27S i nova política

O et creus que és un plebiscit, o no t'ho creus. L'aposta del president Mas és arriscada, però convida a ser coherent fins al final amb els plantejaments dels últims quatre anys: primer s'intenta negociar amb Madrid per enèsima vegada, després s'intenta aconseguir la competència per convocar referèndums, després se celebra el 9-N i finalment es planteja el 27-S com a única sortida legal per fer que el poble es pronunciï. Quan veus aquesta seqüència, és impossible titllar la proposta de radical. Sí que és cert, però, que és arriscada. És temps de prendre decisions arriscades, per bé que pensades a consciència, escollint els companys de viatge més adequats (i descartant-ne d'altres) i determinant les eines més útils. No sembla un moviment temerari ni inconscient, però sí arriscat. No tothom ha pres els mateixos riscos en política catalana, tampoc des d'altres formacions independentistes. Mas ha agafat la iniciativa i, pagant algunes factures (el divorci amb UDC, l'aposta d'ERC per marcar perfil, la presentació d'una querella amb risc d'inhabilitació...), l'ha aconseguida mantenir fins al dia D. Setembre. Un plebiscit en tota regla.

N'hi ha molts que no volen participar-hi, o que volen participar-hi a mitges. Em permetran que jo els posi al mateix sac: tan clara és la posició contrària del PP o de Ciutadans, posem per cas, com ho és ara mateix la de Podem o de Barcelona en Comú o fins i tot de Procés Constituent. Un plebiscit és un plebiscit, un sí o un no a la independència, sense que hi puguin cabre frases com “obertura d'un espai de diàleg per a un conflicte territorial que s'ha de resoldre”, de l'estil de les que pronuncia el líder de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin, quan se li pregunta sobre el tema. Benvinguts siguin el diàleg i la legalitat i l'arribada d'una hipotètica Tercera República Espanyola si això acaba succeint (cosa que dubto), però el 27-S no decidim això. El 27-S cada formació s'ha de mullar sobre si vol la independència o no, i els que desvien el tema en el fons neguen (com el PP, com C's, com el PSOE) el caràcter plebiscitari d'aquests comicis. En el fons, el que estan dient és “no volem votar sobre això” o “no així”, “no ara”, “no se puede”. Afirmen que estan a favor del dret a decidir, i benvingut sigui perquè aquí no estem jutjant pureses ideològiques, però em sap greu: el 27-S és el que és, un plebiscit sobre la independència de Catalunya. En segon terme es pot parlar de tot, d'esquerres i de dretes i d'Eurovegas i d'Aliances per la Igualtat i la Justícia, sí, però Mas ha convidat tothom, esquerra i dreta, a posar per un moment al davant la qüestió nacional. Per una vegada, significar clarament el vot sobre el sí o el no a ser un estat independent. I dir que “vull parlar d'una altra cosa” equival a un no tan clar i tan cristal·lí com el que pugui pronunciar Mariano Rajoy en una pantalla de plasma.

O ens ho creiem o no ens ho creiem. Que Arcadi Oliveres o Teresa Forcades o Ada Colau o Albert Rivera o Alícia Sánchez-Camacho o Josep Antoni Duran i Lleida no vulguin entrar ara a votar sobre la independència em sembla legítim: cadascú amb les seves raons. Però caldrà que expliquin quina alternativa real plantegen perquè Catalunya pugui decidir algun dia sobre això. I quan, i com. I caldrà que els partits que sí que han apostat per aquest procés no el desvirtuïn prioritzant altres debats, si realment hi creuen. El 27-S, trencament històric o autonomisme de sempre. Nova o vella política.


Publicat a El Punt/Avui el 22 de juny del 2015

Els "processos" de CDC

La pregunta del milió és si tindrà sentit el catalanisme polític tal com l'hem conegut fins ara. Per tant un partit com CDC haurà de preguntar-se, més que ningú, quin paper vol desenvolupar (com a marca ja postpujoliana) més enllà del procés d'autodeterminació engegat per Artur Mas. Aquest canvi ja va significar molt, i va sintonitzar CDC amb els temps actuals: però els fets demostren que la reflexió haurà d'anar més enllà, i que un procés, per important que sigui, només és un procés. Que comença i acaba. I mentrestant, què? I després, què?

Hi ha qui diu que el catalanisme mor amb la independència, i que per tant CDC en bona part, també. Ja en les eleccions municipals hem vist com aquest debat no respon a totes les angoixes ciutadanes, i que en tot cas ha de ser compatible amb altres debats: l'estat del benestar, la participació democràtica, els drets socials, l'impuls econòmic, etcètera. I és cert que CDC és una convergència de sensibilitats (liberal, socialdemòcrata, socialcristiana...) que li fa difícil alinear-se en l'eix esquerra-dreta clàssic. Crec que CDC faria bé de no alinear-s'hi. No per no mullar-se, que ho ha de fer, sinó per reclamar justament un abandonament de la “vella política”. La modernitat passa (n'estic segur) per fórmules híbrides i flexibles, d'acord social i econòmic, de solucions imaginatives i no encasellades. Problema: i com es pot explicar
això a una ciutadania que demana claredat? Doncs caldrà trobar una fórmula genuïna de claredat. És a dir: que les demandes socials no tinguin una resposta ni de dretes ni d'esquerres, sinó catalana. I contundent, i intel·ligible. Una “tercera via catalanista”, com ja va augurar Bill Clinton quan va dir que el món podia ser talibà o català. És a dir, dogmàtic i atrinxerat, o bé flexible i integrador. El catalanisme pot plantejar solucions autòctones que poden ser més eficaces que les de tota la vida. I explicades amb claredat, i ben demostrades amb fets. Mullant-se, sí: però a la seva pròpia piscina, no a la dels altres. Confeccionant la seva pròpia etiqueta.

