, i altres notes no oficials trobades en escorcolls efectuats per la Guàrdia Civil, que segons diuen es podrien interpretar com a actuacions en forma de “banda organitzada” i suposadament “violenta”, en una interpretació forçadíssima del terme “violència”. Com ja vam veure en la interlocutòria de la jutgessa i en les argumentacions de Fiscalia: van arribar a justificar l’existència de “violència” en el fet que es punxessin rodes de cotxe o baixessin tractors per l’autopista, i van arribar a dir que existeix una violència no física (és a dir, que en el terme hi cap tot). Molt poca cosa, tot molt polític, tot molt forçat, amb conseqüències terribles per als consellers i els dos activistes en forma de mesura cautelar acordada per un tribunal no competent (i incompetent). Ni tan sols podrien acreditar delictes de malversació, atès que no han trobat cap partida pressupostària destinada al referèndum. Ho vam fer tot bé i amb prou prudència, vetllant per funcionaris i també per polítics. Si es volen carregar ells mateixos el sistema de garanties legals, i tornar al 1970, allà ells.

Pel que fa a l’aplicació del 155 per part del Senat (amb vots del PP, PSOE i C’s), es prova de justificar purament en la intenció política de declarar una independència que, de forma fulminant, ja va ser anul·lada pel TC: per tant, un text inofensiu des del punt de vista jurídic, com ja ho eren (segons la llei espanyola) les lleis de transitorietat. Política un altre cop, doncs. Discrecionalitat. Abús de la posició de força, igual que en l’1-O (cop de porra contra un acte que ja es considerava, de per si, nul). Com van dir en l’obertura de l’any judicial davant de Felip VI, primer Espanya i després la llei. Això és, exactament, el que ha passat aquests tres mesos.

On ens porta això ara? Vist com la llei no és ben bé el tema, ara queda clar el que fa por a Espanya: la política. Les paraules. Tant se val si el TC anul·la normes del Parlament i declaracions d’independència, el que ens estan dient és que aquestes lleis no es poden debatre i aquestes paraules no es poden pronunciar. Un despropòsit jurídico-polític impropi de qualsevol democràcia. Una paradoxa que hauran de resoldre, com ho haurien de resoldre si la majoria d’espanyols votessin a favor d’una República: l’última vegada que va passar, l’any 31, el rei va abdicar i les lleis es van adaptar a la nova situació. Per tant, si la majoria de catalans vol la independència de forma repetida, l’Estat espanyol s’hi haurà d’adaptar... o no. I aquí ve el centre de la qüestió: per què Espanya hauria de resoldre aquest problema, que consisteix en il·legalitzar l’execució d’una voluntat majoritària d’una part del “seu” territori, si aquesta majoria àmplia no queda ni tan sols acreditada? Vet aquí on anem coixos, encara. Vet aquí on, malgrat el referèndum i els plebiscits, encara hem de reblar el clau. Macià, com a mínim, va arrasar de forma indiscutible i indiscutida a les urnes.

El 21 de desembre és una oportunitat per a forçar Espanya i Europa a canviar la seva actitud: o bé toleren, gestionen i negocien el procés cap a una separació o un referèndum; o bé es reforma la Constitució espanyola per a esdevenir un Estat proper a l’esquema confederal o federalista asimètric; o bé eternitzaran un problema ignorant el 60% o el 55% (posem per cas) de la població catalana. Insisteixo: res a veure amb les lleis i els delictes, doncs. No ens deixem distreure, no s’ha incomplert cap llei que justifiqui els càstigs actuals, ni el 155 ni les penes de presó: el que ha succeït és que el Parlament i el govern de Catalunya han executat un mandat democràtic, i això és pura política. I és això el que no es perdona. No els importa la DI com a norma jurídica, els importa la DI com a actitud política. Això queda avui, vist en perspectiva, més diàfan que mai. I aquest és el problema que Espanya, i també Europa, han de resoldre amb urgència si la victòria independentista el 21 de desembre és clara i contundent.

S’entén, oi? Els fan por les paraules. Una frase concreta era el que els feia pànic, i és són una o dues frases solemnes allò que els ha fet entrar en còlera. Un pronunciament polític, no cap argumentació jurídica ni cap defensa lletrada. No em fa por que em portis el teu advocat amb els papers, em fa por que em diguis que ja no m’estimes. És exactament això. Tanta bandera espanyola als balcons és això. Tanta violència ultra és això. Tanta humiliació política és això.

Toca, per tant, saber quines paraules els volem dir. Reafirmar si volem o no volem marxar d’Espanya, i raonar-ho, i vendre-ho, sense haver d’entrar en gaires més detalls (com he dit ja unes cinc vegades, la llei en veritat és secundària en aquest moment). Vostès què volen? Volem això: missatge clar al món i a Europa. Gestionem-ho, parlem-ne, negociem-ho, administrem-ho. Però que la voluntat sigui inequívoca, l’esperit pacífic i constructiu també, i que les ganes de ser compresos siguin superiors a les competicions internes de patriotisme o de velocitat. Mirar-nos al mirall i saber de debò què volem, que ja no és només “votar”. I, després, girar-nos al món i saber pronunciar-ho sense cap espai (democràtic) per al dubte.

D’això va el 22 de desembre i els dies que seguiran: quelcom tan unilateral, tan multilateral alhora, tan individual i col·lectiu, tan diàfan i senzill i indiscutible com fer saber al món què volem. Tenim el 55% o el 60% a l’abast, com diuen diverses anàlisis. Entretenir-se per tant en interpretacions legals és tan imprescindible com, vist en perspectiva, totalment secundari. Ens han fet una falta de targeta vermella i l’àrbitre, tot i veure-ho, ha xiulat gol a favor seu. D’acord. Molt bé. Però ara la pilota torna al centre del camp, i ens toca a nosaltres. No la tornem a perdre.

Publicat a Elmón.cat el 30 de novembre del 2017

El judici que ve

Les paraules i els gestos, les idees executades, marquen la realitat i la història, i segurament marcaran molt els mesos que venen. Però ens hi faltava encara més realitat i més dades, més informació, més feina i més companys internacionals de viatge. Faig autocrítica per no haver-ho vist abans, i per haver tingut una fe massa escalfada, quan tots sabem que fe no és esperar, etcètera. He dit massa i no és ben bé “massa”: hi ha vegades que l’atmosfera provoca uns fets de forma inevitable, i sempre és per alguna raó. El gest de Macià no va ser gens infèrtil, segurament perquè llavors Espanya podia negociar el començament d’alguna cosa; en canvi, el gest de Companys no el van perdonar. I tots dos eren segurament igual d’inevitables.

El màxim que permet Espanya és la concessió d’autonomia. Retallada i limitada, i controlada. La resta no ho tolera i ho castiga amb presó, per molt que siguem al segle XXI. Això ho hauríem hagut de tenir més present, en el moment més tens del conflicte, i és ben obvi que el president Puigdemont ho va tenir present: va retenir la pilota una bona estona, però finalment la va perdre. Els esdeveniment de Brussel·les ens fan pensar que la podrà recuperar aviat, però el que queda clar és que l’equip blanc ha fet un contraatac inclement, ràpid i ferotge. Si tirem d’història, però, el capítol següent a l’empresonament de Companys és la Guerra Civil. No crec en absolut que això succeeixi ara, però sí que podria imposar-se una regressió en l’autogovern de la mà de l’espanyolisme (sovint neofranquista). Ara és diferent: ara, com a mínim, ho podem plantejar en pau davant del món: el que es jutja el 21 de desembre és tant la ratificació de l’opció independentista com l’actuació del PP, PSC-PSOE i Cs aplicant el 155 com l’han aplicat.

Som a judici: jutjarem els catalans i també jutjarà el món. Pel que fa al món, crec que només podran i voldran jutjar resultats indiscutibles. El 27-S (vist des de fora) no donava peu a unilateralitats, i l’1-O segurament tampoc prou, malgrat la violència de la policia. Per tant el resultat indiscutible ha de ser ara: no cal que sigui amb programa detallat sinó amb cares identificables i amb la independència com a tesi ideològica, i ja tindríem plebiscit. En cas de victòria clara, és l’hora de demanar reconeixements internacionals i de provar de pactar la sortida negociada amb l’Estat: començant per l’alliberament dels presos polítics i acabant pel repartiment d’estructures i béns. Mentre això no arriba, recuperar les institucions d’autogovern. Recuperar del tot la pilota. Ser més Catalunya que mai, encara que sigui a ulls d’Espanya una comunitat autònoma però a ulls de tothom un territori en disputa. En resum: ja hauria volgut Companys, després del seu empresonament, un plebiscit sobre tot el tema. No ho desaprofitem.

