dilluns, 7 de novembre de 2011

Orgull romàntic















"És que vostè és un romàntic.” Hem caricaturitzat l'expressió fins al punt que un novel·lista romàntic ens sona a llacs i princeses i un polític romàntic ens sona directament a un irresponsable (o, com a mínim, un ingenu). Hem decidit aquestes últimes dècades que l'art i la política han de ser racionals, útils, al gra. La qual cosa ens ha portat lògicament a l'arquitectura freda i sense transcendència que marcarà la nostra època, al vessant més perjudicial del Noucentisme mal entès, als estirabots més gratuïts de tots els estirabots planians i, en definitiva, a una grisa supremacia de la raó i el pragmatisme per damunt d'altres històries del cor.

Si haguéssim deixat el nomenclàtor dels nostres carrers i avingudes al racionalisme extrem d'Ildefons Cerdà, segurament ens citaríem al carrer A cantonada amb la 3a Avinguda, o només travessaríem el Paral·lel o la Diagonal, en direcció a la Meridiana. Però en canvi d'això ens citem a Mallorca amb Pau Claris, o a Gran Via de les Corts Catalanes amb Roger de Llúria, i és així gràcies al tan risible patriotisme romàntic de personatges com Víctor Balaguer. El mateix que fundaria la Biblioteca Museu encara existent a Vilanova i la Geltrú, de total i extremíssima recomanació de visita per a tothom. Un radical de l'època, un home imparable, la trajectòria del qual avui molta gent desaconsellaria imitar. Per liberal, sentimental o arrauxada.

Ens equivoquem contraposant pragmatisme amb emocionalitat. Si tot plegat ha de ser útil, preguntem-nos si ha estat útil o no el Liceu. O parlem de la utilitat del Palau de la Música en termes musicals, socials i arquitectònics (llevat del mateix Josep Pla un dia que sens dubte no havia paït l'arròs). No estic parlant de gustos, que això de parlar de gustos molts ho consideren perdre el temps: estic parlant d'utilitat. Han estat útils o no, la Renaixença i els Jocs Florals? Seríem el mateix, sense els Cors de Clavé o sense Verdaguer, o Guimerà? I ha estat útil o no ha estat útil, la Sagrada Família? I Santa Maria del Mar, posats a parlar de màgia? Era o no era pragmàtic, mantenir la institució de la Generalitat a l'exili malgrat que fos un testimoniatge força romàntic? Feia realment falta, aixecar quatre columnes a Montjuïc? O que Puyol besés el braçalet després de fer un gol al Bernabéu? No eren uns simples irresponsables, els qui homenatjaven Rafel de Casanova només dos dies abans del cop de Primo de Rivera? Mantenir les despeses en promoció d'una llengua i una cultura tan petites, val la pena? Serveix d'alguna cosa, tot això? És eficaç? És eficient? És prou pragmàtic?

El nostre deute pragmàtic amb el romanticisme és immens. Em sap greu per algunes ànimes en congelació, però la nostra arrel identitària triplica la nostra eficàcia col·lectiva. Sense tot això, sense una arrel romàntica (i no em sap greu pronunciar un terme avui massa repudiat), no és que no seríem on som: és que tampoc el que volem ser no tindria cap sentit. Com diu el meu amic Francesc Cabana, els empresaris no poden ser només màquines de fer diners per després tornar a casa i anar al gimnàs. Ni els empresaris ni els treballadors ni els països poden ser només això: vivim en una època de reajustaments pressupostaris, i per tant de posar seny, però no hem vingut al món a sobreviure, a cobrir expedients o a quadrar els comptes. Això seria tenir vocació de província administrativa (republicana, federal o autonòmica). És justament ara que, per pragmatisme, ens fan falta més romàntics.

Publicat al diari AVUI el 7 de novembre del 2011

1 comentari:

  1. Els fets romàntics són explícits: per amor a l'ART. Amor que conjura la mort amb la seva a davant. L'art potser no sembla útil, però és absolutament necessari.

    ResponSuprimeix