Commemorar el 2004

És època de commemoracions. L'any Espriu està sent tan ric en la dinamització com encertat en els continguts, malgrat algunes polèmiques pressupostàries mal resoltes que sens dubte tenen a veure amb l'eficiència i en la gestió experta (per què s'han de posar perfils polítics a fer cultura, si ja hi tenim gestories tan i tan eficients?). Més càrrega política està tenint la configuració de l'any 2014, que l'Ajuntament de Barcelona començarà a posar en marxa aquest mateix setembre i que promet, per ambdues bandes de la plaça Sant Jaume, una commemoració a l'altura dels 300 anys del nostre particular 11-S. Amb zona zero inclosa: l'espai del Born, mil·limètricament i apassionadament plantejat per l'amic Quim Torra. Caldria que no oblidéssim, l'any que ve, els 100 anys de la Mancomunitat: relacionar 1714 amb el primer govern nacional autònom des del 1714 tindria tot el sentit, sobretot en temps de Transició Nacional, i em temo que encara es planteja poc. Però encara hi ha una commemoració a muntar, l'any que ve, o com a mínim a tenir present. L'any 2014 farà deu anys de la nostra gran gesta cultural: farà deu anys del Fòrum de les Cultures.

Com vostès recordaran, el Fòrum de les Cultures 2004 va ser un esdeveniment internacional, desenvolupat a Barcelona, on es van tractar (amb exposicions, espectacles i conferències) temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per a la pau i la diversitat cultural. Un esdeveniment que sens dubte va transformar l'urbanisme de la banda Besòs de la ciutat, però que també va resultar un fiasco en públic, frívol en els continguts i tèrbol (fins i tot irregular) en els comptes. Fa pocs dies el conseller Homs s'exclamava, amb raó, del fet que encara estem pagant la “broma” amb 4,8 milions anuals dels 48,5 que va costar a la Generalitat. Una “broma” que, és clar, va tenir els seus ideòlegs, abanderats i gerents. Tothom sap quin alcalde ballarí, quins regidors eficientíssims i quins ideòlegs visionaris van posar-nos en ridícul durant aquell memorable (i commemorable) estiu. El que no sabíem era que ens hipotecarien l'existència fins al dia d'avui, i que encara avui alguns dels seus protagonistes parlarien i escriurien de com es gestiona de manera eficient la cosa pública.

Des d'aleshores el Fòrum s'ha celebrat a Monterrey i a Valparaíso, i enguany se celebrarà a Nàpols, això si troben data, perquè havia de començar teòricament el 10 d'abril (en tot cas està pressupostat en 16 milions d'euros: Barcelona 2004 en va valdre 319 en continguts i 2.190 en obres). La ciutat del Québec ja va declinar amablement l'oferta. Actualment la pàgina web de la fundació surt, per defecte, escrita en castellà (és allò tan conegut de la diversitat cultural i l'universalisme) i hi surten esmentades les últimes reflexions de Josep Ramoneda i d'Arcadi Oliveras, entre d'altres. Tanta frescor, tant de risc i tanta pluralitat dóna realment per a revisar el terme conservadorisme. Tot i així, estic segur que la fórmula s'està replantejant i que es trobaran maneres de treure'n més rendiment social (i cultural), però el record que en tenim no és precisament galdós en termes ni socials ni econòmics ni culturals: sí que en canvi se li ha de reconèixer el mèrit urbanístic, que avui permet plantejar apostes per universitats internacionals i centres d'I+D (a banda de festivals com el Primavera Sound). De fet, la commemoració de l'esdeveniment d'èxit podria preveure's en la famosa esplanada “de la Haima” amb la música carnavalonesa de Carlinhos Brown, mai prou recordada.

Barcelona afortunadament ja no viu al voltant dels grans esdeveniments, ni tampoc dels esdeveniments delirants. Però la memòria històrica no només ha de servir per canviar plaques i estàtues, sinó també per a vigilar en quines mans posem la nostra ànima col·lectiva. Hi ha una cosa pitjor que una institució cultural sense director, i és una política cultural sense direcció. Vam fracassar, aquells dies, per un empatx de fum. I ja sabem els catalans que commemorar derrotes ajuda, de vegades, a construir victòries.

