Contra l'escepticisme

Aviat tornarem a veure a les sales del nostre país l'obra Pàtria, dirigida i escrita per Jordi Casanovas i estrenada fa poc al Canal de Salt: un gran guió teatral sobre una hipotètica independència de Catalunya, molt premonitori (escrit ja fa 5 anys). En l'obra, però, el detonant del moviment popular a favor de la independència no és una manifestació ni el discurs de cap president de la Generalitat, sinó la forja d'un candidat alternatiu a tot el sistema de partits existent. Un home fart de la hipocresia regnant, un contestatari, un escèptic, un indignat. En aquest cas, però, la realitat ha estat lleugerament diferent: la notícia històrica no és només el moviment massiu de la manifestació de l'11 de Setembre passat, sinó el fet que per primera vegada un partit polític majoritari incorpora en el seu programa l'exercici efectiu del dret a l'autodeterminació. Això no ho va poder preveure cap guionista, i és la veritable revolució del moment: el sistema polític recull o vol recollir el moviment ciutadà.

Les revolucions es poden fer “per dalt” o “per baix”, en llenguatge de Maura. L'avantatge de les revolucions “per dalt” és que aconsegueixen una convergència d'interessos més gran entre les ànsies populars i els programes polítics, a diferència de les revolucions “des de baix” o més incontrolables, més antisistema, més dramàtiques normalment. La bona notícia és, per tant, que a Catalunya tenim l'oportunitat de fer una revolució ordenada, democràtica, en col·laboració entre societat, política, economia i cultura, que és quan els països avancen de debò i quan es creen veritables construccions històriques. Quan consisteix en el pim-pam-pum i la desconfiança d'uns bàndols contra els altres, sovint s'encallen els processos o bé se'n deriven episodis violents. Mas ha tingut l'encert de posar el termòmetre en el moment adequat i plantejar un procés ordenat cap a l'autodeterminació: una ocasió d'or per a reconciliar societat i política, que ell no ha de desaprofitar... però la societat tampoc.

No és la primera vegada que se'ns presenta una ocasió daurada en període democràtic. El president Wilson ja va plantejar el dret a l'autodeterminació com un dels seus Catorze Punts, base de la pau mundial el 1919, i en canvi no sempre hem tingut el talent ni la unitat per fer l'exercici. Sí, és cert que normalment les aspiracions a l'autonomia es van veure interrompudes per dictadors, cops d'estat, guerres o repressions: la majoria de vegades ha estat així. De fet, des de Prat de la Riba fins a Pujol quasi tots els nostres líders han patit persecucions, empresonaments o afusellaments. Però altres vegades havíem tingut l'oportunitat de mostrar una voluntat unitària, en aquest cas per l'autonomia, i en canvi vam acabar dividits: cap dictador no ens impedia haver anat més units, i amb més força i rapidesa, per aconseguir la Mancomunitat molt abans que el 1914 o la Generalitat molt abans que el 1931. No sempre hem estat a l'alçada: de les poques vegades en què ens hem pogut autodeterminar o plantejar una demanda col·lectiva en democràcia, no sempre hem anat prou units i no sempre hem vençut l'escepticisme i la desconfiança.

Ara no tindríem perdó. Després de 30 anys de democràcia i d'autonomia (molt relativa), un president català està disposat a constituir d'una vegada un nou estat europeu. Ara Catalunya depèn d'ella mateixa, el món sencer l'està mirant i ja no podrà culpar ningú de fora. Ser escèptics ara, justament ara, ens podria robar un somni de segles.

Publicat a El Punt/ Avui el 19 de novembre del 2012

Preguntes trampa

Tant Josep Pla en el seu llibre Francesc Cambó, com Cambó mateix en la seva autobiografia, es refereixen constantment (obsessivament) a les moltes vegades en què el catalanisme va fracassar per culpa del maximalisme de dretes o d'esquerres. Per culpa de la tossuderia conservadora d'alguns, o del sentimentalisme utòpic d'alguns altres, el projecte d'autonomia catalana es va interrompre i es va haver d'aixecar fins a quatre vegades a principis de segle. Això és així, segons Pla, perquè en aquest país s'ha preferit més escoltar algunes paraules vagues i radicals que córrer el risc de fer alguna cosa, un risc que evidentment consisteix a equivocar-se. El catalanisme, demostra Cambó en les seves memòries, ha estat l'única revolució veritablement constructiva de la nostra península. A Espanya no hi ha hagut moderats: hi ha hagut catalanistes.

Després deL POLS històric plantejat pel president Mas aquest setembre, que és l'enfrontament d'un home moderat en un partit moderat, podem imaginar-nos com deuen estar els ànims sobiranistes a Catalunya més enllà de la centralitat. Potser per això comencen a escoltar-se cíniques preguntes de preocupació sobre el dia després. “A mi que m'expliquin quina mena d'estat propi tindrem”: solucionarà tots els nostres problemes? Hi haurà estat del benestar? Hi haurà inversors? Ens mantindrem dins la UE? I l'equilibri territorial? I l'oficialitat del castellà? “Monarquia o república?”, arribava a preguntar Carme Chacón fa només dos dies. És bo que aquestes i moltes altres preguntes es formulin, sempre que no distreguin l'absoluta i prioritària urgència de la consulta d'autodeterminació. He arribat a sentir, darrerament, afirmacions com ara “si no em diuen com seran les biblioteques, no votaré a favor de l'estat propi”. És cometre el mateix error històric que en els anys de la primera autonomia, de la Mancomunitat o de la República: posar la ideologia (o la carta als reis) per davant de la gran prioritat col·lectiva. Poques vegades es té l'oportunitat de canviar un mapa polític, i aquesta és la primera vegada en tres segles en què això es pot produir sense amenaces creïbles d'intervenció militar. La primera. Per tant una consulta així no pot anar seguida de tota una llista de preferències que haurien de pertànyer a unes eleccions governamentals. Ja ens ha passat diverses vegades, no és cap ximpleria: es creen falsos trencaments socials en nom de la igualtat, de la república, de la monarquia, dels viscamacians i moricambons, del socialisme o del liberalisme, i així acaben arruïnant i destruint les escasses oportunitats que la història ens ofereix.

Si és coherent amb el seu passat, la futura nació estat catalana tindrà un fort estat del benestar: també en el camp cultural. Sempre l'autogovern de Catalunya ha intervingut per a construir equipaments i desenvolupar serveis de cobertura universal (intervenir, que no vol dir ser intervencionista o voler controlar-ho tot). I sí, no pateixin, també serà un estat de dret. La Constitució es va fer saltant-se la norma aleshores vigent, de la mateixa manera que Macià va proclamar l'Estat català tot interpretant els anhels d'unes simples eleccions municipals. A la Catalunya futura, els ciutadans faran la llei i no a l'inrevés. Tal vegada això ens ha allunyat dels totalitarismes d'esquerres i els totalitarismes de dretes. Bill Clinton ja ens ho va dir l'any 2001 al nostre Palau de Congressos: “The world can be catalan or taliban.” Tal vegada ser català consisteix precisament en això.

Publicat a El Punt/Avui el 5 de novembre del 2012