No sé si són més adequades les llistes unitàries o no, sé que Puigdemont hi ha de ser i que calen punts comuns en els programes si volem un plebiscit. Ara volem guanyar netament, “legalment” si ho volen dir així. Però si no aconseguim guanyar ara, el judici serà definitiu i la causa es quedarà a refugi durant anys. No ens ho podem permetre. Agafem forces, doncs, perquè ara comptarà molt més el rigor que la idea. Ara toca realitat. La que sigui possible, i amb temps i feina ho són totes.

Publicat a El Punt/Avui el 6 de novembre del 2017

L'última carta

El terme “llum de gas” prové d’una obra de teatre de Patrick Hamilton, Gaslight, on un marit fa tornar boja la seva parella movent-li les làmpades de gas de lloc, fent sorolls a mitja nit, amagant-li coses, etcètera, mentre ell aprofita per buscar unes joies amagades dins la casa. La diplomàcia espanyola, el discurs del rei Felip VI (que passarà a la història com el discurs on va renunciar a milions de súbdits), les declaracions amenaçadores de Rajoy, l’intent d’humiliació (“ganaremos 10 a 0”) de la pobra Soraya, etcètera, són intents d’imposar un relat que pretenia fer-nos creure que els bojos érem nosaltres. Encara pretenen portar-nos, si us hi fixeu, a la “racionalidad” i a la “razón”. Saben perfectament la veritat, la saben millor que nosaltres (que fins fa poc només la intuíem) però han muntat des de fa 40 anys una ficció anomenada Constitució espanyola que s’ha d’admetre que ha aguantat prou com a Matrix pacificador. I com se surt de Matrix? Primer, volent-ho. Després, seguint algunes pistes.

Els missatges diplomàtics que ens envien altres països aquests dies són codis indirectes, són per llegir entre línies, llumetes enmig de la foscor, el conillet d’Alícia que hem de seguir si volem sortir del laberint. “No us puc dir que bravo, no us puc dir ni tan sol que sí, però sí que us puc insinuar que ho esteu fent molt bé, dins les limitacions que hi ha”. I ara ho comencem a veure perquè estem acostumats a no caminar, a no moure’ns, perquè hem estat piles productores de sistema durant molts anys. I ens hi hem sentit bé i tot, és a dir que és normal que costi canviar-ho. És com ser dins d’un úter, que és la cosa més natural i alhora més antinatural del món. Acostumar-se a respirar, a veure-hi, a sentir-hi, a moure’ns en un altre entorn costarà una mica i ja ho estem notant. Fins i tot ens costarà de creure que ja està, que ja hem sortit, que aquell món ja no tornarà mai. I passarem fred i potser por, i cometrem errors d’adaptació, però ja serem fora. De fet ja tenim el cap a fora, i mig braç. La pastilla vermella ens comença a fer efecte, benvinguts a la realitat i adéu al placebo. “No et vaig dir que seria fàcil, et vaig dir que seria real”. 

Pegar la gent amb porres té un efecte bumerang, i és que endureix la pell. El meu pare, per exemple, arrossegat davant del col·legi electoral per un animalot ben armat, l’han rejovenit ben bé 30 anys. L’energia que li ha donat és increïble, com la joia que vam mostrar a les manifestacions de l’última aturada de país. Què passava, per què la gent estava tan contenta i festiva si ens acabaven d’atonyinar? Doncs perquè havíem descobert que som lliures. Que no poden fer res contra nosaltres, només alguns blaus. Que ens estan donant molta marxa, molt de mambo, a vells i a joves. No sé si hem vist els seus límits del tot, però els hem ensumat, i són superables. Vam ballar i cantar perquè ells ja s’estan quedant sense cartes, com demostra el fet que aquella mateix nit emetessin en directe la carta del rei de bastos. Només els queda destruir el tauler o fer alguna última trampa davant les càmeres del món. O negociar, és clar.

El problema que tenen és que, de tants segles de viure sent un imperi o creient-se que ho són, ja no recorden els seus segles de confederació de corones (i que començaven amb allò del “tanto monta” dels reis Catòlics, adaptació popular d’un missatge més mitològic). S’han oblidat del que havia estat Espanya, com el rei Felip VI ha oblidat que abans de Felip V hi va haver un bon repoker de reis que entenien, amb major o menor entusiasme, la complexitat nacional de la península. La Constitució del 1978 va semblar que hi posava un remei que ens apaivagaria als catalans, i en part ho va fer, però només era una solució artificial i fràgil. Carregar-se l’Estatut votat fa set anys va ser carregar-se la Constitució, o més ben dit, carregar-se la seva única opció de modernització. És impossible, o molt poc probable, que ara admetin que han de fer enrere. Ells no voldran negociar si no veuen que ens perden de debò, i per això cal que durant aquests dies proclamem la independència de Catalunya. Perquè ara serem nosaltres els qui decidirem si ens dona la gana negociar, i en quines condicions. I perquè estem sentint l’aire com ens toca la pell, després de tants anys, i malgrat la fresqueta ara això ens comença a agradar. Respirar, ser lliure, córrer. Créixer. Volar.

Publicat a "Elmón.cat" el 5 d'octubre del 2017

Proclamar

“Fets i no paraules”, que deien aquells, i ara veiem que les paraules són fets. Proclamar és un fet, declarar és un fet que es fa amb paraules, i hi som molt a prop. També els silencis són fets, és clar: callar també té la seva efectivitat i els dies que hem viscut són de silencis i de paraules històrics. El silenci més inquietant i més commovedor fou aquell silenci de tantes poblacions, com ara Alcarràs, esperant davant l’escola mentre avançaven els policies per provar d’endur-se els seus drets i la seva dignitat. Aquell silenci que traspassa la pantalla del vídeo, silenci de poble, de solitud davant l’univers, de família callada i indefensa mentre s’acostava la violència autoritària. Doncs bé, després de la sang i el soroll i la brutalitat feixista de diumenge va tornar a venir un dilluns de silenci, on ens encreuàvem mirades pel carrer, o a la feina, que ho deien tot. Que fort. Què ha passat. Què ens han fet. Un silenci que sabíem que havia de ser breu, i així ha estat. Al cap de tres dies ens hem manifestat festivament pels carrers, perquè ens sentíem lliures, i ara torna el moment de les paraules. De les declaracions, de les proclamacions. Dels fets.

El discurs covard, amenaçador i infame del rei Felip VI ha trencat l’últim fil (dir ponts seria exagerat) entre el poble català i aquest Estat retrògrad i maltractador. Ara som Alcarràs, ara som un poble unit davant dels que no ens respecten ni ens respectaran, amb l’única diferència que ara ja sabem què és una porra i, per tant, les podem aguantar sense tanta por. Sabem perfectament què hem de fer: aguantar. Aguantar com el meu pare va aguantar davant del col·legi electoral mentre un porc senglar uniformat l’arrossegava brutalment. Com ell també va aguantar fins al minut exacte (decret del 1975) en què el règim postfranquista va permetre-li canviar-me el fals nom Jorge pel de Jordi, com el fill de Johann Cruyff també va haver d’esperar-se que li plagués a l’Estat espanyol poder-nos dir com ens diem. I això és el que hem de fer: aguantar. Com aleshores i com hem fet ara, com Astèrix, com els culs de Braveheart. Perquè és cert que ells són els mateixos de sempre, però resulta que nosaltres també. No saben amb qui parlen. No ens poden eliminar. No coneixen la nostra poció màgica, perquè nosaltres som la gent de Catalunya. Els carrers no seran sempre nostres perquè simplement nosaltres som el carrer. Aguantarem perquè tot el món ho veu, perquè som el vídeo d’Alcarràs, perquè som Alcarràs i tants barris i escoles del país, perquè la solitud i el silenci d’aquest poble que volen humiliar han estat i seran gravats i retransmesos a tot el món. No estem sols, ens mira tothom. Espanya no es pot permetre tornar a ensenyar el seu Franco intern, les paraules de Felip VI són ara mateix una clamorosa vergonya mundial. Simplement, no poden. No només perquè no tindrien suports, sinó perquè ens hi resistirem, perquè dominarem el territori, perquè pagarem el preu de la nostra llibertat i perquè no podran envair-nos. Tenim força. Tenim gent. Tenim mossos i tenim moltes ganes de fer d’estat. I també tenim una creixent legitimitat mundial, per recompte de vots i per recompte de ferits innocents. Ara només poden moure el reietó i ensenyar-nos les urpes, però són xais vestits de llop. I ni tan sols ho saben.