Segona reflexió: CDC, amb el procés sobiranista, ha desafiat (com és palès) interessos conservadors de grans empreses i de grans estats. La independència obre la possibilitat de fer valer la veu del poble en tants temes com el medi ambient, els drets laborals, les infraestructures, etcètera, davant de poders supranacionals invisibles que ja són massa visibles, i que limiten massa el poder públic. L'autodeterminació, doncs, avalaria CDC com a opció de radicalitat democràtica: la sobirania popular davant de certs abusos corporatius. No veig per tant aquí un partit conservador, sinó dinàmic, que corre riscos, i de base popular. Aquí topa amb la part d'UDC més conservadora, però la meva opinió és que el conservadorisme obcecat no té futur. Sí que en té la prudència i el fer les coses bé. Ni Unió ni ERC sinó, de nou, una tercera via que demostrés ser més eficaç i real que les altres dues.

Per últim, les cares. El relleu generacional (ja engegat) haurà de ser encara més visible i mai més CDC no hauria de deixar-se dir casta ni coses pitjors. És injust que les noves cares paguin certs errors del passat. Però així és la vida i només hi ha una solució: trobar la pròpia manera d'acreditar una “nova política”. Sense caure en l'etiquetatge clàssic, i demostrant capacitat de regeneració. Procés sí: però també processos. Acabar de refundar-se del tot. Si és així, no hi ha independència que aturi cap catalanisme.


Publicat a El Punt/Avui el 8 de juny del 2015

Al votant d'Ada Colau

Volia escriure't amb serenitat, i no des del soroll de la campanya. Per cert, a l'hora d'escriure aquest article no sé qui ha guanyat, i només sé que la cosa va frec a frec. Per tant, m'estic situant per sobre de la dialèctica electoral i intento reflexionar sobre el que ens ha succeït. Sobre el que succeeix. I, molt concretament, sobre tu.

Sé que tu no em respectes a mi. En primer lloc perquè segur que deus pensar que sóc el nebot del meu oncle, però deixa'm començar dient que a mi mai no se m'acudiria jutjar cap idea, cap candidat, cap polític ni cap opinador pels seus oncles o nebots. Estic acostumat que hi hagi un tipus de gent que ho faci, i ja fa temps que no m'afecta. Noblesa obliga. En segon lloc, també sé que no em respectes perquè has dut el debat a la “màfia” i la “gentussa”, que són termes que ultrapassen de llarg el que podríem anomenar la convenció de Ginebrade la guerra electoral. Sobretot si es pronuncien referint-se a un alcalde que, precisament, va haver d'acreditar la seva innocència arran de l'acusació falsa d'un diari. Per tant deixa'm dir-te que ho sé, sé que no em respectes. Probablement, fins i tot m'odies. Volia començar comunicant-te que jo et respecto a tu, tant si has guanyat com si no. I que he provat d'entendre't.

He entès moltes coses sobre els errors propis, sobre els mals comportaments en política, i com això contamina la imatge d'una marca. Per molt que un partit es trobi en plena refundació i purga interna, és cert que hi ha comportaments del passat que embruten el present. Cert. També he entès l'atmosfera actual, la crisi econòmica, la indignació. Ho he entès perquè també m'ha afectat a mi, a la gent que tinc a prop, a treballadors i empresaris i botiguers i membres d'entitats. La crisi l'hem patida tots, en tots els barris. I tots els barris tenen un bar, saps?, un bar on la gent es posa a parlar de política i a desfogar-se, a dir que aquell és un lladre i aquest és un xoriço, a lamentar-se que tot va molt malament, a carregar-se tot el sistema i a dir-la més grossa. Tots els barris el tenen, també l'Eixample, també Sarrià. No em preocupa això, jo també ho he fet, i he proclamat revolucions i independències molt ben raonades i amb la ment dalt d'una tarima. Però el cas és que he preferit fixar-me en què fem després. Com ens comportem després, al carrer, amb la família, amb la parella, amb l'exparella, amb els veïns, a la feina, els dilluns, dimarts, dimecres i etcètera. I saps? He observat una cosa: hi ha gent que en aquests contextos encara continua al bar. Encara insulta i proclama, encara està en guerra. Té clavat l'odi i l'amargor a les pupil·les. No els jutjo, els puc arribar a entendre; potser realment estan al límit de les seves possibilitats. A la vida tots ens podem trobar en situacions així, i hem d'ajudar aquell que s'hi troba. El que segur que no faré és creure'm que ells són “el carrer”. Ni de bon tros. Ni tampoc hi confiaré perquè liderin la meva escala de veïns, o governin la meva ciutat. Amb tot el respecte.

Volia dir-te que t'entenc i que et respecto. Que de vegades també comparteixo la ràbia i la impotència, perquè hi ha moltes coses a millorar. Que jo també sóc carrer, tingues-ho en compte. Que també sé criticar i queixar-me. En sé molt, i a més tinc raó en moltes coses, també en coses que penso de tu. Però podem posar-nos a construir o posar-nos a odiar, saps? I això no sé si ve a la sang familiar... però sí que sé que marca la diferència. Hagis guanyat o hagis perdut.


Publicat a El Punt/ Avui el 25 de maig del 2015