Vestir la mona

S’acusa sovint els independentistes o els defensors de l’actual full de ruta d’actuar “per sentiments”, o de forma irracional, ja sigui perquè hagin perdut el seny o perquè les ganes poden estar vencent el pensament fred i el càlcul prudent. Segons aquesta tesi, el full de ruta no es pot aplicar tal com està “perquè tothom sap que no en som prous”, i l’aconsellable seria aplaçar les intencions inicials a l’espera de temps més propicis on la victòria pugui estar més assegurada o bé on, simplement, tothom pugui prendre menys mal. Aquests cants a la prudència no són traïció, no són miserables, no són malintencionats necessàriament. Almenys alguns, sé que no ho són. Però sí que penso que fallen en la primera de les seves tesis, que és la que fa referència als sentiments contra la raó. Anem a pams:

El sentiment de la por és, emocionalment, tan o més poderós que el sentiment de l’obcecació o de la passió per alguna cosa. La por és un mecanisme que activa la prudència, però no deixa de ser un sentiment. Per tant les invitacions a la prudència poden ser molt benvingudes, sí, però no poden ser més racionals: davant d’una cruïlla, hi ha persones que decideixen saltar a la piscina perquè en tenen moltes ganes i d’altres que fan càlculs sobre si hi ha aigua o si està freda. Però en tots dos casos estem parlant de sentiments: un cas no és més racional que l’altre. Racionalment sí que un pot convèncer l’altre de saltar o no saltar, i el mètode racional ajuda a valorar els pros i els contres, però els arguments a favor o en contra sempre seran dominats per un sentiment de por o de passió. Val la pena sens dubte comptar fins a deu o fins a vint (això aconsella i demostra la maduresa) davant d’una cruïlla difícil, però en el cas del procés català ningú no pot dir que no haguem tingut uns anys llargs i ben bons per a pensar-nos-ho i repensar-nos-ho. I, en qualsevol cas, un cop s’hagi comptat fins a deu o fins a vint i s’hagi arribat a una conclusió, serà un sentiment allò que condicionarà la manera d’executar-la. Hi ha moltíssimes persones que prenen decisions a la vida però que, fins i tot decidides, queden bloquejades per la por. I, a l’inrevés, n’hi ha que prenen la decisió prudent de no actuar però que, finalment, el cor pot més i acaben duent-ho a terme perquè l’impuls o la necessitat els pot massa.

En segon lloc, sí que els partits apel·len als nostres sentiments quan ens criden a votar: “El vot de la teva vida”, “Si tu no hi vas ells tornen”, “Yes we can”, i a les campanyes hi sonen músiques i s’hi conviden artistes i fins i tot músics nacionals acaben formant part de les llistes electorals. No hi ha campanyes electorals gaire fredes i racionalment presentades, és cínic voler apel·lar a la fredor del cap quan s’ha demanat el vot amb acupuntures precises a les parts més sensibles del cor.Evidentment que hi ha també cervell en les decisions electorals dels votants, però el que dic és que no es pot menystenir el paper de les emocions ni per vendre un programa ni per aclarir quines decisions cal prendre en el futur. No es poden infravalorar, i és per això que tothom contribuirà els propers mesos a crear una atmosfera més carregada de por o bé més carregada d’èpica. I aquí sí que es pot provar una atmosfera o altra amb intenció totalment pensada i deliberada, en funció dels interessos o dels valors i idees de cadascú. I també es pot fomentar una via del mig, que és la de trobar una èpica prudent o no arrauxada, més difícil d’entendre i de vendre però sovint (si és sincera i no un pretext massa visible per a amagar covardies) acaba sent molt productiva i fructífera. També és una aposta d’estat emocional, no només d’argumentació raonada. De raons en podem trobar per a qualsevol emoció, desenganyem-nos: tots sabem vestir la mona.

El que sí que no podem passar, o jo almenys no passaré, és que es qualifiqui d’irracionals els que creuen que s’ha de complir sí o sí el full de ruta marcat. O que es vengui la por, o la covardia, en forma de gran argumentació freda i meditada. Les decisions porugues també es prenen en calent, i amb por, i després en tot cas es poden vestir de milions d’arguments tan racionals i tan lògics com els que aposten per camins més contundents. Mirin-se vostès tots els arguments ara que ve l’hora de la veritat però, sobretot, mirin-se les actituds. I no deixin que ningú els jutgi, perquè de raó en tenim una mica tots: ni uns són uns traïdors, ni els altres s’han begut l’enteniment. Simplement uns tenen més por i els altres tenen més il·lusió. A partir d’aquí, a convèncer. El dret a decidir també és això, decidir quina de les dues pulsions volem que ens domini. I, finalment, triar quina de les dues mones veiem més ben guarnida.