Publicat a El Punt/Avui el 22 d'abril del 2013

Cultura d'estat i nació pròpia

Els avantatges de tenir un estat independent en termes culturals són tan evidents, i fa tant de temps que els tenim al cap, que segurament no cal dedicar-hi un article. Amb una frase n'hi hauria prou: disponibilitat dels recursos, capacitat normativa i tenir veu a la comunitat internacional. Aquesta és una qüestió que té clar el catalanisme des de principis del segle XX, no només per qüestions de freda eficiència sinó perquè tota nació tendeix de forma natural a aspirar a la màxima sobirania. Per això el problema no és que hi hagi estats: el problema és que hi hagi estats artificials. El problema no és que cada nació tingui un estat: el problema és que determinats estats hagin de tenir una sola nació. El problema no és que Espanya no sigui federal: el problema és que Catalunya és una nació, i que és una nació de les grans, i que per tant un estat simplement federal no resoldrà mai la seva naturalesa.

La nostra cultura d'estat no comença pas ara: no pel fet d'haver engegat un procés d'autodeterminació vol dir que fins ara no haguem tingut cultura d'estat. Pensar o escriure això, com s'ha fet sovint, és insultar la cultura d'estat de Prat de la Riba, de Macià o de Pujol, per posar només alguns exemples. El que passa és que hem administrat aquesta cultura d'estat amb els bocins d'estat que anàvem obtenint, progressivament: que des del punt de vista cultural que avui no tinguem un sistema de finançament just, o que no tinguem dret a legislar sobre l'IVA, o que no tinguem veu als organismes internacionals, no respon a cap mancança de sentit d'estat: respon a una mancança d'estat. És de veritable síndrome d'Estocolm, o de veritable mala fe (per no dir una paraula més grossa), atribuir els nostres dèficits a una baixa cultura d'estat propi: hem tingut millors estadistes que Espanya sencera en tota la seva història.

Els homes d'estat dediquen una frase a somniar el que podria ser, i una legislatura sencera a treballar amb les eines de què disposen. Catalunya gestiona impostos propis? Alguns de transferits, sí. Es pot considerar la possibilitat de legislar sobre el mecenatge cultural dins del tram autonòmic d'alguns impostos, o amb una part de la fiscalitat dels ens locals? Es podria com a mínim considerar i estudiar, però a vegades preferim parlar de l'estat que encara no tenim (i que mereixerem). Crear estructures d'estat és això, és el que es va fer al seu dia amb TV3 o amb els Mossos d'Esquadra: treballar amb allò que es té, i el que es té és una nació poderosíssima. Es pot fer servir la renovada política de diplomàcia catalana per a crear antenes culturals en diversos organismes o ens de caràcter internacional? Sí. Es pot provar de trobar (i implantar) alternatives legals per a “trampejar” l'abominable IVA cultural d'avui? Sí. Es pot organitzar un sistema de protecció i gestió de la propietat intel·lectual autòcton, amb les eines de què disposem? Sí. Es pot legislar de forma més decidida en favor del català a les pantalles de cinema? Sí. Es pot vincular més el nostre potencial creatiu a la recerca, el desenvolupament i el coneixement, que és l'aposta estratègica de futur de tot el país? Sí.

Quan es coneix i es posa en valor el que som, que bàsicament és una realitat cultural, la necessària eficiència amb els recursos pot combinar-se amb la també imprescindible eficàcia en els resultats. De la mateixa manera que es poden fer totes les iniciatives esmentades, els primers catalanistes eren capaços d'impulsar el modernisme i el noucentisme sense ni un cèntim públic, de crear una xarxa de biblioteques única i coordinada, de fundar escoles i acadèmies i museus i instituts, d'aglutinar més sensibilitats que gestories, de fer assemblees polítiques als palaus culturals més moderns, d'interpretar anhels i d'implantar, sobretot, la sensació general que podíem ser un país gran. Sense estat encara, però gran. Immens. I ho van fer.

Publicat a El Punt/ Avui el 8 d'abril del 2013