1714 i llengua

El dia 12 de setembre de 1923, exactament un dia abans del cop d'estat que donaria lloc a la dictadura de Primo de Rivera, la pàgina 5 de La Vanguardia informava del “Homenaje a Casanova” a la Ronda de Sant Pere de Barcelona (amb ofrenes de l'Ajuntament i de la Mancomunitat, entre d'altres) i dels incidents que s'hi van produir: la policia va carregar per sorpresa contra els congregats, provocant el pànic i diversos ferits. En declaracions a la premsa, el governador civil interí va argumentar que tot havia transcorregut en pau fins que alguns individus van portar “una bandera, que no era española, ni la catalana, con un triángulo azul y una estrella solitaria en el centro”. Al migdia, al Metropolitan Hotel, els membres d'Acció Catalana (entre ells el meu besavi Pelai Vidal de Llobatera) no parlaven d'una altra cosa. Si fa noranta anys el catalanisme honorava els símbols dels esdeveniments del 1714 amb banderes “estranyes”, amb clau de proposta, les commemoracions que des del govern impulsarem per als 300 anys de la derrota també hauran de pensar en més que història. Hauran de referir-se al nostre futur.

Un dels elements principals a tenir en compte, més enllà de la política i de l'economia, és el futur de la nostra llengua. I si volem saber on som exactament, haurem de mirar cap al passat: sabem que els decrets de Nova Planta de València, Mallorca, Catalunya i Sardenya van prohibir l'ús del català (tot i que ja abans del 1714 tant Castella com França van legislar-hi intensament en contra). Es clausuren les universitats pròpies; les causes de la reial Audiència “se substanciaran en castellano”; els corregidors del territori català hauran de posar “el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”; a l'aula no hi ha d'haver cap llibre ni paraula parlada o escrita en català; etcètera. En definitiva, la llengua catalana quedava arraconada dels decisius moviments il·lustrats que s'anaven conformant per Europa.

Les instruccions, cèdules, decrets i ordenances en la mateixa línia se succeeixen des d'aleshores: en l'àmbit religiós, escolar, judicial, comercial... Fins i tot es prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”. Manuel de Godoy prohibeix l'any 1801 que es representi cap obra de teatre que no fos en castellà; el 1837 s'imposen càstigs humiliants als escolars que parlin en català; es prohibeix la llengua als epitafis dels cementiris; fins i tot el 1896 es prohibeix parlar en català a través del telèfon; el 1902 es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar; Primo de Rivera imposa el castellà a totes les escoles de la Mancomunitat; el 1924 Gaudí és detingut per negar-se a parlar en castellà davant de la policia; i no cal parlar de l'arribada de Franco, per qui “la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”. No vull ser exhaustiu: els exemples són infinits i arriben fins a la sentència de l'Estatut o les absurditats dictades pels polítics d'Aragó.

Es pot escriure una novel·la en castellà sobre el 1714? És clar que sí, l'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per descomptat. Però la possible incomoditat de part del públic amb el canvi de llengua, pot servir de termòmetre (com s'ha dit) del grau de tolerància dels catalanoparlants o dels catalanolectors? No. I fins aquí podíem arribar.

Publicat al diari AVUi el 16 de juliol del 2012

Política cultural contra cultura?

No estem vivint, ni de bon tros, la “degradació de l'art i la política cultural a Catalunya”, tal com anuncia l'opuscle d'en Jorge Luis Marzo, amb qui fa poc vaig tenir el plaer de conversar llargament. L'opuscle és provocador, no m'estranya que hagi transcendit tant com ho ha fet. Casualment, ja fa mesos que estic cavil·lant sobre qüestions molt semblants, i tots dos hem pogut contrastar visions no tan allunyades com en principi podia semblar. Jo li discuteixo la major, és a dir, la hipotètica degradació, però li admeto l'angoixa. Què tindran a veure els suposats excessos del noucentisme, dels quals parla tan sovint, amb aquestes preocupacions per la nostra vitalitat cultural?

 Diu l'opuscle que el nostre passat noucentista (racional, planificador, ordenat...) ha ofegat la nostra creativitat contestatària. Fins i tot creu que s'ha dissenyat un sistema cultural (una “política cultural”) dirigit justament a desactivar o evitar el conflicte (i, per tant, la veritable “cultura”). Segons Marzo, el noucentisme consistia a “construir els palaus urbans de la cultura nacional per dotar al país d'una pell que la protegeixi del conflicte, de la tensió”: és a dir, equipaments i continents, biblioteques i museus, per fer ciutadans pacífics. Jardineria contra bosc. Crec que on s'equivoca Marzo és en el fet de considerar incompatible aquest impuls ordenador, infraestructural, socialitzador (les nostres biblioteques són la màxima expressió de l'estat del benestar cultural) amb el conflicte o amb la creativitat. De fet, treballem (o com a mínim jo m'he proposat treballar) perquè una biblioteca sigui un lloc on escriure, a més d'un lloc per llegir; o que una xarxa d'arts visuals sigui un lloc per innovar, comunicar i projectar al món, i no només un cicle tancat d'art local; o que els museus siguin espais d'autoconeixement i de vida més que no pas de conservació. Per això m'afegeixo als aplaudiments d'en Lluís Permanyer a la iniciativa del MNAC de dedicar al modernisme un pavelló de la fira: segurament el noucentisme va ridiculitzar, arraconar i mutilar massa injustament el moviment cultural més arriscat, més creatiu, més autòcton i més modernitzador que hem tingut. Franco s'hi va sentir ben còmode, en aquest oblit: modernisme català era igual a esplendor, iniciativa i vitalitat catalanes.

