Podem perdre?

Un cop descartades les terceres vies, i si no estan descartades ja s'aniran descartant, la pugna entre Catalunya i Espanya passa a la fase de “o tu o jo”. Queda clar que Rajoy ha decidit que ell pot guanyar la pugna: que si Mas tira endavant la consulta o les eleccions plebiscitàries, només pot fer que perdre. L'enquesta del CEO confirmaria la davallada de CiU i, per tant, és cert que la força nacionalista majoritària a Catalunya viu moments molt més febles que quan va refer-se de l'ostracisme tripartidista. Per tant, deuen calcular a Madrid, “todos tranquilos”: com a mínim pel camí haurà caigut considerablement la força política central del catalanisme. Que puja ERC? Sí, cap problema: “Cataluña en manos de radicales es un problema mucho más gestionable”. Pensen això, no en tinc cap dubte, i no em sembla un mal càlcul des dels seus interessos. Calculen forces. I fan bé.

Però què passa exactament a Catalunya? Des del 2003 hi ha un avís de pulsió independentista forta: l'avís el van fer els resultats de Carod-Rovira al capdavant d'ERC en aquelles eleccions, i de fet deia el que ja diem ara: el pactisme amb Madrid, les “terceres vies”, s'han acabat. La via Cambó que havia assajat la CiU del president Pujol ja no donava més de si i, davant d'un Aznar profundament agressiu, treia el cap una via “Macià light” que va acabar sent una mena d'estafa que començava amb Zapatero al balcó de la Generalitat, seguia amb Carod destituït i acabava amb la fulminació de l'Estatut del 2006. L'última “tercera via” de debò va ser aquesta, i tot el que ha succeït després, des de la reunió de Mas amb Rajoy fins a les declaracions i actuacions del president després de la manifestació de la Diada del 2012, fins avui, tot ha estat l'explosió d'un germen que ja es manifestava l'any 2003 i que deia: “Ja no creiem en les negociacions. Polítics catalans, tireu pel dret.”

El PP ho sap. I considera que el millor és esperar que, en aquest context, CiU es trenqui o el lideratge de Mas s'esquerdi perquè saben que la centralitat de CiU i el lideratge de Mas són l'única centralitat i l'únic lideratge que poden aconseguir l'èxit del procés. Per què no negocia Rajoy? Perquè confia en una CiU trencada i en un Mas afeblit. Un procés liderat per qualsevol altra formació, sense comptar amb una CiU forta o almenys amb una CDC forta, ni és un procés prou centrat en l'espectre social ni té un lideratge prou potent per tirar endavant un salt nacional d'aquestes característiques. A no ser que...

... A no ser que a Catalunya les formacions que més aposten pel sí, en aquest cas de manera molt clara CDC i ERC, configurin una aliança sense fissures equiparable a les santes aliances que PSOE i PP farien per un tema de la mateixa transcendència. Si realment no anem a una consulta legal, per falta d'autorització, i anem a unes eleccions plebiscitàries, el risc de patacada del catalanisme sobiranista no és petit: ja sigui per les retallades o per la magnitud del debat o per la desunió dins mateix del catalanisme i la dispersió de missatges massa contradictoris. El nostre enemic més gran, en aquesta situació, seria un enèsim “visca Macià, mori Cambó” que no veiés que Mas ja no encarna absolutament res que s'assembli a cap via camboniana. Que no veiés que la pugna a l'Estat ja ha estat plantejada, i que l'ha plantejada el líder d'una força central a Catalunya. A Artur Mas no li tornarà a passar el mateix que li va passar l'any 2003: no avançar-se prou a la pulsió que reclama menys negociacions i més autodeterminacions. La pugna amb l'Estat es guanyarà o es perdrà, però no es negociarà com s'ha anat fent fins a l'Estatut. Ara bé: la pugna es pot guanyar o es pot perdre. És l'hora d'aglutinar forces. No hi ha cap dubte que a Madrid estan fent exactament això. Sí, ells també volen guanyar, saben?