Molta atenció: el món ha vist com ens venien a buscar a Alcarràs, sí, però sobretot el món ha vist com Alcarràs es defensava. Aquesta és la notícia, no la de la brutalitat. La gran notícia mundial és que Catalunya ha decidit pagar el preu, i defensar-se, vinguin els policies que vinguin. Aquesta és la foto i la novetat, la dels pobles i barris units, no la de la porra covarda i perdedora. Hem votat i hem guanyat, i resistirem com pertoca perquè estem més determinats que mai. Tant se val ara si perdonem o no, l’important és si volem ser lliures o no. Tampoc no els donarem el privilegi del nostre odi (encara hi ha classes), de fet ja els coneixem de tota la vida. Simplement marxarem, observarem com es rebolquen de ràbia com Satanàs quan el pastoret esternuda. Arriba l’hora de les paraules, de dir què volem ser, de dir les raons, de fer una exposició de motius i de proclamar. Hem demanat una ordre d’allunyament per al maltractador; però, si no s’atura, nosaltres marxarem igualment. No tingueu por, els forts som nosaltres. Ens ho hem guanyat i ens ho mereixem. I és l’única manera, per cert, que aquesta indignitat que hem viscut no es repeteixi mai més. Viviu aquest moment.

Publicat a "El Punt/Avui el 5 d'octubre del 2017 

No molestin

Vull recordar al president espanyol, Mariano Rajoy, que segons l’article 3 de la Llei del referèndum aprovada el passat dimecres “ El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”; I que, a més, “aquesta Llei preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. Això significa que enviant advertiments al president de Catalunya, notes als alcaldes del país i recursos a tribunals polítics espanyols, Rajoy està infringint la legislació suprema d’un país sobirà. Està trepitjant l’herba del nostre jardí. Ras i curt.

Evidentment que no se’ns escapa la provisionalitat del moment, la seva excepcionalitat, i que estem pendents d’un referèndum que ratifiqui totes les decisions preses aquests dies per la majoria parlamentària: però de facto la desconnexió ja ha començat, i és la primera vegada que el Parlament de Catalunya, en lloc de fer una declaració de “no renúncia” al dret a l’autodeterminació, proclama el seu exercici i estableix normativament la seva sobirania a tots els efectes. Evidentment Rajoy el que fa és discutir la major, d’acord: considera que la sobirania pertany a allò que fins ara anomenàvem Espanya. Però compte, perquè aquesta Llei, que encara no ha estat derogada, indica tot un canvi de paradigma. Indica que no és derogable per cap president ni cap tribunal forà, que el Parlament ja s’ha autodeterminat, que el Parlament ja és sobirà: ara falta que ho avali (o no) la població de Catalunya.

Que s’hagi activat la Fiscalia espanyola, el TC del ribot, la Guàrdia Civil escorcollant impremtes sense ordre judicial, que es parli de delictes de “desobediència”, que s’invoqui la “convivencia de 500 años” etcètera, contrasta enormement amb l’allau d’adhesions que van apareixent cada minut de tots els Ajuntament de Catalunya (a l’espera d’Ada Colau, que es veu que ha de rebre no sé quin informe de no sé quin secretari). És una lluita per la sobirania però, si bé una de les parts es basa en la llei vigent fins fa dos dies, l’altra es basa en el desig majoritari dels ciutadans. Ja no és que es faci millor o pitjor el debat al Parlament, ja no és si un alcalde ha de ser denunciat o no, ja no es tracta d’un tema de formes i de procediments: quan et deixa la parella, invocar que “el que em dol no és el fet, sinó el com” és una de les escenes més patètiques que pot protagonitzar el perdedor. O ja no t’estima o, com a mínim, ja no vol estar amb tu. Ho farà tan bé, i tan malament, com pugui i com vulgui.

Aquesta setmana Espanya ha perdut Catalunya, provisionalment (insisteixo), i recompondre això a cops de maça no funcionarà. Tampoc si es fa amb l’anunciada “proporcionalitat”, perquè certament la proporció al fet que el teu suposat “súbdit” et “desobeeixi” hauria de ser com a mínim un càstig exemplar. Durant els propers 15 dies veurem si el pols s’aguanta o no, és a dir, si es “desobeeixen” els reiterats advertiments de suspensió, inhabilitació, acusació, sanció, imputació, investigació i recusació, o bé si simplement es fa cas de l’article 3 damunt citat i es dona valor per fi a la sobirania del poble de Catalunya. Com a mínim fins a la seva ratificació el dia 1.

A l’hora d’escriure aquestes línies portem 24 hores de vigència d’aquesta norma suprema, i 24 hores de llibertat són molt bon senyal. No hi ha cap institució que pugui fer variar això excepte les nostres pròpies, és a dir excepte la por que ens pugui sobrevenir, o bé evidentment excepte un “no” rotund el dia 1. Mentrestant, mister Rajoy, consideri’s navegant en aigües territorials alienes. Comprenem les nostàlgies, tenim paciència amb el costum de passejar-se per territoris familiars com si fos casa seva, però tingui la bondat. “It’s my yacht, my son and my rock”. Li sona? Procuri fer la pataleta, comprensible i respectable, sense destorbar els veïns.

Publicat a Elmón.cat el 8 de setembre del 2017

Cercas i la democràcia

Afirmava Javier Cercas fa poc en un article a El País, un diari ficat (com tants d’altres) en plena batalla pel relat nacional, que els votants de la CUP i els de Junts pel Sí cobren més que els votants de partits com ara el PP o el PSOE. “Eureka!”, devia exclamar. I això li servia per dir, en resum, que el “prusés” (com l’anomena un altre “equidistant” d’esquerres, Javier Pérez de Andújar) és cosa de rics. Que els aburgesats catalans volem separar-nos dels desemparats andalusos o extremenys, i que això fa molt poc d’esquerres, i que els de Durruti sí que eren pàries desheretats perillosos per al poder. També deia que el referèndum que farem és equiparable als que feien Franco i Hitler, cosa en què coincideixen unànimement els cunyats rics i els cunyats pobres. Ah, i que votar no és l’única cosa que conforma una democràcia. Només cal mirar el diccionari i la Viquipèdia, però no passa res: sumem-hi el requisit de la separació de poders i el respecte als drets humans, d’acord. Tot i així, no sé on veure que l’1 d’octubre no sigui una cosa democràtica. L’equidistant conclusió de Cercas, si ho hem entès bé, és que només és democràtic allò que diu la Constitució Espanyola. Molt cosmopolita. Molt d’esquerres, també, Javier.

Però bé, anem als rics i als pobres. Els rics, com tothom sap, són els que es manifesten l’11 de setembre. Tots hem pogut veure imatges de nens amb roba de marca, senyores enjoiades, homes amb segones i terceres residències i iots que s’aplegaven a la Via Catalana o que xiulaven el rei. Jo mateix m’hi desplaço sempre amb el meu Ferrari i vigilo molt bé que no em toqui un tram amb gent massa pobra o amb algun aturat de llarga durada, que és una espècie exòtica per a mi. Aquests són exclusivament terreny Durruti. O terreny Salvador Seguí, per exemple: aquell que deia “nosaltres som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe”. Però d’aquest no en parles, Javier, suposo que perquè era catalanista i per tant devia ser de classe benestant. La CUP no té herència ideològica pròpia i diferenciada, el catalanisme no ha tingut anarquistes ni sindicalistes. No, ui, on vas a parar.

Però hi havia un altre especialista, Javier, en això de diferenciar entre rics i pobres. Algú que sabia com ningú atacar els interessos de la pèrfida i riquíssima burgesia catalanista, un altre heroi de la classe obrera que de fet va guanyar nombroses eleccions a Barcelona (la qual cosa, per cert, el fa molt més representatiu i democràtic que Durruti o que el Noi del Sucre): Don Alejandro Lerroux. Te l’has deixat, Javier. El “redentor del pueblo”, l’Emperador del Paral·lel, el de les “meriendas republicanas”. Ell també deia coses com ara que el catalanisme “es el hijo degenerado de un contubernio monstruoso y de gente bien”. Ell no era Durruti, és clar, ell no promovia l’abolició de la propietat privada, però sí que actuava contra les classes opressores i a favor de l’obrer desemparat (desemparat com els andalusos que esmentes, Javier: ell venia precisament d’Andalusia). Un federalista que, això sí, creia que els Mossos d’Esquadra havien de circumscriure’s a l’àmbit rural no fos cas que “se quiera organizar un ejército que el día de mañana pudiera levantarse frente a la soberanía de España”. Tampoc estava a favor d’una hisenda pròpia, ni d’un Estatut gaire ofensiu per al poder central. Tot un tros de republicà que, curiosament, va acabar donant suport a Franco. Sí, el dels referèndums.