Pensar en equipaments, en necessitats socials, en plans de lectura, etcètera, no “ofega” necessàriament la creativitat. Provar de fer una política eficient no és només buscar la viabilitat econòmica als projectes, sinó sobretot la rendibilitat artística i la seva veritable repercussió social. Entreteniment inclòs, per què no? Podem establir un ordre mínim que afavoreixi tot tipus de creació, enjardinada o salvatge, basant-nos en la seva viabilitat. En sentit ampli.

Crec que la nostra burgesia, en general, no ha estat mai completament conservadora. Ni tan sols la noucentista. I que el nacionalisme català, si ho pensem bé, és un moviment precisament rebel i contestatari: el que passa és que també ha volgut ser constructiu, sòlid, aglutinador. Justament el procés d'emancipació que anirà desenvolupant-se els anys vinents sens dubte (i aquest és el repte) ha d'anar acompanyat d'una gran efervescència creativa. Un moviment nou, si pot ser. Es pot compaginar creativitat i política eficient? Sí. Dalí té una lògica (i fins i tot una estratègia). Francesc Pujols racionalitza, busca raons que ens expliquin. El caos social d'avui pot ser també, i tant, una forma de creativitat: abans del Creador hi ha la foscor i el caos. El Temple Expiatori de la Sagrada Família suposa un veritable desbocament creatiu, però era una bogeria amb suports. Amb base, amb fonament, amb intenció. Una idea nova i arriscada, sí, però ni elitista ni solitària. Viable. D'interès nacional. Per a tothom. Ah, i per cert: finançada exclusivament amb donatius privats. Tal vegada l'expiació dels nostres pecats (personals i nacionals) ens sigui un estímul prou atractiu per si sol?

  Publicat al diari AVUI el 2 de juliol del 2012

Incertes glòries

Vam viure diversos dies amagats en aquell bosc. A despit dels morters, les metralladores enemigues ens caçaven cada vegada que intentàvem sortir-ne. Havíem consumit les provisions i l'aigua. Ping: tens un missatge. Hola. Tot bé? Si, tot bé i tu? Bé, aquí, anar fent. Navegava una mica, que no fan res a la tele. Quina hora és, a Barcelona? Aquí son les deu de la nit. Ostres, doncs jo acabo de dinar i en aquest país fot una calda que no t'ho imagines. Ei, m'esperes un minut? Vaig a fer un riu i m'expliques com et va, que fa temps que no xategem pel face.

 A quatre passes hi ha un soldat mort; recordo vagament que es deia Esplugues i era d'Arbeca. Li prenc el fusell. O potser es deia Arbeca i era d'Esplugues; tant se val, ara no es tracta d'això. Sento la culatada, magnífica; i l'àngel esparracat cau de cara com un titella. Ja està, ja sóc aquí. Provava de llegir una mica però vaig tan cansat... Aquesta crisi dels collons em té la jefa insuportable. Ei, canviant de tema, has vist la nova versió de l'Ipad? Mola, eh? T'hauries de descarregar el Gangstar Rio, és del millor que s'ha fet. No, no tinc temps, tio. Entre salvar la feina i cuidar una mica la xicota, que estem mirant llocs on anar aquest agost, no puc ni mirar un capítol de l'Ala Oest. I això que ja els tinc tots al disc dur.

Una cosa em preocupa: vaig regirar les butxaques de l'alferes mort, segons tenim manat; et diré que és l'aspecte més desagradable de l'ofici. I s'ha de fer: un no sap mai què pot descobrir entre els documents d'un oficial enemic. Aquell no duia al damunt més que unes cartes; cartes d'una noia, que parlaven de casar-se un cop acabada la guerra. Mira, nano, molt bla bla però fins que els polítics no reaccionin no hi ha res a fer. Tot està podrit, l'economia, la política, tot. La prima de risc a com la teniu, a aquestes hores? Alta, molt alta. Ja et dic jo que això ho arreglava proclamant la independència i punt final. Però són uns cagats. Tan fàcil que seria tot llavors, eh? I tant, i tant. Però tinc raó o no tinc raó? Que sí, ei, t'envio una foto del meu piset. Et molarà molt. Com tens la tesi, per cert?

 La Trini alçà els ulls, sorpresa; a penes havia dit res en tot el dinar. Ningú, llevat de mi, no es va adonar que en aquells ulls clars es condensava una llàgrima, una de sola, brillant, d'estupor. Aquella mirada d'estupor havia de quedar-me per sempre a la memòria. La tesi, doncs aparcada, francament. No tinc temps, ja t'ho he dit. Mira, ara em salta un bàner de la Generalitat sobre fomentar la lectura i els clàssics i no sé quines històries d'homenatges i penso d'on volen que el tregui, el temps. Fa com segles que no trec un llibre del prestatge. Ostres, és que les coses han canviat, saps? Ja ho pots ben dir. Molt, nano, molt.

 Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d'una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta. Ens hem d'adaptar, no sé tu: tanta literatura i tant recuperar el passat... Com vols que em plantegi acabar la tesi, si hi ha tuits de 140 caràcters que són tesis per si mateixos! I tant, i tant. Ara l'has clavada. Mira, ja he rebut la foto: sí, mola el pis. Molt, oi? Sí, sí. És que és el que et dic sempre, nano. Una imatge val més que mil paraules.

 Publicat al diari AVUI el 18 de juny del 2012