Publicat a Elmón.cat l'1 de desembre del 2016

Any 2017: 'soft' contra 'hard'

Segons ens comentava a un petit comitè el professor Àngel Castiñeira en referència al paper de la cultura en la política, avui països de mida mitjana o petita com Dinamarca, Israel, Suïssa o Finlàndia inverteixen cada cop més percentatge del seu PIB en “soft power” (cultura, llenguatge, expectatives, imatges) que no pas en “hard power” (coerció, amenaces, premi i càstig, autoritat legal) com a mecanisme de persuasió, tant externa com interna. Diu Jospeh Nyre, autor del concepte: “Un país pot obtenir els resultats desitjats en política internacional si d'altres països que, admirant els seus valors, imitant el seu exemple, aspirant el seu nivell de prosperitat i obertura, el volen seguir. En aquest sentit, és també important d'assignar propòsits i atreure d'altres en política mundial, i no tan sols forçar-los al canvi mitjançant les amenaces del poder militar o sancions econòmiques. Aquest soft power, fent que d'altres vulguin els mateixos resultats que tu, és apropiació més que no pas coerció”.

Contrasta aquest discurs de la seducció amb el discurs inaugural de la legislatura espanyola per part de Felip VI, amb pal·lis i tendals i desfilades militars al més vell estil segle XIX, i on el monarca advertia de conceptes com “el respecte a la legalitat” o la “igualtat de tots els espanyols”, i on la presidenta del Congrés recordava per enèsima vegada l’article constitucional on se segella “la indissoluble unidad de la nación española”. L’argumentari d’Espanya en contra de la idea de l’autodeterminació de Catalunya és un argumentari que s’ha quedat en l’àmbit “hard” de la política: respecte a l’autoritat, compliment de la llei, càstig i coerció, jerarquia, ordre establert. Vist així, no és estrany que el PP tingui les de guanyar ara mateix i en el futur en les institucions espanyoles: per a un país amb paradigma conservador i immobilista, què millor que un partit conservador i immobilista. La qual cosa ens posa, als qui donem voltes a l’argumentari català, a una àrea més “soft” de l’estratègia cap als resultats desitjats.

Els defensors del “soft power” afirmen que la seducció és més efectiva que la coerció, també de cara al reconeixement internacional, que és on es lliurarà la batalla final entre Catalunya i Espanya. Evidentment que una part de la lluita de poder correspon lliurar-la als advocats, i també als gestors de l’espai públic o la policia, és a dir a aquelles àrees més “hard” on la coerció i l’autoritat es disputen en últim terme (d’aquí que molts defensin la necessitat de pensar en un exèrcit català, un servei d’intel·ligència, etcètera). Però Catalunya arribarà al punt final de la disputa (any que ve, sens dubte) amb més cartes a favor en la línia “soft”: la raó democràtica, el clam popular, els drets humans inalienables, la cultura, la identitat, el greuge financer i tots els memorials de greuges de la nostra història, la desfeta del 1714, la repressió de Franco... etcètera. Quin és el problema o defecte d’aquesta estratègia?

El mateix Nye ja n’exposa alguns. El “soft power” (fer servir la cultura, els mitjans, la producció creativa, els missatges, els hàbits i costums, els valors, etc) suposa una eina més complicada que l'ús del “poder dur” per dues raons: En primer lloc, la major part de les seves fonts es troben fora del control del govern. En segon lloc, tendeix a “funcionar indirectament emmotllant l'entorn per l'acció política, i de vegades es triguen anys a aconseguir els resultats desitjats”. En definitiva: ni un govern pot dominar els mitjans, els missatges i la cultura, ni aquest tipus de continguts acostumen a tenir resultats ràpids. La millor arma per als països “soft power” és, precisament, armar-se de paciència.

I aquí ve el problema: que l’any que ve, 2017, ja no hi haurà més temps. Ni més lloc per a la paciència. L’any que ve veurem si l’estratègia de “tenir la força de la raó” democràtica pot més que l’estratègia de “tenir la raó de la força”, i els àrbitres seran de nivell internacional. El debat és interessant perquè no és fàcil, ni diàfan: la coerció és una força innegable i legítima, en qualsevol sobirania. I per altra banda la voluntat popular o els valors són, també, elements amb molta força en els països avançats. Com que en política internacional pesa més l’interès que l’amistat, podria semblar que Catalunya té les pitjors cartes perquè “agrada” més que no pas “interessa”. Crec que és un error partir d’aquesta premissa: pot ser més interessant, més favorable per als interessos d’un país modern o fins i tot per la UE, resoldre els conflictes democràticament més que no pas eternitzar-los i cronificar la inestabilitat. No interessa una Catalunya incòmoda i amb les ales tallades (com sí que podia interessar durant la signatura dels tractats d’Utrecht) perquè Europa no pot permetre’s més euroescèptics, perquè existeix l’antecedent d’Escòcia i perquè cal contrarestar el corrent “Trump” o l’auge de la ultradreta amb polítiques valentes i no amb excuses burocràtiques.

