L'ingenu

Escriu el professor Francesc de Carreras sobre la ingenuïtat. En el seu article “CiU en malas compañías” (La Vanguardia del 20 de novembre), a banda de dir que l’onada independentista amaina i que Mas comença a buscar “altres sortides”, afirma que els convergents “sesubieron al carro de una ola de forma irresponsable eingenua”. M’ha encuriosit el terme: el president Pujol jaem va dir un dia que tinc una “sana ingenuïtat”, i des d’aleshores que m’intriga el concepte. També m’ho va dir el membre únic del gloriós moviment deucentista, però l’important aquí no és el que se’m digui a mi sinó saber si el moviment sobiranista toca o no de peus a terra. Si té prou en compte la realitat tossuda i complexa. És una pregunta important.

Posem-nos realistes: fora de les manifestacions, arribal’hora de la política i per tant dels partits. I per tant, dels interessos electorals: no siguem ingenus, oi? Suposem que tot depèn dels interessos dels partits. Comencem pel PP: Mariano Rajoy vol deixar passar el temps i no provocar gaire en aquest tema, confiant que es rebaixi tot sol. A més, mentrestant el debat distreu els ciutadans de les retallades i la crisi. Interès electoral en aturar la qüestió? Zero. Acusacions d’inacció? Ja actuarà quan arribin les resolucions oficials, té eines legals per fer-ho. El cas és que, en termes electorals, el tema li continua interessant. I si no es resol mai, millor: de fet, a la majoria d’espanyols no els interessa resoldre’l ni amb encaix negociat ni amb consulta.

El PSOE: com que el tema dóna aire al PP, té més interès en frenar-lo ràpidament (ja sigui amb ficcions federalistes o amb promeses de reforma constitucional). S’hi sent desdibuixat, així com el PSC, que ha optat per una honesta covardia. Al PSOE li interessava la Catalunya del tripartit per governar Espanya, no pas per a resoldre cap encaix: i ara els vots de Catalunya li interessen més aviat poc per la suprema causa de la conquesta de la Moncloa. Ens veumassa immersos en un debat espinós i que supera les discussions esquerra-dreta. D’aquí que hagi acabat abandonant l’aposta pel dret a decidir. Andalusia mana.

I l’interès electoral de CiU? Alguns, com De Carreras,diuen que li interessa no perdre vot “tebi” (o “moderat”);d’altres, que no li interessa perdre el pols de l’onada sobiranista. A CiU saben que aquesta onada no és de fa un any ni de dos, sinó un moviment acumulat durant dècades. Interès de país a banda, que hi és, el cru interès electoral indica la necessitat de liderar políticament el procés. Dit d’una altra manera, salvar algun vot “tebi” no compensa el preu de fer marxa enrere o anar a remolc. La qual cosa lliga amb l’interès electoral d’ERC, que amb aquest debat podria deixar de créixer, només, el dia en què CiU reafirmés de forma indiscutible el seu lideratge i la seva determinació amb el procés. Tot plegat, viable i probable.

I els misteriosos “poderes extranjeros” que esmenta De Carreras? Ho veurem si el conflicte realment s’acaba plantejant, cosa que no ha succeït encara de manera formal: és a dir amb consulta o amb eleccions plebiscitàries. Ingenus, els escocesos? Ho veurem també.Pot ser pitjor no voler veure que hi ha processos irreversibles. Jo he mirat “ingenu” al diccionari de l’IEC, és clar: i saben què? Que la primera accepció del terme és “nat lliure”. Sí: resulta que, a Roma, els ingenus eren els fills nascuts lliures de pares que havien estat esclaus. Quines coses, eh, professor?!