Publicat a El Punt/Avui el 14 d'octubre del 2013

Els moderats

Completament d'acord amb la frase d'Agustí Colomines, en l'article publicat en aquest diari el passat dia 26: “Sense els moderats és impossible anar enlloc. Però el moderantisme no és patrimoni ni d'UDC ni del PSC ni dels defensors mediàtics d'aquesta tercera via que, a diferència del sobiranisme tout court –que inclou moderats com un servidor o el president Mas–, necessita un aliat a Espanya que no té.” Justa la fusta: ni la consulta ni la independència seran possibles ni desitjables sense comptar amb els moderats, però és que, a més, hi ha molts moderats dins del sobiranisme. Pujol i Mas, per començar. És fals, doncs, que les “terceres vies” del PSC o de Duran i Lleida siguin les úniques manifestacions de moderantisme a Catalunya: hi ha un sobiranisme centrista, constructiu, inclusiu, pragmàtic i realista. Ara ja no és possible acusar el sobiranisme català d'infantil, de massa romàntic o d'il·lús.

Qualsevol persona que hagi llegit Cambó, o les seves memòries, s'adonarà de seguida que ell es considerava un radical. Defensava la moderació en les formes, aquell suaviter in modo que el va dur a molts èxits en favor de l'autogovern de Catalunya, però es considerava un home de conviccions fortes. La qual cosa el portava a afirmar que un monument a la República, com el que va presidir la plaça del Cinc d'Oros (Diagonal amb passeig de Gràcia) abans de ser transformada en monument al triomf de Franco, era un monument a la ingenuïtat. Cambó no confiava en el federalisme, en part perquè sempre anava de la mà d'estranys companys de viatge com Lerroux o com el PSOE. Cambó, a principis de segle, sabia copsar el pols del carrer i endevinava l'atmosfera a Catalunya: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes...”, com relatava Joan Maragall el 1907. “Que no ho veieu? És un alçament”. Cambó, el jove moderat, va ensumar l'ambient i va liderar-lo.

Però, amb els anys, Cambó va perdre aquest lideratge. Per una raó senzilla: quin és el problema de ser un moderat? Doncs que a Espanya no n'hi ha. O que n'hi ha pocs, o que no estan organitzats, o que són companys de viatge irregulars. I com que no hi ha moderats a Espanya, les propostes reformistes o federalistes sempre arriben des de la perifèria i mai no troben resposta a Madrid. Avui això ja es comença a veure amb la fredor que ha rebut la “via” de Duran per part dels portaveus del PP, o amb la tònica de la llei Wer”. Cambó, en implicar-se massa amb l'Estat espanyol, només va trobar silenci allí i acusacions de traïció aquí. Havia perdut el pols del carrer. El sentit de la realitat. El realisme.

I malgrat tot, plantejar avui una “tercera via” té una funció útil, ho sembli o no: la de sumar encara més moderats a la causa de l'autodeterminació. Si Cambó hagués sabut que la sordesa de l'Estat espanyol seria tan gran, hauria previst la cocció ràpida de la victòria de Macià i s'hauria sumat a les tesis més ambicioses. Va fracassar no per massa pragmàtic, no per massa moderat, sinó per massa il·lús. Preveig que tant Duran com el PSC o qualsevol altre que plantegi vies intermèdies no trigarà en arribar la decepció i la constatació que no hi ha via intermèdia possible. Per què? Per allò que Cambó no va saber preveure ni endevinar: que a Espanya no hi ha moderats. O com a mínim no n'hi ha en aquest assumpte. “Que no ho veieu?”

El president Mas lidera una formació moderada, que pot acreditar haver fet tots els intents de resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya. Ep!: de la mateixa manera que ERC va fer el mateix intent amb les esquerres espanyoles, en l'època de Zapatero al balcó de la Generalitat. ERC tampoc no se'n va sortir, ni amb l'Estatut del 2006 ni amb el del 1932. No han funcionat ni la “via Majestic” ni la “via Tripartit”, com ja no havien funcionat ni la “via Maura” ni la “via Azaña”. Aquestes últimes dues van acabar amb dictadures. El fracàs de les vies modernes, de ben segur, només pot tenir un desenllaç democràtic. I realista. No tinc cap dubte que Duran, com tants altres polítics que creuen en reformar Espanya, guanyaran molt en realisme durant les properes setmanes. I aleshores, per primera vegada en la nostra història (vet aquí la clau del triomf), ja hi serem tots.