No és només que la CUP tingui uns antecedents ideològics propis i diferenciats, Javier, sinó que altra gent ja havia dit coses com les que dius tu. Ja ho veus. Tu no ets tan cursi com Lerroux, ja ho sé, tu no descriuries els Pirineus com una diadema peninsular, però sí que has relacionat directament l’independentisme amb la riquesa dels votants. Tot discurs té la seva escola, com això de barrejar l’1 d’octubre amb Hitler: ell també associava els rics catalanistes amb Wagner, en contrast amb el teatre Apolo dels proletaris. Tanta ceguesa no ofèn, més aviat reconforta: si aquests són els arguments unionistes o “equidistants”, la desesperació és més gran del que em pensava. Només espero que, quan succeeixi el que ha de succeir, no proposis la mateixa resposta que la de la mateixa escola ideològica: “No me digáis que condene la violencia iracunda con la que los representantes del Ejército vengaron la patria en Barcelona”.

Publicat a El Punt / Avui el 29 de setembre del 2017

Ismes

“Franco fue un rebelde que no acató la Constitución española y consideraba al Gobierno de España como la encarnación de todos los males”, escriu Xavier Sardà a El Periódico, tot fent servir el cop militar del 1936 per comparar-lo amb el govern Puigdemont i amb el procés d’autodeterminació. I hi afegeix: “Franco consideraba también que las leyes no debían cumplirse cuando atentaban contra sus principios.” Amb aquest rotet argumental tan ofensiu, amb aquesta comparativa de cunyat, tan ridícula i retorçada, Sardà pretenia dir que els artífexs de l’1-O ens assemblem molt a Franco perquè som arbitraris i perquè el que perpetrarem és un cop d’estat. Tal com sona i tal com raja. I ancha es Castilla.

Però li deu sonar que qui es va aixecar contra la llei vigent, pacíficament i amb un cert èxit, fou Macià quan va proclamar la República catalana el 14 d’abril del 31. No era legal, no. No era previst ni ortodox aprofitar el resultat d’unes eleccions municipals per interpretar els anhels i sortir al balcó. De fet, això ni tan sols figurava al programa electoral d’ERC. Però ostres, va funcionar. En un sol dia es va encomanar a la resta de l’Estat, i el rei va abdicar sense que hi hagués ni un sol acte violent. I des d’aquestes proclamacions fraternals d’abril fins aquell desembre, Espanya va tenir un govern provisional. Un govern contrari a la Constitució monàrquica vigent, fins que el desembre no se’n va redactar una de nova. Un govern il·legal, precari, amb una autoritat que no derivava de l’ordre establert. Només un decret publicat a la Gaceta de Madrid (a la Gaceta de Madrid!) s’erigia com a norma superior, i el govern es va autoproclamar “govern de ple poder”. Colpistes? Arbitraris? Dèspotes? O conseqüents amb la voluntat popular?

Sí que és veritat que això d’escoltar les demandes populars té un límit, sobretot quan les demandes són territorials. Això ja costa molt més, fins i tot quan et dius Manuel Azaña. Quin canvi, el president republicà espanyol, al cap de cinc anys: “Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco.” Què ha passat, pel mig? Un republicà preferint un colpista (aquest sí) armat? Doncs el que ha passat és que està fart de les demandes dels catalans, de la insaciable reclamació de major autonomia i de major finançament malgrat l’Estatut (retallat) que graciosament se’ls va atorgar. Quines coses, Xavier! Els de la fraternitat tricolor van acabar preferint Franco, senyal inequívoc que allò de complir les lleis i les constitucions només era en funció de determinats principis. Com el de la unitat d’Espanya.

El que sembla segur és que hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’etiqueta de franquista, en aquest conflicte nostre: ho són els del PP, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els del PSOE, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els d’Ada Colau, perquè no es mullen sobre el referèndum? O bé ara resulta que ho són els independentistes, perquè rebutgen la llei suprema que els impedeix el referèndum (i que fins fa dos dies impedia un Estatut)? Cal obsessionar-se tant amb aquesta etiqueta? El govern republicà no era pas franquista, però sí que va acabar preferint Franco. També a l’exhumat Salvador Dalí se li va dir molt que era franquista, i això li ha costat la condemna eterna dels integristes d’esquerres que sempre ho encasellen tot en “ismes”. Aquesta mania per saber si ets franquista, comunista, socialista, feminista, etcètera, quan de vegades no és que la gent sigui molt independentista sinó que (com tu saps molt bé) ho està. Aquesta dèria d’etiquetar i d’assenyalar, Xavier. Malaltissa fins al punt que, fart d’haver de pronunciar-se sobre ”ismes” de tot tipus, Dalí es va enfadar amb la seva colla i va haver de proclamar que el surrealisme era ell i s’ha acabat. I aquí estic jo, i allí estava ell. Lliure i únic.

Deixa’t de comparacions absurdes, Xavier. Ni tu ets feixista ni ho és Isabel Coixet, a qui ningú mai no havia anomenat feixista abans que ella (segons sembla) ho desitgés. Oblida els ismes, oblida les ideologies, els conceptes. És escoltar la gent. Calla un moment. Escolta. Ho sents?

Publicat a El Punt/Avui el 25 de juliol del 2017

Serà un fet natural

La Llei del Referèndum pren com a base jurídica el dret internacional, i és cert que el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1976, signat per Espanya, reconeix el dret a l’autodeterminació sense limitar-lo (en cap cas) a les colònies. Tot correcte, impecable, a favor. Tot i així, confesso que trobo a faltar aquelles invocacions que Artur Mas feia del Dret Natural. Era una reflexió més directa, més nua, més diàfana. Com saben el Dret Natural són les normes i principis superiors que regeixen el comportament humà, i que molts juristes obtusos prefereixen negar perquè no creuen en allò que no reculli explícitament una llei. Una de les parts més boniques del que passa a Catalunya és això: que intuïm un dret o una realitat que no està escrita ni reconeguda, però que la sabem. No la imaginem ni ens la preguntem: la sabem. I com es demostra, una cosa que s’intueix però que no està necessàriament escrita? Quan podem assegurar que això és un dret, i no una invenció arbitrària? Qui ho diu, que som una nació? La Bíblia, ho dubto. El diccionari, sens dubte. Els polítics catalans i la societat civil organitzada, molt. La comparativa internacional, probablement. La llei espanyola, en cap cas i de cap de les maneres.

La pregunta és necessària per part dels unionistes i dels independentistes: amb quina legitimitat es transforma en llei una cosa que encara no és efectiva, però que demana ser reconeguda? Doncs lògicament caldrà que aquesta cosa, aquest dret, lligui amb els valors morals de la societat que el reivindica: no és el mateix reclamar certs drets naturals a l’època romana que reclamar drets d’ara, ni és el mateix invocar uns drets a Xina que a Islàndia. Canvien segons els contextos i els codis socials, la geografia o la cultura. En tot cas són drets que una societat considera fonamentals, perquè considera que els té tota persona des del moment de néixer, que són drets superiors a la llei escrita i que fonamenten allò que un Estat democràtic, social i de dret hauria de respectar. Els criminals nazis jutjats a Nuremberg, per exemple, van ser jutjats invocant el Dret Natural perquè aleshores encara no s’havia aprovat ni tan sols la Carta dels Drets Humans del 1948. És a dir, no hi havia cap norma vigent a Alemanya ni al dret internacional que denunciés aquells actes, però tot i així es van considerar clarament injustos. I es van dictar fins i tot sentències de mort amb aquesta base.

Com apliquem això al cas català? Què hi té a veure? A més, si Espanya és un estat social i democràtic de dret, que reconeix els Drets Humans i que dota d’autonomia els seus territoris, què ens empatollem? Doncs som on som perquè resulta que els codis, els valors morals i la forma d’entendre el repartiment de la sobirania són massa diferents entre Catalunya i Espanya com per remetre’s simplement a la Constitució del 78. Ni eren els mateixos codis morals quaranta anys abans del 78, ni ho són quaranta anys després. Per tant no és només que puguem invocar tractats internacionals que reconeixen drets, i no és només que puguem invocar sentències com la de Kosovo, sinó que fem una cosa encara més important: constatem una realitat sòlida i un desacord continuat, persistent i a la llarga conflictiu. Ja ho fem saber a la Renaixença, també durant la Mancomunitat, hi insistim durant la República, ho reclamem a la Transició i ho accentuem ara: no ens sentim còmodes ni reconeguts per l’Estat espanyol. Per una banda perquè, quan ha pogut ser autoritari, ho ha estat. I ha estat tan maldestre com per ultrapassar-se especialment amb la nostra llengua i la nostra cultura, que és del tipus de ferides que mai no cicatritzen. Però quan ha estat més o menys sensible a la descentralització, ha mostrat no voler compartir més que nivells “controlables” d’autonomia i ha barrat el pas a qualsevol compartició efectiva de la sobirania (que és d’on plora la criatura, de la incapacitat de tornar a la idea confederal d’abans del 1714). No ha deixat créixer, no ha respectat les demandes de major autogovern, ha ofegat tota opció de millora i finalment ha reprimit la seva simple reclamació. Tot això només ha fet que accentuar encara més la diferències entre dues naturaleses. Per dir-ho clar, el Dret Natural espanyol (els codis de valors comuns) és massa diferent del Dret Natural català i això ha derivat, inevitablement, en fer aparèixer la Constitució com un Dret Artificial. Un sistema tan artificial que ja no aguanta, que s’esquinça en dues parts (en dues “corones”), i que s’ha desbordat de forma irreversible.