Què diria un àrbitre entre el “hard” i el “soft”? Diria que la qüestió catalana s’ha de votar de forma legal i acordada, però que Espanya té dret a poder incloure una tercera resposta en forma de “tercera via”. Aquesta és la línia del mig, em temo, i la resta és derrota o victòria. David contra Goliat. No infravalorin cap dels dos: ara mateix no sabria dir quina de les dues bandes mostra més senyals de feblesa.

Publicat a Elmón.cat el 17 de novembre del 2016

El relat (2)

Tenir un relat, tenir storytelling. Trump guanya per la força del relat o perquè Hillary no en tenia, el Brexitguanya perquè Europa té menys relat que Anglaterra, etcètera. Vaig escriure en l'article anterior que el relat actual català és molt racionalista i poc emocional, parla de drets fonamentals i de tenir raó i de greuges amb l'Estat, suposo que perquè l'emoció la dóna per descomptada. Compte amb això, perquè si bé és bona estratègia dur el vestit de la modernitat i del sentit pràctic, al final el sentit pràctic i la modernitat de Hillary Clinton han quedat aixafats per l'autenticitat emocional, visceral i patriòtica dels trumpistes. No en tindrem prou, doncs, de tenir raó. Per tenir raó, ja tenim els informes de les consultores i de (ai las!) les empreses de sondeig demoscòpic. Un relat és una altra cosa.

Certament, a les portes del 2017 som més en temps d'accions que no pas de relat: però sí que podem reflexionar sobre en quin relat es basaran aquestes accions, ja es diguin “full de ruta” o ja es diguin “la deriva dels esdeveniments”. Jo parteixo d'una base científica que és perfectament demostrable, i és que la pulsió independentista sempre existirà a Catalunya i que també existeix en el rerefons de tot l'autonomisme. Va existir a l'època de la Renaixença i a la de la Mancomunitat, i també la va fer servir Cambó a conveniència, i no cal dir Macià o el mateix Pujol, o els advertiments constants de Montilla sobre la “creixent desafecció”. Crec (ho he escrit diverses vegades) que aquesta pulsió és un fet natural i que és normal que en democràcia tingui tendència a créixer i a voler vèncer. Això, primera. Segona premissa: ara mateix ens trobem amb dos relats enfrontats sobre el moment actual. Un diu que “no en som prou” o que “no és el moment”, i un altre diu “referèndum sí o sí” i “desconnexió ja”. A favor del primer relat hi ha algunes enquestes demoscòpiques, i a favor dels segons hi ha el fenomen Trump com a exemple d'imprevisibilitat electoral. Recordo que la nit del 27-S jo m'havia fet una aposta: si el resultat era espectacular, aquella matinada mateix me n'aniria a dalt del Matagalls i m'hi faria una foto. Nu. Però com que aquella matinada, en canvi, vaig dormir plàcidament al llit de Barcelona, això volia dir que el resultat no va ser prou espectacular. Significa això que ja tenim la resposta, que és fer marxa enrere? Això és el que havia d'admetre el president Mas en comptes del “nous avons gagné”? No necessàriament. Més ben dit: no, perquè el relat no ho aguanta. Provaré d'explicar-me:

Que el procés depengui d'un partit com la CUP fa les coses més difícils, sobretot pel que fa a la seva presentació al món. Però el cas és que hi ha una majoria parlamentària que pretén dictar una llei de desconnexió i convocar un referèndum l'any 2017 i això és exactament el mateix que va dur Alex Salmond a negociar els termes d'un referèndum per a Escòcia: tenir una majoria i mostrar-se disposat a aplicar el programa. Una altra cosa és la por, la inseguretat o fins i tot la certesa (respectable) d'alguns que la cosa no anirà bé (o que anirà molt malament): crec que s'han d'entendre aquestes inseguretats i crec que és bo que es manifestin. Però, amb tot el respecte, si ara es fa marxa enrere, és com si Macià hagués pretès negociar una autonomia abans de proclamar un Estat. El relat que ens podrem explicar a nosaltres mateixos, i al món, és que això del catalanisme va molt bé per anar tirant però quan es tracta de demostrar determinació, o d'“interpretar els anhels” de forma conseqüent, el relat es trenca i es glaça. Vol dir, en definitiva, que som un pretext polític més que una nació d'Europa. I quarta certesa que tinc: ara mateix a allò que hem d'aspirar no és a la independència, que això ja ve després si la gent ho vol, sinó al respecte de la comunitat internacional. El respecte. I fer-nos respectar, i respectar-nos a nosaltres mateixos, no passa per la independència de Catalunya sinó per convocar un referèndum. Ho sento, entenc els dubtes. De debò que els entenc i no els veig com a signes de traïció sinó com a fets naturalíssims: però el relat que hem anat escrivint des de fa 150 o fins i tot 300 anys no aguanta una altra cosa.

Acabar aquest procés amb referèndum o sense, independentment de qui el guanyés, equival a dir que això de Catalunya és una broma o no. Compte, doncs: no és racional, no és intel·ligent, no és astut ni pràctic fer marxa enrere com si res. O ara resultarà que la por no és una emoció?

Publicat a El Punt/Avui el 22 de novembre del 2016