Publicat a El Punt/Avui el 30 de setembre del 2013

El deute pendent

La setmana passada el politòleg economista i membre del Consell per a la Transició Nacional, Carles Boix, va fer un magistral repàs de la relació entre Catalunya i Espanya en el tradicional acte al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona amb motiu de l'Onze de Setembre. Entre una extensa repassada històrica, que tenia entre moltes virtuts assenyalar la importància de la tecnologia armamentista (sobretot els canons) en la pèrdua de rellevància de la Catalunya sobirana, va assenyalar el següent: “Aquesta política de l'estira-i-arronsa, el peix al cove, de la mà parada i el somriure amarg, pot finalment deixar d'existir i pot dedicar-se, en canvi, a conduir el país a la sobirania que un dia va perdre.” Boix donava per liquidat el catalanisme dels últims cent anys, que des del 2012 ha passat a ser una cosa nova.

Entenc el que volia dir el catedràtic de Princeton: ara els condicionants internacionals obliguen a articular un catalanisme més valent, i explícitament independentista. De totes maneres, venim d'on venim i no crec que es pugui parlar d'un trencament tan fort en la línia essencial del catalanisme. Evidentment, si entenem que des de fa un segle ens estem dedicant només a provar de transformar Espanya, en Boix té raó; però és que jo no crec que ens hàgim dedicat des de fa cent (o dos-cents) anys a fer només això. No crec que la història del catalanisme fins a la manifestació del 2012 hagi consistit en “el peix al cove, l'estira-i-arronsa i la mà parada”. Els postulats del catalanisme, posem per cas des de l'Oda a la Pàtriad'Aribau o el famós discurs d'en Guimerà a l'Ateneu, passant per La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba (o molts dels seus articles, de marcat signe separatista), no han estat una simple successió de memorials de greuges per pactar amb Espanya sinó també, i fins i tot abans que res, una teoria sobre la llibertat dels pobles i una pràctica sobre la creació (progressiva) d'un nou estat.

Fins i tot la Primera República, que Boix esmenta com un intent de reforma de l'Estat espanyol “a la catalana”, va acabar amb la derogació (brevíssima) dels Decrets de Nova Planta i la restauració de les llibertats perdudes el 1714. I la Segona, amb la proclamació independentista de Macià (i un pacte posterior, certament). Vull dir que de pactes n'hi ha, sí, però de sobiranisme clar i previ també. També fruit del pactisme (exasperant) de Cambó sorgeix, al capdavall, la creació de la Mancomunitat: que es pot llegir com una pactada suma de províncies o es pot llegir com la nostra primera estructura d'estat. Jo estic convençut que l'encertada és la segona, i que la voluntat era tenir tant d'estat com fos possible. Tant és així que, en la seva derogació (i confiscació dels béns) per part de Primo de Rivera, la sospita explícita és haver creat un monstre massa perillós. El catalanisme ha pactat durant els últims segles? Sí. Però no és cert que ara ens estiguem inventant ni les estructures d'estat, ni els anhels d'independència, ni l'objectiu de tota la història del catalanisme, que no ha estat mai cap altre que ser una nació normal.

Ara què passa? Ara passa, com deia Boix encertadament, que el marc internacional ens somriu. Aprofitem-ho. Però fem-ho sense oblidar que els que ens van precedir, pagant el preu de poder ser titllats de traïdors, el que van fer va ser també aprofitar els vents favorables que bonament van bufar. I per això som aquí: perquè som el mateix que ells i perquè, ara que podem, els ho devem.