Per això dic tan sovint que la independència és cosa de quatre mesos o de quatre anys, un destí irremeiable, perquè el problema no és de lleis sinó de codis morals comuns (o no comuns, justament). La identitat també hi juga, és clar, i la llengua i la bandera i etcètera, però sobretot hi juga allò que s’anomena “una manera de fer i d’entendre el món”. Una cosmogonia pròpia, com cridava Salvador Dalí a Jacobo Zabludovsky en la nefasta entrevista on li preguntava per la raó del seu èxit. Que no era pintar bé, ni escriure bé, ni sortir per televisió, sinó tenir una manera de veure el món. El més important del que estem fent, a banda del referèndum i de com derivi aquest repte, és la demostració explícita i innegable als ulls de tot el món que tenim una manera diferent de ser i de voler estar. Que som genuïns, irrepetibles, indissolubles en qualsevol artifici forçat. En tot cas que en aquest racó d’Europa conviuen almenys dues cosmogonies, dues tradicions, que ja no aconsegueixen trobar-se ni tan sols dins de l’Estat “més descentralitzat del món”.

Quina d’aquestes dues cosmogonies casa millor amb els països democràtics i eficients del segle XXI? Això ja formaria part de la batalla pel relat. Però no ha estat la llei sinó la política, el carrer, el moviment, la força dels fets i dels esdeveniments, allò que ha fet aflorar un dret evident i constatable. No ha estat un text, ni un tribunal estatal ni internacional. La part de la llei vindrà després, a partir del 2 d’octubre. Si els fets polítics continuats i la determinació valenta, que és el que pertoca ara, continuen acompanyant-nos.

Publicat a Elmón.cat el 14 de juliol del 2017

El dret d'Espanya a decidir

Al debat sobre la moció de censura al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy va fer servir un concepte interessantíssim: “el derecho a decidir de los españoles sobre su soberanía”. Tenia i té tota la raó del món. I el dret d’Espanya a decidir, on queda? Doncs existeix, evidentment que existeix, i és perfectament acreditable fins fa dos dies. Perquè és clar, la cosa sembla que comença a prendre caràcter de decisió, meditada i valorada, a l’època del comte duc: davant la negativa dels catalans a cedir les seves cases als terços espanyols per a fer la seva guerra amb França, Olivares podia haver entès el problema o podia fer el que va fer, assetjar Barcelona, “allanar Cataluña” i mercadejar amb el Rosselló. Va decidir. També va ser una elecció lliure la dels Borbons durant la guerra de Successió, que podien haver respectat (com van fer els Àustries) les llibertats i constitucions catalanes però van decidir, sobiranament, derogar-les i prohibir la llengua. No els ho va imposar ningú. Tampoc els va manar ningú, si no va ser Déu Nostre Senyor, ofegar Portugal fins a provocar-ne la independència.

Evidentment això succeïa en èpoques no democràtiques, on el sobirà era el rei, però amb l’arribada del parlamentarisme la cosa no va millorar. Durant un regnat liberal (liberal!) com el que es considera que fou el d’Isabel II, Espartero no va escoltar les raons dels catalans sinó que va fer bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc (allò de “hay que bombardearla cada cincuenta años”). Dret a decidir? “¡Marchando!” També els parlamentaris espanyols podien haver donat alguna opció al federalisme de Pi i Margall i a la brevíssima Primera República, el 1873, però fins i tot els espanyols més republicans van veure que era “too much” allò del federalisme: sense rei, d’acord, però la descentralització ja era una cosa massa indigesta, així que van matar el tema amb la restauració borbònica i punt. I “ancha es Castilla”. De nou, la sobirania popular (imperfecta, però parlamentària) va decidir i ho va fer en favor de l’unitarisme i la monarquia. Després ve la pèrdua de Cuba, que també va ser producte del dret a decidir dels espanyols: podrien haver concedit una veritable autonomia o escoltar la voluntat dels seus súbdits caribenys, o bé podien mostrar-se com un poble militar i arrogant (“tirànic, corrupte, analfabet i caòtic”, van dir els Estats Units, no Pep Guardiola). La pèrdua de les colònies va coincidir, de manera gens casual, amb el sorgiment del catalanisme polític.

Tot es pot decidir, i Espanya va decidir encara imposar una dictadura el 1923 i eliminar la Mancomunitat, que tant havia costat d’aconseguir, així com els drets culturals i lingüístics recuperats durant els anys anteriors. Hom pot decidir enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, o bé pot decidir no enderrocar-les. De la mateixa manera, una nova dictadura com la de Franco podia escollir ser una dictadura comprensiva amb la llengua i la cultura o bé exercir l’enèsim intent de genocidi cultural de Castella, i aquesta última va ser en efecte la nova decisió sobirana. Quaranta anys de represàlia, d’execucions, de prohibicions i d’extermini de qualsevol rastre catalanista o republicà. Es podrà dir que això no ho decidia Espanya, que ho va decidir Franco, però si Espanya ha passat més anys de la seva història sota dictadures o sota monarquies absolutes jo què volen que hi faci. El sobirà només és un, al final, oi? Un que, és clar, mai no va ser Catalunya.

Durant la Transició el poble espanyol va decidir, democràticament (tot i que sense cens homologable ni amb les mínimes garanties electorals), tornar a ser una monarquia. Parlamentària, això sí. També va decidir descentralitzar-se en 17 autonomies, tot i que de seguida va començar-se a veure que el cas d’Euskadi i de Catalunya quedava mal resolt. Fins a arribar a la proposta de reforma de l’Estatut català, que Espanya (tant el PP com el PSOE) va decidir, sobiranament i democràtica, passar pel ribot d’un Tribunal Constitucional polititzat. El text de la sentència es va decidir una tarda de toros, com sap tothom.

I el dret a decidir d’Espanya arriba també ara: permetre que els catalans votin, com faria una democràcia avançada, o bé agafar-se a un text legal de fa més de 40 anys? Vista la història, la decisió que pren avui dia l’electorat espanyol (no Rajoy, ni l’Estat) no és cap sorpresa. Vista la història, la resposta catalana tampoc no haurà de sorprendre ningú.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juny del 2017

Estàtues que cauen

De la mateixa manera que es van desmaiar estrepitosament les estàtues de Lenin i de Stalin quan va ensorrar-se la URSS, o que van caure a cops de martell les pedres del mur de Berlín, o que una grua va retirar l’estàtua eqüestre de Franco (posteriorment reciclada per Ada Colau), els grans tòtems de la Transició van fent crec crec sorollosament enmig d’una atmosfera de revolta accelerada. Veient el debat de la moció de censura al Congrés era claríssim com Pablo Iglesias enderrocava l’estàtua de Pablo Iglesias, és a dir del PSOE, és a dir més específicament de Felipe González. Felipe. Només conec dos líders polítics que a nivell social s’anomenin pel seu nom de pila: un és José Antonio, l’altre és Felipe. Doncs bé, aquest Felipe que el PSOE fa tard en enderrocar, i que fins fa dos dies encara manava dins del seu partit, Pablo Iglesias no té cap problema en donar-li l’empenteta final i erigir-se així en el portaveu de la nova esquerra espanyola. És el que ha de fer. Ho té “a huevo”.

Això és així de la mateixa manera que Albert Rivera, que lerrouxeja quan parla de Catalunya i cunyadeja quan parla d’Espanya, va erigir-se en el debat com la nova dreta. Quan Aznar el va anar escoltar recentment a la seva conferència a Madrid, l’estava ajudant a enterrar Mariano Rajoy en vida i construir una nova idea de partit. No cau el Valle de los Caídos (potser per això, perquè ja els consideren “caídos”), però assistim en viu i en directe a la caiguda del vell PP en favor d’un renovat conservadorisme. Això sí: disfressat de liberalisme. Producte de màrqueting, en efecte, però Ciutadans presenta cares joves i com a mínim no suplica respiració assistida. Ciutadans fa, com Iglesias amb el PSOE, allò que el PP no s’està atrevint a fer internament.

