Salvació

Encara que no ho sembli, l'estrena de Disney de l'any 2014 no ha estat Frozen (que és del 2013) sinó Maleficent, protagonitzada per Angelina Jolie, una readaptació de La bella dorment que la mateixa Disney va produir l'any 1959. On ha causat més discussió aquesta nova pel·lícula és en el moment del petó, perquè ja no és el petó d'amor d'un príncep salvador el que desperta la princesa Aurora sinó el petó maternal, al front, precisament de la malvada bruixa. Podríem entrar a discutir sobre si es persegueix canviar el paper dels homes en el destí d'una dona, però no vull anar per aquí perquè em sembla prou ben resolt. Em va encuriosir una altra cosa: no la salvació de la princesa, sinó de la dolenta. Els guionistes de Disney han escollit transformar Maleficent en un personatge bo. Fins i tot amb aquest nom. Per què?

Hi ha diversos “dolents” de Disney que no és que siguin dolents, sinó que “estan” dolents. Simplement actuen contra els interessos del protagonista, però no per maldat natural, sinó perquè han de defensar el seu camí: el capità Garfi, al capdavall, busca revenja de Peter Pan pel fet que aquest un dia va llençar la seva mà al cocodril; el lleó d'El llibre de la selva no pot evitar, per la seva naturalesa, voler menjar-se Mowgli (el mateix cas que el llop d'Els tres porquets). D'altres són intrínsecament dolents: la bruixa de La Blancaneus, la reina d'Alícia en el país de les meravelles o, fins al 2014, aquesta dolenta banyuda de La bella dorment. I per què era dolenta Maleficent? L'any 1959 ho era simplement perquè no havia estat convidada a la festa del naixement de la princesa. Una raó absurda, perversa, de mala persona, de gent malèfica. És a dir, era dolenta per naturalesa. El 2014, en canvi, decideixen que no és que fos dolenta, sinó que s'hi va tornar per una justificació molt major: perquè algú li va tallar les ales.

Sorprèn molt aquest exercici de Disney amb l'empatia: “Puix que és tan dolenta, vejam per què ho és”. Què l'empeny a fer caure sobre Aurora un encanteri tan terrible? Els guionistes actuals escullen que el mal no és absolut, sinó que té una causa. Ningú no fa mal perquè sí. No només això: transformen Maleficent en una víctima, en un personatge abocat a la venjança no per voluntat pròpia sinó per ser una fada “violada”. La maldat com a infern personal, la crueltat com un comportament que podem provar d'entendre. Tal vegada només és un personatge “dolent” perquè té interessos contraris als nostres, res més, no perquè sigui en Pere Botero. La qual cosa, en el cas de Maleficent, té encara un altre punt d'interès: com sortir d'aquest infern personal en què es troba, que la fa actuar amb rancúnia i venjança i enmig de les tenebres del dolor?

El petó femení al front del 2014, contra el petó masculí als llavis del 1959, és segurament dels moment més revolucionaris del cinema familiar d'aquest segle: qui ens salva? Ja no el romanticisme o la parella, sinó les ganes de fer el bé. Què ens salva? Nosaltres mateixos (“Home! Salva't a tu mateix”, que exclamava Beethoven). La història ha canviat perquè ara l'important no és qui salva la princesa, que també, sinó sobretot qui salva Maleficent. I no la salva ningú excepte el seu propi canvi d'actitud. Abandonar el dolor, la rancúnia i la set de venjança, i provar d'entendre el que ha succeït. Perdonar i perdonar-te. I descobrir que en el fons, encara que t'ho hagi pogut semblar, ningú no podia tallar-te les ales.




