Els nous taulers

Jordi Amat explica molt bé en el seu llibre El llarg procés. Cultura i política a la societat contemporània els taulers per on s'ha mogut el debat ideològic aquests últims quaranta anys, i fent un cafè vam coincidir que el que vivim avui és una certa “mort d'èxit” del projecte de Jordi Pujol: un cop reconstruïts nacionalment, afloren els altres debats: “I després de reconstruir-nos, què?”. Durant els anys 80 aquell debat a mort de nacionalisme versuscosmopolitisme, manifestament provocat per Pasqual Maragall i els antipujolistes, en el fons ja venia a anticipar que la idea de Pujol només podia desembocar en un plantejament independentista. I això ho consideraven massa provincià, massa petit o, en tot cas, molt conflictiu. I aquí ens trobem ara, en ple conflicte i sense terceres vies viables. Els Jocs Olímpics van ser, políticament, unes olimpíades entre l'agosarament (per mi, lleig i mentider) del Cobi i l'agosarament del Freedom for Catalonia dels joves activistes. El futur era Mariscal? O eren les pancartes i estelades durant el trajecte de la torxa? Què era més futur? Al final hem vist que la candidesa cosmopolita-federal de Mariscal no podia superar, ni negar, un conflicte que s'havia de produir inevitablement.

Aquest era un debat dins del famós eix nacional, contraposat al tauler de debat esquerra-dreta. És a dir, era un debat sobre la solució al problema català: l'han guanyat els nacionalistes i falta per veure si se'n surten o no, si ens en sortim o no. Però en cap cas era un debat dreta-esquerra o conservadors contra progressistes, sinó un tauler de debat de tipus identitari. Pel que fa al tauler dreta-esquerra, crec que en aquest tauler ha guanyat la dreta per incompareixença de l'adversari. Simplement, no hi ha solucions d'esquerres que semblin prou vàlides avui. Quan Podemos o Guanyem es presenten a les eleccions, no parlen tant d'esquerres i de dretes sinó de casta i no casta. El PSOE no planteja grans canvis en política socioeconòmica. El debat ideològic esquerra-dreta ha passat a ser, fins i tot, poc interessant i poc profund. Segurament té a veure amb el fet que no respon a la complexitat del món d'avui.

El tercer tauler de debat, el de conservadors contra progressistes, crec que l'han guanyat els progressistes. No per res, sinó perquè la rapidesa dels canvis tecnològics i culturals afavoreix més les actituds més obertes i dinàmiques que no pas l'immobilisme conservador (d'esquerres o de dretes). Aquest debat l'han vençut els progressistes sense baixar de l'autobús, tot i que podria donar pas a una certa llei del pèndol si tanta obertura acaba en desconcert i en desordre. Que és el que busca el PP, per cert.

Però ara hi ha un eix de debat nou, que volen fer destacar partits tan diferents com Podemos o com Ciutadans (generalitzant molt, comunistes disfressats i lerrouxistes disfressats): és el debat del nou contra el vell, el poble contra la casta. És un debat que podria semblar que guanyen els nous, per allò de l'evolució natural de les espècies, però que té tres problemes: el primer, que no són tan nous. No diuen res de tan original, i a la seva manera també són casta. El segon, que ningú no aposta per res de nou que, a més, sigui millor. Millor per a tothom, compte. I el tercer, més important: que hi ha opcions velles que s'han regenerat i rejovenit. Hi ha vells que estan molt nous. De fet, com dèiem al principi, han matat el pare i es troben davant d'un segon origen.




Publicat a El Punt / Avui el 27 d'abril del 2015

Fòbies

Espanya sap de què va ser gran. S'ha tutejat amb els més grans, va ser una potència mundial durant com a mínim quatre segles, cosa que no tothom pot dir. Té una de les llengües més importants del món i a més és una llengua accessible, poc complexa, i que no es passa el dia demanant ajuda i protecció i comprensió i que l'estimin. A Espanya l'estimen pel que és i no pel que pretén ser, ni pels greuges o pels drames de la història. De ser un conjunt de regnes dispersos va formar una gran corona europea i, simultàniament, va conquerir bona part d'Amèrica. Espanya és marca identificable arreu del món, encara que sigui tirant de tòpic. És reconeguda a primera vista, no cal més explicacions. En la seva millor versió, Espanya és un concepte alegre i expansiu que s'associa mundialment al color i a les ganes de viure. Al caràcter, a la personalitat, a l'autoafirmació rotunda.

Madrid té la immensitat d'avingudes i de banderes que es demanaria a qualsevol gran capital europea, cosa que no tothom pot dir. I a més té vida nocturna, que molts encara poden dir menys. Espanya té una vasta cultura pop, cosa que poden dir comptadíssimes cultures. Ha tingut l'atreviment de la movida i d'Almodóvar o dels Truebas, ha fet universalisme modern. Tenir cultura pop requereix ser espontani i tenir pocs complexos, cosa que tampoc tothom pot dir, i d'aquí surt des de la lleugeresa de l'admirat Julio Iglesias (sí, ho reconec) a la profundíssima superficialitat d'Alaska. La cultura espanyola ha tingut en la seva millor versió un grandíssim sentit de l'humor, una gran intel·ligència. Altres cultures més torturades no n'han sabut, no tenen tant de swing, no acaben de viure del tot. El castellà és una llengua que diu les coses a la cara, que quan insulta ho fa sense mitges tintes, joder, que mira als ulls i no se l'agafa amb paper de fumar. El castellà és veritat, és de debò. És una llengua crua i sense disfresses, sense vocals neutres ni consonants imparcials. Se apagaron los faroles y se encendieron los grillos, Lorca. Quemaba sus inciensos de púrpura el verano, Neruda. Tierra nervuda, enjuta, despejada, Unamuno. El duende, el poder misteriós que tots senten i que ningú no explica. Cinc de la tarda en una plaça de toros, i jo que encara dubto de l'encert de la prohibició. Melodies agitanades de Falla, laments de Camarón, la concentració de bellesa al paisatge. Espet fregit amb canya, uns ulls negres, un xerès, unes alegries, un treure ferro. El sentit castellà de la monarquia, de la noblesa, de les coses que estan per sobre dels mortals però alhora dins de cada mortal. La dignitat. L'honor. L'orgull. El fins aquí. La religiositat honesta fora de Rouco Varela, els retaules, els místics, la mística. Castells penjats del cel i pernils penjats del sostre. El lideratge del barroc en totes les disciplines. El sentit del poder. El Segle d'Or. Els quadres del Prado i les esglésies i palaus i jardins reials. Les grans infraestructures culturals, les grans infraestructures de tot tipus, cosa que no tothom pot dir. La Transició permanent, la capacitat per provar d'oblidar el pitjor passat. L'anar a la seva, el digan lo que digan, cosa que no tothom pot dir. Deu copes d'Europa, deu. Cosa que... deixem-ho aquí.

I malgrat tot això, molts ciutadans d'Espanya prefereixen una altra cosa. Volen marxar-ne, per sentiments i per raó. Espanya podria ser molt millor que el que proposa, i per això té un problema seriós. Greu, etern. Cosa que tampoc tothom pot dir.

Publicat a El Punt/Avui el 13 d'abril de 2015