Espanya també experimenta, per tant, el seu “procés”. A remolc del procés català, que també està enderrocant algunes estàtues sagrades. El PSC tampoc no ha fet tombar Felipe encara, i així els va: els Comuns d’Ada Colau són fum, però són fum nou, i ja s’ocupen de ballar sobre el cadàver vivent del felipisme que regna a Nicaragua. Això sí: el seu híper-culte a la lideressa va conformant un immens mausoleu que riu-te’n de les gegantines figures de Kim Jong-un. Lideratges forts, deia fa poc Àngel Castiñeira en una entrevista. A Catalunya tenim al·lèrgia als lideratges forts, ens explicava. Jo crec que no, crec que tenim al·lèrgia als lideratges obsolets o artificials, i per això l’estàtua de Pujol ens ha caigut en vint-i-quatre hores. L’ajuntament de la Seu d’Urgell ja li comença a retirar les plaques commemoratives, i vam trigar molt poc en estripar-li les medalles, negar-li els honors i treure’l del despatx. Però compte: això no és només d’un càstig a la seva confessió inconfessable (Pujol Dalai Lama? I què més?), sinó que també és un passi-ho bé tingui. El relleu generacional que vivim va més enllà dels convergents. És tot el país qui, passats 40 anys d’autonomia i de democràcia, viu la seva crisi dels 40.

Ho va fer notar fa uns dies Hèctor López Bofill en un tweet: a Catalunya hi ha una brutal ruptura generacional, i això explica quasi de dalt a baix el procés, el referèndum i la demanda general d’independència. Va ser arnat, inoportú i erroni que Joan Tardà, aquesta setmana al Congrés dels Diputats, dirigís elogis cap a Pi i Margall (estàtua d’honor a la ingenuïtat) i cap a Azaña (“si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”): una part antiga d’ERC se sent fascinada encara amb els absurds caramelets de la Tercera República. Espanyola, és clar. Però com que ERC també fa el seu procés, al costat de Tardà tenim Gabriel Rufián: molt més escèptic, menys “compañero” i més autodeterminista. Més modern. Més llest. I sobretot no podem oblidar l’antiga CiU, protagonista absoluta del canvi accelerat que vivim: CiU també va estar durant massa anys pactant amb PP i/o amb PSOE, aplaçant el debat que havia d’arribar inevitablement. Si durant els anys 30 els excessos d’aproximació de Cambó a la dreta espanyola i a Franco li va costar l’ascens de Macià en només unes setmanes, (i amb un partit nou de trinca!), CiU també havia d’espavilar i posar-se al dia. No tota la formació va saber veure, en el moment adequat, l’atmosfera que creixia. Alguns ho van saber veure massa tard, i la prova està en el destí patètic que ha tingut UDC. En pau descansi.

El PDeCAT ha estat molt més que “un canvi estètic per amagar continuïtats”: ha estat l’única manera d’enderrocar el monument a Pujol que l’ofegava. Ell mateix va dir en una entrevista “encara estic a temps d’espatllar la meva biografia”, i en efecte l’ha espatllada i de quina manera. L’actitud de Marta Pascal envers el “cas Gordó”, agradi més o menys, demostra que els canvis de pell són tan dolorosos com inevitables. Superar inèrcies demana coratge perquè demana desfer-se de mites, de tabús, de vaques sagrades i temples inaccessibles. L’única cosa que cal lamentar és que siguin necessàries sentències o providències judicials per tal que una antiga generació permeti a la nova treure llast, i tenir opcions de créixer. Ni Pascal ni Bonvehí ni Puigdemont ni jo mateix ni ningú dins del PDeCAT no mereix que el cas Pujol, o el cas Palau, o el que sigui que s’hagi fet malament en el passat (sigui legal o no), li impedeixi desenvolupar-se d’acord amb els nous temps. Nosaltres no hem comès cap il·legalitat, ni n’arrosseguem la sospita. Però és que, a més, fa anys i panys que insistim sobre la necessitat de liderar la idea de la independència. Amb el risc que comportava i que ja hem vist que comporta: ERC podia dir-ho i tenir tota la raó dient-ho, però els convergents, un cop ho diguessin, a més havien de fer-ho.

Mas ha tingut la valentia i l’encert (i també la transgressió) de transformar una eina vella en una de nova. També des del prisma ideològic i de les actituds, i per això cal reivindicar el dret a no carregar amb determinades herències. No és un tema d’edats, no ben bé, no només, no exactament. Però si es busquen candidats per a Barcelona o per a Catalunya, cal identificar bé el moment on ens trobem. No tot allò que és nou és bo, això està claríssim, però ens trobem en el ple instant de l’enderrocament d’estàtues obsoletes. En tots els partits, quasi diria que en tots els països occidentals. D’això també va el dret a decidir: de gosar fer-se gran d’una vegada.

És un dret universal: Espanya té dret a decidir si és un estat immobilista o si s’adapta al nou segle, i ha decidit (vot rere vot) no moure’s d’on és. Catalunya té dret a decidir si es queda a Espanya o no, i ha decidit moure’s. I els partits, catalans i espanyols, tenen dret a decidir si volen tenir més futur que passat o més passat que futur. L’elecció és respectable i sobirana. Com ho és, evidentment, el dret a decidir una mort digna.

Publicat a Elmon.cat el 15 de juny del 2017

La fi de la por

El fantasma del 6 d’octubre del 34. El fantasma de les pensions. El dels tancs, el de l’article 155. El fantasma del cens, de les urnes, dels mossos davant dels col·legis. El fantasma del no podrem, del no en sabrem, del perdrem. L’horrible esperit vivent de la divisió del país, del què passarà l’endemà, del com ho farem i de què passarà amb la indefensa llengua castellana. Fantasmes inventats, fantasmes de ficció, hologrames, espectres de llençol amb potes. L’home del sac. Històries per no dormir. Psicofonies. Fenòmens paranormals i mèdiums que saben parlar amb el més enllà, un més enllà molt savi que sempre diu el mateix: seny, raó, prudència, temprança, no feu el boig. Pel·lícules de terror disfressades de raonabilitat, com si nosaltres no sabéssim pensar i només sabéssim sentir, com si la por fos un pensament i no un sentiment. Monstres i catàstrofes naturals i la nena de la corba, i sobretot aquell company de classe mig sàdic mig psicòpata que et va dient ets una merda, no arribaràs mai enlloc, no pots, no podràs, qui dimonis t’has cregut que ets. Mira Kosovo. Mira la guerra. Mira què passa, mira on ens portes. Mira què has fet. Mira què ha fet la porca de la teva filla.

Però ens coneixem l’argument, oi? Sempre es guanya de la mateixa manera. Com en aquella pel·lícula “World War Z”, on apareixia la Sagrada Família atacada per un globalitzat apocalipsi zombi, la clau es troba en ignorar-los. Els morts vivents ensumen la por, devoren por i no la carn fresca, busquen víctimes de la mateixa por de la que ells van ser víctimes. Els zombis bàsicament busquen no estar sols, com els vampirs, que en cap cas mosseguen per alimentar-se sinó per transmetre la síndrome. Són agents transmissors, microbis, virus. L’única vacuna és alçar el cap i no creure’ls, no creure’s les seves històries de ficció sobre els desastres que s’acosten i abraçar-se a la realitat. Desperta del malson. Vés cap a la llum. Els fantasmes no existeixen. Els sincopats moviments de mandíbula del zombi no intimiden, no són efectius, ja no aturen res. La clau és que es faci la llum i torni a aparèixer el món real, obrir totes les finestres i portes, i que entri la veritat a tot arreu. Toca sortir del bucle, dels pensaments en cercle, de les preguntes constants i de l’afany de perfeccionisme absurd, i negar-nos a escoltar el pesat que ens va repetint que això no sortirà bé. O bé escoltar-lo amb atenció, sí, i prendre nota de tot el que diu amb respecte i amb humilitat, i en acabat continuar caminant. No, no sortirà perfecte, però sortirà. No, no hi ha totes les garanties, però no faran falta perquè ho farem tot prou bé. Perquè ho hem de fer bé, i sobretot perquè ho hem de fer. És un tema d’imperatiu moral i de saber que guanyen els bons. I no, no escoltarem amenaces ni ens amagarem sota el llit quan ens parlin del Diluvi Universal. Podem tenir alguns dubtes sobre alguns detalls, més d’un i de dos i de tres, però no sobre nosaltres mateixos ni sobre el que hem de fer. També és tard per a faules sobre terceres vies, s’ha fet tardíssim per a operacions Catalunya i per a dur la Sagrada Família a Eurovisió (amb gall o sense). Són artificis, són caramelets davant de l’escola, són el pantà de la tristesa on s’enfonsava el cavall d’Atreyu. Són focs artificials d’un Titanic demanant l’última ajuda. Són patètics. Són el pitjor dels finals per a la nostra història.