Publicat a El Punt/Avui el 19 de gener del 2015

Realment

Els Reis són els pares. El món no canviarà perquè tu ho vulguis. El que hagi de ser, serà. Tot cau pel seu propi pes i millor no fer volar coloms. Això que dius només passa a les pel·lícules. Darrere de la màgia sempre hi ha un truc o una trampa. O un guionista, o un novel·lista, o Woody Allen. Que no t'expliquin històries. A més, ja saps que la realitat sempre supera la ficció. Peus a terra i ulls també a terra. Són faves comptades i no hi ha més cera que la que crema. Hi ha coses que no podem canviar. No hi ha vida després de la mort, Déu no existeix, les religions són faules consoladores. Bones festes, bones vacances, o bon solstici d'hivern, posats a ser realistes. Som el mico sofisticat que va tirant i que desapareix sense més ni més, “la ciencia lo dijo y yo no miento”. Escollim la vida per càlcul de beneficis. Tot té una raó. Ens enamorem de les persones i de les professions que volem. No es pot moure el destí d'un país a base de manifestacions. La independència és una utopia. L'estat del benestar no és sostenible. La feina no pot realitzar-te, només pot fer-te sobreviure. No et puc pagar més del que et pago, l'empresa ha de reduir encara més despeses. Pel que em paguen, ni puc ni he d'esforçar-me més. Tothom té el que es mereix. L'amo només m'explota. Els treballadors només em xuclen. La vida ja és prou complicada perquè encara te la compliquis més. Aquest home no et convé. Aquesta dona no et convé. No és un bon moment per tenir fills. Estar sol és poc pràctic. Lligar-se és irracional. Desviure's pels nens és irresponsable. Passar-se amb la nit més màgica de l'any és de beneits. Creure és de bojos. La pastilla vermella de Matrix és la real. No es pot tenir tot. No estiris més el braç que la màniga. Qui fa el que pot, no està obligat a més.

I n'hi ha d'altres de més realistes, encara: les persones no canvien mai. Si et va fer mal una vegada, te'n farà sempre. Tot és culpa teva. Tot és culpa seva. Sigues pràctic. Sigues pragmàtica. Sigueu raonables. Aquest sí que és un noi com cal. Pensa amb el cap. A casa s'està com enlloc. Nosaltres estem com el primer dia. Qui no es conforma és perquè no vol. Qui no té un all té una ceba. Enamorar-se és cosa d'adolescents, noi, madura una mica. El mal que em vas fer és irreparable. La nostra història és impossible. Tot plegat és una bogeria. No tinc forces per continuar. He refet la meva vida. Ja t'ho deia, noia, tots són iguals. Ja t'ho deia, noi, totes són iguals. Allò no va significar res. Desenganya't. Els amors de pel·lícula no existeixen, són cosa de guionistes, de novel·listes, de Woody Allen. No et vull veure mai més. El temps ho cura tot. El món està ple de gent. Per cert: t'he oblidat.

La política és l'art del possible. La culpa és de l'oposició. La culpa és del govern. La culpa és del sistema. Fets, i no paraules. Desconfia i encertaràs. Les ideologies ja no compten. Els sentiments ja no compten. La gent no s'apunta a la causa de la independència per nacionalisme, sinó només per interessos. Siguem realistes, en política només hi ha interessos. Parlem dels problemes que realment interessen a la gent. No els vinguis amb contes, la gent no necessita creure, ni somniar. Crua i pura i dura realitat. Tots són iguals, mateixos gossos amb diferents collars. La unitat s'aconsegueix millor anant per separat, ho diuen els càlculs. Anem per aquí, ho diuen les enquestes. Anem per aquí, ho diuen els politòlegs. Anem per aquí, ho diuen els mercats i la Merkel. Anem per aquí, ho diu Marx. Admetem-ho, no hi ha política fora de la llei. Assumiu-ho, no hi ha autodeterminació sense reforma constitucional. Reconeguem-ho, el país no està prou madur. Els lideratges forts no són necessaris, la pluralitat és més real. No feu l'irresponsable. Encomanar il·lusió ho fan els il·lusionistes. Sempre hi ha truc, sempre hi ha traïció, o sempre hi ha error de càlcul. Això de “tenir un relat” és cosa de guionistes, de novel·listes, de Woody Allen. A mi no m'expliqueu històries. A mi no em “storytellingueu”. Com dèiem, la realitat supera la ficció. I els Reis són els pares, i la màgia no existeix. O, com a mínim, és efímera i inútil. No valen cap dels desitjos que llancem als estels. En definitiva: molt bon any, estimats realistes. I benvinguts al món real.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de gener del 2015