Publicat a El Punt/Avui el 16 de setembre del 2013

Madrid 2020

En una entrevista radiofònica recent, l'alcaldessa de Madrid argumentava els avantatges del triomf de la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2020 amb tres arguments bàsics: primer, que la inversió econòmica serà mínima perquè Madrid ja disposa de bones infraestructures; en la segona es va recrear sobre els valors de l'esport i de la cultura de l'esforç, el respecte i la concòrdia universals; la tercera era la important: a la tercera raó, Ana Botella, que no oblidem que a banda d'alcaldessa és esposa de José María Aznar, hi posava la idea que “si algo nos une en España es el deporte”. Segons ella, davant les “dificultats d'entesa” (sic) que sempre hem tingut a l'Estat, l'esport (entengui's la lliga de futbol, la fórmula 1, la selecció espanyola, en Rafa Nadal i en Pau Gasol) sempre ha estat unificador “y ahora esto lo necesitamos más que nunca”. Madrid 2020, senyores i senyors, és una operació d'estat.

El 7 de setembre es decideix el veredicte a Buenos Aires i aquesta vegada podria sortir bé, després dels fracassos del 2012 i el 2016. Les competidores són Tòquio i Istanbul, paraules majors, però l'optimisme que es respira a Madrid és destacable. Ana Botella també va afegir en l'entrevista que s'emmiralla en l'exemple de Barcelona 92 per il·lustrar un esdeveniment en què “los españoles nos unimos para poner lo mejor de nosotros mismos”. Tot plegat, el mateix. I val a dir que el pànic existent a Espanya per les aspiracions sobiranistes catalanes no és nou: ara pot ser més evident, però a ningú no se li escapa que també Barcelona 92 va viure aquest debat d'afecció contra desafecció, de “freedoms” contra “olmailovins”, d'escuts històrics de la ciutat contra dissenys apàtrides, de banderes al balcó d'un signe o de l'altre, de Garzón contra les estelades, de menyspreu a Els segadors contra xiulets al rei, fins i tot de Cobi contra el Curro de l'Expo de Sevilla. Ja aleshores el tema feia basarda a la resta de l'Estat, i es va creure que uns Jocs Olímpics que retornessin l'orgull perdut a Barcelona, que la recuperessin urbanísticament (que ho van fer) i que impliquessin totes les institucions estatals i autonòmiques crearien una “unión” fraternal que superaria les ferides de la Transició, difuminaria diferències identitàries i ens obriria la porta a un “bonrotllisme” irrompible. Si a això li sumem algun casament de sang blava ben orquestrat, ja teníem l'operació completada.

Ni allò va funcionar el 92, ni funcionarà encara que Madrid 2020 sigui la candidatura escollida pel COI. Els Jocs Olímpics del 92 van ser finalment per als catalans uns jocs de Barcelona, massa barcelocèntrics i tot, transformadors de la capital i dinamitzadors d'una societat acomplexada. En el fons van fer molt més pel catalanisme (o pel sentiment de catalanitat) que per l'espanyolisme (o pel sentiment d'espanyolitat), perquè ens van recordar aquells temps en què sabíem fer coses grans perquè depeníem principalment de nosaltres mateixos. Aquells Jocs ens van catalanitzar profundament, ens van cohesionar i ens van fer aixecar el cap. Com una manifestació, com una cadena humana. Aquest va ser l'error de càlcul dels que creien que l'esdeveniment apaivagaria determinats anhels, i si el tret per la culata va succeir a Barcelona, evidentment succeirà molt més per als que creguin que Madrid 2020 pot aturar el moviment sobiranista.

“El deporte nos une”: bé, està clar que hi ha celebracions i petards a Barcelona quan la selecció espanyola guanya un partit o un mundial. Però això no uneix sentimentalment, ni crea en la població cap vincle especial de signe polític. Simplement han guanyat “els que són més nostres” davant de la resta de l'univers, i prou. Podem comparar-ho a l'entusiasme de la gent de Madrid quan el Barça guanya la Champions. Un entusiasme també del tot descriptible, de manual, de cortesia, de bon veïnatge. Esperem que sigui aquest l'entusiasme a Espanya quan un atleta català surti al podi de l'estadi olímpic madrileny i ja no soni precisament el txinta-txinta. Com diu Ana Botella, l'esport es basa en els valors de la concòrdia, la fraternitat i el respecte. Molta sort, doncs.