Perquè evidentment que la cosa pot sortir bé, o regular, o fins i tot malament: però si surt malament no serà perquè no hi haguem cregut. Si creus en l’èxit, veuràs l’èxit. Si creus en els fantasmes, veuràs fantasmes. Hi ha un moment que surts a l’escenari i ja has estudiat prou el paper, i el que toca és engegar i estar segur que anirà de meravella. Que t’ho mereixes, que sí que pots, i que sí que has de fer-ho. No cal ni tan sols imaginar-se el públic despullat, el públic va ben vestit i està a favor teu. Té ganes de veure-ho. De fet, estan impacients. I si algú pregunta sobre les pensions, saber-te la resposta (que ja te l’hauries de saber). I si et parlen de Bòsnia i de Croàcia, respondre amb Escòcia i Txèquia. I si els borinots resulta que són dels nostres, que juguen a crear divisions o a assenyalar traïdors fantasmagòrics a tot arreu, fer-los el buit o fer-los un “vade retro”, o trucar directament als Caçafantasmes. I si diuen processisme, respondre Puigdemont. I si diuen autonomisme, respondre data i pregunta. I si hi ha dubtes sobre les urnes, girar l’argument per preguntar com diantre es pot impedir que es comprin i posin urnes, i concloure que és del tot impossible evitar que hi hagi urnes. I si diuen que estem sols al món respondre que sí, que fer una obra d’art demana alguns instants de solitud i de fred. I si parlen del 155 o de l’estat d’excepció, llavors ja començar a cantar victòria. I si et remeten miserablement a l’octubre del 34, respondre que el que estem fent s’assembla molt més al primaveral abril del 31.

Ja heu ensenyat tots els ullals i totes les criatures del cementiri? Molt bé. Ara, si us plau i si sou tan amables, sortiu del nostre pas.

Publicat a Elmon.cat el 19 de maig del 2017

"Celebrate diversity"

No ens aixecarem amb la mà al pit quan sona l'Himne a la Llibertat (allò que Miguel Ríos coneix com a Oda a l'Alegria), però sí que formarem part dels més de 200 milions d'espectadors que van seguir Eurovisió des de la pantalla. “Celebrate diversity”, resava l'eslògan d'enguany, que és una manera perfecta (o més ben dit l'única manera) d'entendre la identitat europea si és que això es pot arribar mai a entendre. Ja sé que només és un programa de televisió molt extravagant, de qualitat inqualificable, però és l'aproximació més gran que fa Europa a un esdeveniment cultural unitari. O homes de negre, o Eurovisió. O Merkel i la troica, o Eurovisió. O fotos de despatx i buròcrates amb traductor, o Eurovisió. Per tant aquest és el nostre espectacle, els nostres Oscars en termes de show business, amb tot el respecte per la final de la Champions (on la identitat europea ni es busca ni se l'ha vista). Amb tota la distància i cautela del món, doncs, Eurovisió ens fa una foto anual.

En termes de qualitat musical només apuntar que el discurs del portuguès guanyador, Salvador Sobral, va reivindicar la música com un tema seriós: fins i tot quan és alegre o superficial. Alguna cosa ha passat des dels principis del festival fins avui en termes de respecte per l'oïda (la intel·ligència) del públic, perquè tots sabem que la música “lleugera” dels anys setanta provava d'activar el cor i no el pàncrees. Però bé, deixant la música de banda (que és el que fan la majoria de grups que hi actuen), Eurovisió ens parla de vot participatiu (riscos i avantatges), d'identitats nacionals (crec que no vaig veure ni una bandera europea), de mètodes d'elecció dels “representants” (encerts i errors), de política de les cadenes públiques (aquest any la fem grossa), etcètera. No és casualitat que RTVE hagi escollit enguany posar d'aparador de la noia guapa (twelve points) la Sagrada Família, tot i que no sé (sí que sé) què hi hauria dit Gaudí. O que s'hagi escollit un cantant de Sabadell que se sent molt espanyol, justament l'any del referèndum o referèndum. És cert que no és la primera vegada que hi va un català, de fet Rodolfo Chikilicuatre era un invent d'El Terrat i va imposar-se (“los peligros del derecho a decidir”, dirien alguns) a un digníssim representant català com hauria estat Guille Milkyway. Però, diguin-me paranoic, em va fer la sensació que la cadena pública, més que lluir la Sagrada Família, es posava a pixar al voltant del parc. Marcant territori o, en el millor dels casos, dirigint un somriure còmplice a la regió díscola. Massa tard.

Els comentaris de José María Íñigo ja no feien la geopolítica que feien els comentaris del gran José Luis Uribarri, però que Espanya quedés a zero (d'acord, cinc) punts a mi m'ha intrigat més enllà del cant del gall. Recorden, allò dels “països amics que sempre ens voten”? On és la solidaritat dels veïns i les veïnes, fins i tot en el moment del vot telefònic? No en sé prou i m'agradaria tenir aquí el vell comentarista per a il·lustrar-m'hi, però em sembla una humiliació excessiva tenint en compte que no es voten cantants, sinó “representants d'un país”. Material sensible, camp de mines, coses que no convé prendre's a la lleugera. Com la música.

A alguns ens continua fent mal als ulls quan sentim els noms de Malta, Xipre, San Marino, Txèquia, etcètera i aguantar que ens pretengui “representar” qui designi una televisió pública dirigida des de Madrid, però assumim esportivament que això només canviarà quan assumim que el món encara és dels estats. Només dels estats, m'atreviria a dir. Ens passa el mateix a les cerimònies dels Jocs Olímpics i als mundials de futbol, però sabem que tot plegat només depèn de la maduresa d'una decisió. Tampoc no sé si som el millor país per a fer música eurovisiva, compte: diria que el català encara arrossega un problema amb la cultura pop moderna i que faríem els mateixos (lamentables) escarafalls si sentíssim la nostra cançó interpretada en anglès o bé (pecat mortal!) en castellà. Vull dir, no sé si tindríem zero o cinc o dos-cents punts, però està bé això d'equivocar-se si així evites que uns altres no s'equivoquen per tu i en nom teu. És a dir, que la cosa no va de guanyar o de perdre, sinó de ser-hi. Es tracta simplement que no decideixin per tu, tant en un festival de televisió com en (posem per cas, no ho sé) el teu futur.

I sí, sóc partidari de la diplomàcia eurovisiva d'Uribarri: l'any que ve, donem 12 punts a Espanya. Ni que sigui pels vells temps.


Publicat a El Punt/Avui el 16 de maig del 2017

Hi haurà referèndum

Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

“Home, però així no”? Doncs davant d’aquesta pregunta, la resposta és clara: “si no així, com?”. Posem que esperem 20 anys més, o que es busquen altres socis, o que s’espera una majoria parlamentària més àmplia. Entesos, fem la hipòtesi: el mètode canviaria? Hi ha alguna altra manera de desconnectar d’un Estat antic, amb tics autoritaris i amb lleis anquilosades, que no passi per fer en algun moment un acte de força (democràtica)? No. Sempre s’arribarà al moment de la desconnexió, del divorci, d’inestabilitat i si ho volen dir així de cert “desordre”. S’ha de procurar que sigui el mínim possible, és cert, però jo no veig bàndols barallant-se pel carrer ni consellers embogits, ni un president delirant, ni una diversitat insuportable de fulls de ruta: en veig un. Hi veig una sola idea. Un pla, ordenat i justificat i ben comandat i assessorat per en Carles Viver i Pi-Sunyer entre d’altres. Hi veig una legitimació i una maduració de diversos anys, hi veig un crescendo, una evolució natural dels fets, una digestió, una contra argumentació civilitzada amb l’estat, una oferta constant de diàleg i un límit, això sí, democràtic: els ciutadans han de votar sí o sí. Francament, jo no veig el “desordre” enlloc.

Per tant, compte que aquests articulistes i polítics que apel·len a “tornar a l’ordre” i a la “raó” no pretenguin infectar un sentiment que no té res a veure amb la racionalitat. I que és molt digne, compte, i defensable, i universal. Es diu por. Segurament en passarem, de por. I algun moment de dubte, i potser se’ns multiplicaran els interrogants (jo mateix en vaig tenir alguns el 27S, perquè aquella matinada en teoria havia d’estar a Matagalls celebrant una victòria plebiscitària). I potser quan arribi l’hora de la veritat tot no serà tan ideal i plàcid com voldríem, és clar. Però serà.