Publicat a El Punt/Avui el 25 de novembre del 2013

Brindis

A Catalunya hi ha boicot a Freixenet? Diu el president de la companyia, Josep Lluís Bonet, que tem un boicot del seu producte a Catalunya com a represàlia a les seves declaracions, en què afirmava que “Catalunya és una part essencial d'Espanya i ha de continuar sent-ho”. Al mateix temps, tot sigui dit, el senyor Bonet accepta una consulta a la població i anuncia que no deixaria d'invertir a Catalunya en cas d'independència. Per tant, queda clar que admet el dilema entre dues opcions i que es pugui decidir. I també deixa clar que, en tot cas, Freixenet escull associar la seva marca a l'opció de la unitat d'Espanya. Cap problema.

Si entrem en un període plebiscitari, haurem de conviure amb els del “sí” i amb els del “no”. Un boicot a una empresa per haver-se manifestat per qualsevol de les opcions és absurd, perquè no podrem arribar mai a boicotejar tots aquells que tinguin un vot oposat al nostre. Seria una tasca interminable i esgotadora, a banda d'autodestructiva. De la mateixa manera, dubto que els votants del “no” boicotegin les cerveses Moritz simplement perquè aquesta casa ha associat la seva marca molt decididament cap al catalanisme sobiranista. No, tampoc no hi està havent boicot a Moritz per aquesta raó, ni n'hi ha d'haver a Freixenet per la raó contrària. Ara bé: el que sí que hi pot haver són preferències. I el que sí que pot ser és que un votant del “no” prefereixi consumir cerveses Cruzcampo, la de la roja i del sur. O potser un unionista es pot trobar bé consumint San Miguel, una marca que associa la seva imatge a una “ciutadania del món” clarament contrària als divorcis nacionals. Hi ha productes que defugen aquestes identificacions, però en les cerveses i caves, no sé per què, això agafa ben bé un caire de referèndum amb opció múltiple de respostes.

L'Albert Castellón, director de la Moritz, acaba de publicar un llibre anomenat Catalonia: next brand in Europeque ens parla molt de la importància de la marca, d'allò que s'associa al teu nom. I què s'associa a Moritz? Joventut, Catalunya, independència. Què s'associa a Estrella Damm? Mediterrània, alegria, mar. Què s'associa al cava Codorniu? Terra, família, casa. I a Freixenet? Doncs bé, i sense oblidar que els seus anuncis sempre han tendit a oferir un imaginari bombollesc o normaduvalenc, o diguem-ne més peninsular que mediterrani (i se m'estan acabant els eufemismes), queda clar que enguany podem associar directament la marca Freixenet al desig de la unitat d'Espanya. El més bonic de tot és que... no passa res.

Un altre debat, com el que intenta resoldre Albert Castellón, és amb quins valors s'identifica la marca Catalunya. La marca Barcelona està en un cicle històric esplendorós, imparable, però la marca Catalunya encara es visualitza molt com a “problema” o “anomalia”, molt lluny encara de la simpatia que reben elwhiskies, les kilts o els Bravehearts escocesos. Escollirem marca, aquí, també: valors d'Espanya unida contra valors de la Catalunya independent. Però el que sí que és una marca guanyadora és la marca democràcia, i l'encert ha estat que Catalunya sigui identificada amb aquest valor: amb el dret a decidir. De tal manera que l'“anomalia” internacional comença a trobar-se a la marca Espanya, i de manera creixent. Allí, fins i tot a una marca “unionista” com Freixenet, la rebutjaran només per ser catalana. I és que Espanya, quan vol, sedueix.







Publicat a El Punt/Avui l'11 de novembre del 2013

"Lo moderno"

“Lo moderno es la unión, no la disgregación ni el aislamiento”, va afirmar el president espanyol, Mariano Rajoy, la setmana passada, al Palau de Pedralbes amb motiu del fòrum mediterrani. Ho va fer menyspreant la figura del president de Catalunya, però ell no va deixar de parlar de lo moderno. I seria fàcil ridiculitzar la seva intervenció i apel·lar a altres grans “unificadors” d'Europa com Juli Cèsar, Napoleó o Hitler... Però no ens remetem a capítols bèl·lics de la història i anem al fons del que volia dir Rajoy, que és que la modernitat no és compatible amb el sorgiment de nous estats o amb la disgregació dels existents. I hem d'entrar-hi, sense ridiculitzar, per una raó molt simple: perquè per fi el president Rajoy s'ha posat a fer campanya pel “no”. És a dir, ja admet que hi ha debat i que els ciutadans haurem de decantar-nos per una opció o altra.