Publicat a El Punt/Avui el 2 de setembre del 2013

El modernisme i tu

Probablement les paraules de Pepe Serra, director del MNAC (“Aquest és el museu del modernisme i no la galeria del carrer Balmes”), són molt inadequades envers el Museu del Modernisme Català promogut per la família Pinós. Qualsevol que el visiti comprovarà de seguida que és molt més que una galeria de col·leccionista, que concentra una quantitat de bellesa inesperada, sovint rara de trobar (com en la part del mobiliari), i que, cosa encara més rara, prova de contextualitzar el fenomen dins la seva dimensió catalana i social. El que hi ha al carrer Balmes és un equipament de gran valor i amb un important potencial de futur, i tant de bo hi hagués més iniciatives culturals privades semblants a casa nostra. Però, sigui al carrer Balmes, sigui al MNAC (o a l'Hospital de Sant Pau, com s'havia dit), aviat hauríem d'ocupar-nos d'oferir una explicació més gran del modernisme de la que avui trobem a Barcelona. Ens cal, encara, un centre (museu o no) que faci entendre bé el moviment, a banda de contemplar-lo i fer-nos fascinar. Ni nosaltres ni els turistes tenim una bona eina de comprensió del miracle.

Comprendre què vol dir? Per exemple: es comprèn molt bé Dalí quan es va al Teatre Museu de Figueres, perquè (com la seva vida) el mateix museu és una obra d'art total; però en canvi ni Barcelona ni el MNAC van saber oferir l'última gran exposició del geni català que sí que va passar per París i Madrid. Vull dir que no sé si comprenem, si entenem, si sabem donar el sentit als nostres moviments principals i fins i tot actualitzar-los. Ens consta que Gaudí o Dalí o Picasso són molt importants, i que s'han “d'anar a veure”, però no sé si ens quedem amb la transcendència de cadascun d'ells i del que van significar, de les seves raons, dels seus impulsos i del seu simbolisme. Si ho sabéssim valorar, Dalí tindria carrer a Barcelona i la Sagrada Família mai (però mai) no seria qualificada per alguns barcelonins com a “mona de Pasqua”. Tenir un centre d'interpretació del modernisme ajudaria a entendre cinc coses d'una tirada: la Renaixença cultural catalana, la prosperitat econòmica fins als anys trenta, les bases culturals de l'Europa moderna, les fonts de les avantguardes i el catalanisme polític. Però, a més, ens ajudaria a veure actituds col·lectives vàlides per avui.

Per molts museus que visitis avui a Barcelona, per molts Palaus de la Música o Caus Ferrats que vegis, per moltes dones d'en Ramon Casas que tinguis l'honor de poder saludar, enlloc no s'acaba d'explicar de forma prou divulgativa, concentrada i global el significat crucial d'aquest moviment. Tal vegada és perquè encara arrosseguem uns tics noucentistes massa acusats (volem semblar hiperracionals), o perquè el socialisme sempre ha vist amb mals ulls el gran protagonisme de la iniciativa privada en l'activitat cultural de principis del segle XX, o perquè alguns prefereixen ser els membres únics d'un isme nou i infèrtil. Però el cas és que, pel que fa al modernisme, ho trobem tot molt bonic però no prou important. I això, per als que recomanem una certa actitud “neomodernista” per tornar a aixecar culturalment (i emocionalment) el país, és tan absurd com decebedor.

Si el MNAC ha de ser aquest nou centre, que així sigui: però no apilant obres amb títol i autor, per destacades que siguin, sinó entenent i fent entendre. Si ho ha de ser el museu del carrer Balmes, que sigui també amb la mateixa vocació. Però hem de sortir de Barcelona havent comprès que aquestes façanes, aquestes cases particulars, aquests hospitals, aquestes estacions de metro i aquestes esglésies tenen missatge propi: som una nació, invertim els diners en creativitat, arrisquem en l'estil, som avantguardistes, tenim vocació europea i universal, i a més ens agrada que el sector públic col·labori amb el privat en lloc de menysprear-lo o ofegar-lo. Veus? Ara sí que he dit el que volia dir.




Publicat a El Punt/Avui el 19 d'agost del 2013