Farem el referèndum. Preparin-se.

Publicat a Elmon.cat el 13 d'abril del 2017

Colau, Collboni i el xup-xup

Visiblement emocionada, diuen les cròniques, Ada Colau va cloure l'assemblea fundacional del nou partit dels “comuns” dient que ells representen la “història no oficial”, que no tenen poder mediàtic (si es descuida) ni econòmic (superàvit de 100 milions). Només li faltava queixar-se que ni tan sols té poder polític, pobra alcaldessa. Com quan els d'ICV parlaven dels “poderosos” des de trenta anys de govern municipal i des de les conselleries tripartides, i es declaraven “antisistema” mentre signaven decrets oficials i feien arbres de Nadal amb pedals. No deu ser “tenir poder”, estar a punt d'imposar el tramvia per la Diagonal contra l'opinió majoritària del consistori (política de “fets consumats”, en diuen). O decretar les restriccions de les terrasses unilateralment, perquè els referèndums han de ser pactats però les decisions municipals poden ser tan unilaterals com es vulgui. No deuen formar part de la “història oficial”, aquells que celebren actes oficials i ostenten càrrecs oficials amb signatura oficial. Ells són, és clar, “la gent”. Me n'oblidava.

Doncs “la gent” es va reunir fa uns dies al pavelló de la Vall d'Hebron i van parlar d'una República social que comparteixi sobiranies amb un Estat plurinacional. La gent, el “run-run”, quines coses que té la gent. Compartir sobirania amb qui sempre te l'ha negada. Per ser un discurs “no oficial” i per “trencar el guió”, sona molt a l'oficialisme de sempre, oi? Sona a l'“apoyaré” de Zapatero. A sistema. A despatx, molt més que a carrer. Sona al mateix discurs oficial que venim sentint des de Pi i Margall o des de Lerroux, quid pro quo: al capdavall, federalistes i lerrouxistes van acabar compartint candidatura. Sona a aquelles ànsies de Colau per canviar la plaça Llucmajor per la plaça de la República, en un temps rècord, mentre Dalí encara espera a la cua de la correcció política. Sona a portar el Senat a Barcelona, aquell tipus de fantasies federalistes que fa poc ha alimentat el tinent d'alcalde Jaume Collboni però que s'ha emportat carbasses per part dels pressupostos de l'Estat: ni com a capital cultural espanyola, ens hi volen. Ni PP, ni Ciutadans, ni PSOE si hem de fer cas de “la història oficial”. Tal com ho escric: l'últim intent de “tercera via” ha estat la brillant idea de Collboni (monument a la maragallada, a la pi-i-margallada, és a dir a la ingenuïtat) de fer reconèixer el pes de Barcelona com a seu d'institucions culturals amb projecció estatal. Però res. Zero. Niente. Ni MNAC ni Macba ni Fundació Miró (només com a exemples) arriben a la sola de la sabata de Prado, Reina Sofía i Thyssen en termes pressupostaris. La plurinacionalitat. La tercera via. La co-sobirania. Al fadaralisma.

Els “no poderosos” tenen tan poc poder, pobres, que tenen encara aturades les llicències hoteleres al mateix temps que converteixen l'edifici del Deutsche Bank en un niu de 34 apartaments de luxe. O parlen d'aturar les obres de la Sagrada Família perquè resulta que al seu arquitecte municipal, sensible com una mona de Pasqua, no li plau a la vista. Ada Colau, que diu que no té “poder mediàtic”, apareix en un documental d'autobombo a TV3 i en prime time. Tot plegat molt alternatiu, molt “poc oficial”, molt revolucionari. Oi? Jo diria que l'alcalde més revolucionari que ha tingut Barcelona es deia Bartomeu Robert, l'últim alcalde nacionalista (i metge) abans de Trias, que fa 118 anys va promoure un tancament de caixes pel qual ell va haver de dimitir i diversos comerciants van ser empresonats. Una acció de protesta, sí, alcaldessa. Una desobediència en tota regla contra els abusos de Madrid. Una revolta. Li sona?

Esperar dòcilment que el Ministeri de Cultura converteixi Barcelona en cocapital és tot el contrari de “sortir de la història oficial”, de “trencar el guió”, de posar-se al costat dels veïns i les veïnes que (aquests sí) no tenen poder mediàtic ni econòmic. S'entén, ara? I no em refereixo a algunes associacions veïnals de dubtosa representativitat, sinó als ciutadans i ciutadanes anònims que pateixen els abusos de poder de Madrid i la inacció solitària i autista del govern municipal. Si fa dos anys sonava un rum-rum en las calles, cregui'm que ara es percep un xup-xup d'afartament general. Als carrers, a les places. També en l'opinió escrita. República social que comparteixi sobiranies en un estat plurinacional: si us plau, resolguin els problemes de “la gent” amb el poder (immens) que tenen i deixin d'insultar-los la intel·ligència.

Publicat a El Punt/Avui l'11 d'abril del 2017

Millor i pitjor

Com més s’acosta l’hora del referèndum (o de la veritat) més emocionals ens posarem tots, a una banda i altra, conformant-se un ambient de Barça-Madrid on juguen l’entorn, l’arbitratge, la desmoralització de l’adversari, la resistència física i el recorrent abús de la targeta groga. Quan Cristian Segura aplega en un sol article (El mirall català de Trump, 8 de març a Quadern) opinadors de pensament i d’estil tan divers per a provar d’associar-los al populisme de Trump o a una suposada dreta conservadora independentista, descontextualitzant frases i barrejant posicionaments pel broc gros, sap perfectament que comet una falta de targeta groga. Però futbol és futbol, i queden pocs minuts de partit, i pel que veig cal aturar l’adversari pel civil o pel criminal.

No sempre la clavem, quan escrivim. Jo mateix, en fer l’article Som millors, sóc conscient d’estar exagerant perquè l’exageració i la hipèrbole són també formes de sacsejar el debat. Admeto l’afany de provocació, però al capdavall també es podria raonar subjectivament (i sense un bri de xenofòbia) per què el Barça és millor equip que el Madrid, i fer-ho deixant de banda resultats i copes. Perquè si Segura ha furgat tant en els meus escrits, de ben segur n’haurà trobat un titulat Fòbies (veure el meu blog, 13 d’abril del 2015) on no només enumero desenes d’elogis cap a la identitat espanyola sinó que, a més, subratllo que Espanya també podria ser ella mateixa molt millor. Sobretot si vol que Catalunya s’hi quedi. Perquè estem parlant d’això, oi? Admetem-ho, Cristian, el debat no és la dreta ni el liberalisme ni les insofribles horterades de Trump: el que passa aquí és que alguns “ordenats” fa anys que escrivim en independentista.

Ni crec que existeixi el liberalisme conservador (un nou repàs al meu blog, si us plau), ni el proteccionisme carca de Trump és liberal, ni crec que el PDECAT hagi d’enarborar cap mena de conservadorisme (se m’associa més aviat a l’ala progre del món postconvergent, i em fan vergonya els anys de dubte en temes com el matrimoni homosexual), ni la independència és una idea precisament conservadora, ni crec en el mercat com a solució única de res (ni en sanitat ni en cultura ni en diversos etcèteres), ni tinc com a estil l’insult ni el mensypreu (a mi mai no m’hauràs de llepar res, Cristian). I si recentment he advertit sobre la capacitat de connexió emocional de Trump ha estat per contrastar-la amb la fredor buròcrata i perdonavides de Hillary Clinton. Tot això en Cristian ho sap, evidentment. Com ho sap qui sap llegir. Com ho sap el jugador que només va a trencar les cames de l’adversari.

Jo no sé si els joves neo-noucentistes guanyaran les eleccions a l’Ateneu Barcelonès, però comprovo que l’independentisme generacional fa prou angúnia com per escriure aquest poti-poti surrealista. Jo mateix sóc més neomodernista que noucentista, i no crec que el 9-N fos una trampa estèril, i per mi escriure en agressiu acaba sumant gols en pròpia porta. Crec que això alguns amics ho van entenent. Diria que tu no. No només no sóc de dretes ni trumpista, sinó que no sóc cec, i sé detectar el tipus de periodisme que obvia el matís i el contrast. Sí, també hi ha periodisme millor i pitjor. Com provava d’explicar abans, creure que el Barça és millor no implica no tenir un immens respecte pel Real Madrid i el seu talent letal. També em mereix tot el respecte un equip que havia tingut estadi a Sarrià però del qual, ja em perdonaràs, fa anys que no en sento cap notícia destacable.

Publicat a "El País" el 16 de març del 2017