Vol dir això que Rajoy està a favor de la consulta? No, però sí que vol dir que ha entrat en el debat. En un debat que va més enllà de si hi ha espai per a una consulta legal, i que ja parla dels avantatges i els inconvenients de la independència. Benvingut sigui, encara que tots sapiguem que és molt més modernodeixar votar que prohibir-ho. Però agafem el guant, entrem en la reflexió, discutim l'argument. Tant de bo puguem debatre sobre això i no sobre “la Constitució no ho permet”, “és impossible” (Carme Chacón ara està en aquest estadi preracional) o “els catalans no poden decidir sols”. Parlem-ne i superem aquestes excuses procedimentals. Rajoy ha vingut a la nostra: la hipòtesi de la independència podria tenir els seus inconvenients. No és un panorama prou moderno. Parlem-ne, doncs.

La independència, segons ell, va en contra dels progressius processos d'integració continental. Bé, això és tant com dir que quan els britànics es mostren escèptics amb les polítiques econòmiques europees també estan anant contra els signes dels temps. O que quan ell mateix es mostra contrari a la sentència del tribunal d'Estrasburg relativa als presos, també està sent un retrògrad. No havíem quedat que la UE és una unió de sobiranies ben sobiranes, que en tot cas cedeixen competències cap amunt? I no és ben bé això el que vol Catalunya, ser una sobirania més que pugui participar d'aquest marc superior de sobiranies compartides? No vol ser exactament tan “moderna” com Espanya i com França? Aleshores, per què ser iguals que ells ens fa menys moderns? Perquè fragmentem més les sobiranies? Hi ha països igual de petits o més petits que Catalunya dins la UE, però d'acord. Si aquest és el tema, parlem-ne també.

Principi de subsidiarietat. Defensem la tesi que allò que pugui fer l'administració més propera al ciutadà que no ho faci la més gran: justament per això els estats només han cedit part de la seva sobirania a la UE. I creiem que el marc nacional, d'identificació nacional majoritària, és el que millor encaixa per al concepte de sobirania: un estat Espanyol és massa plurinacional per ser eficient, sobretot si no reconeix la seva pròpia plurinacionalitat; i un estat lleidatà, posem per cas, no seria un exemple de bona subsidiarietat perquè no respon al marc d'una identificació ciutadana en una nació diferenciada. Lo moderno, defensem nosaltres, és quelcom tan modern que ja ho deia Prat de la Riba: a cada nació, un estat. I creiem que això és més just, més real, més veritable, més natural i més eficient. Lluny de l'artifici dels grans estats-nació creats al segle XVIII i als quals, per cert, Rajoy mateix va apel·lar: “Voy a una reunión de estados nacionales.” Modernitat absolutista, vaja.

Modernitat vol dir eficàcia, eficiència, proximitat i naturalitat: que la geopolítica s'adapti al màxim a la cultura diferenciada i a l'economia d'escala. Què és més modern o eficient, la noció de corredor mediterrani o la noció d'AVE a Pontevedra? Rajoy ens parla de la UE, però la UE té més clar quina de les dues nocions és més moderna i més eficient, i quina és més d'aislamiento. El que costa, en definitiva, no és trobar modernitat en ladisgregación de Catalunya. El que costa és trobar modernitat al projecte d'Espanya. Per això marxem, per sentit de la modernitat. Per modernisme!




Publicat a El Punt /Avui el 28 d'octubre del 2013