Nacionalitzacions

Fins ara la nació espanyola compensava les seves fragilitats identitàries, territorials i de consciència col·lectiva amb un estat fort. I Catalunya ha compensat la seva falta d'estat sòlid (propi o no) amb una consciència nacional robusta, fins i tot transversal, que la legitima pel vessant cultural, històric i polític. Els esdeveniments de les últimes setmanes, però, introdueixen una variable no del tot esperada en aquest empat secular: la fortalesa de l'Estat espanyol, de la seva sobirania, està més discutida que mai. Tant en el camp institucional (el sobirà monàrquic ha de demanar disculpes al sobirà popular) com en el camp econòmic (intervenció de facto i desastrós cataclisme productiu, associat a fer més de cigala que de formiga), en el camp diplomàtic (la humiliació argentina és un clar senyal de pèrdua de respecte en l'àmbit internacional) i en el camp polític (la viabilitat de l'Estat de les autonomies ja està sota ple judici), l'Estat espanyol es troba en una situació de feblesa insospitable fa només cinc anys. Ara, a la nació feble i fragmentada (Espanya) s'hi afegeix que l'estat en què s'ha suportat fins avui sembla fer aigües.

I amb aquest Estat és amb qui ara Catalunya ha de negociar. De cara a aquesta negociació o a aquest xoc (les dues coses poden succeir alhora), Catalunya té elements a favor i elements en contra. A favor, una consciència nacional forta i una creixent demanda d'estat propi; però en contra, i no és pas poca cosa, una manca de sobirania gairebé total sobre els seus propis comptes i pressupostos. Aquesta manca de sobirania, cada cop de conseqüències més greus, és encara més difícil de resoldre en temps de crisi: l'Estat al·lega poc o nul marge per cedir ni un gram de res. Si Argentina “nacionalitza” (estatalitza) empreses estrangeres, Espanya “nacionalitza” (estatalitza) impostos, pressupostos i competències de territoris “desafectes”. Tot això amb l'eina encara poderosa de la seva sobirania, del seu estat. Què té més pes, però, en el context probable d'un conflicte? La nació sense estat o l'estat sense nació?

Segurament ara tenim una força extra amb què no comptàvem: l'estat sense nació és ara un estat que també té menys estat. Que està afeblit, i que justament per això hauria de ser més prudent que mai amb les “perilloses” desafeccions territorials. Però n'hi ha prou, amb això? Aquest moment històric és interessant perquè, a nivell mundial, la crisi ens fa pensar més que mai sobre la legitimació de les sobiranies. Per una banda, perquè el manteniment de l'estat del benestar demana, quasi paradoxalment, una reducció i racionalització de l'intervencionisme estatal; i de l'altra, perquè estar “a mercè dels mercats” significa prendre's això de l'estat amb una racionalitat, una expiació i una humilitat difícils de pair per a països històricament acostumats a centrar la seva existència en el gran poder d'una “villa y corte”. incloent-hi França.

Per tant, no hi ha crisi de les nacions, hi ha crisi dels estats excessius. I, en el cas de Catalunya, és al contrari: no hi ha crisi de la nació però sí un dèficit i una mancança d'estat (també fins i tot per mantenir el nostre sistema cultural). Aquesta crisi de les sobiranies artificials, aquesta negociació propera i aquest xoc previsible, en les condicions actuals i malgrat el que podia haver semblat fa 10 anys, és probablement la gran oportunitat política dels catalans.

  Publicat al diari AVUI el 23 d'abril del 2012

Qui són?

Segurament la Revolució Russa de 1917 era inevitable. Que després derivés en les tenebres del comunisme soviètic (després, per cert, d'una primera república de caire liberal) és un tema a banda, però clarament aquella revolució era contra un sistema abusiu i una situació insostenible. D'aquests moviments proletaris, que malauradament van desembocar en dictadures arreu (algunes de les quals encara vigents), va derivar-se també la proposta de confiar a l'estat la protecció dels mínims serveis i garanties per a la població (treballadora i no treballadora). L'estat del benestar és una fórmula que busca l'equilibri entre les possibles injustícies del mercat i els principis, ja derivats de la Revolució Francesa, de sobirania popular i igualtat d'oportunitats. I ara aquest estat, aquest punt d'equilibri, està en crisi.

 Amb aquesta perspectiva històrica (simplificada, certament) podem explicar l'angoixa que provoquen els reajustaments que vivim en el nostre model de prestacions socials. Molts creiem que ja abans de la crisi aquestes garanties universals havien de modificar-se, perquè mal enteses i mal aplicades podien fer perdre dinamisme en la societat, en l'empresa i fins i tot en la política i la cultura. En tot cas, les propostes d'ajustament persegueixen sempre l'objectiu de preservar l'estat social i fer-lo viable. Però un estat del benestar demana, és clar, un estat. Una sobirania forta, reconeguda, eficaç, encara que sigui compartida o delegada a Europa. La crisi que vivim és una crisi de sobirania: els parlaments (autonòmics, estatals o europeus) es mostren massa impotents per decidir eficaçment sobre aquest nou equilibri. Venuts als mercats? Suposo que de vegades sí, i algunes sobiranies es venen als sindicats. Simplement succeeix que l'estat, com a tal i per si sol, apareix per primera vegada a la història com un poder molt menys sobirà i menys poderós del que ens pensàvem. Tant per fer polítiques d'esquerres com per fer-les de dretes, un poder venut no és un poder veritablement democràtic.

 La diferència entre les revolucions socials de principis dels segle XX i les que avui proposen alguns moviments antisistema o alguns promotors de vagues generals és que les primeres eren causades per la fam, la pobresa, la injustícia, la falta de democràcia i la falta d'àrbitre-estat. Ara el problema és que revoltar-se contra l'estat és atacar l'única peça d'equilibri social i democràtic que existeix. I l'única manera de sostenir-lo és modificar-lo (segurament de manera dolorosa) per esdevenir més eficient.

 Qui són els antistema i els “indignats”? Segurament els que no veuen futur per a ells ni per als seus fills, però també són els que, dins d'aquest futur, no admeten replantejaments ni actualitzacions del model. Són dos tipus d'orfes: els orfes d'horitzó personal i els orfes de representació política. Gent que troba a faltar respostes que no siguin el pur resistencialisme dogmàtic: el pitjor que els pot passar a la nostra esquerra i als nostres sindicats és que resultin massa conservadors. Els temps han canviat, la feina és un bé escàs i els pressupostos públics no poden pretendre (com havien pretès) assistir-nos en tot. O ens proposem trobar estats del benestar eficaços (i propis, en el cas de Catalunya), o els orfes del nostre temps continuaran legítimament indignats. En els pitjors dels casos, fent de piquets violents (també a les xarxes 2.0) o repartint cops de puny per les estacions de tren. Conscientment o no, “s'ho volen carregar tot”.

  Publicat al diari AVUI el 9 d'abril del 2012