Cínics i cine

Presentada a Venècia la nova pel·lícula de George Clooney, The ides of March. Una mica de Roma i una mica de Grècia: els romans anomenaven “idus de març” (“Idus Martiae”) el dia 15 del mes, dia festiu amb parada militar però també data en què Juli Cèsar fou assassinat pel seu fill amb 23 ganivetades. I Grècia per la referència constant que fa la pel·lícula de Clooney al cinisme. “El cinisme està guanyant terreny a l'idealisme en política”, afirma i relata el director. El terme “cínic” es refereix avui als aspectes més suposadament negatius d'aquells filòsofs grecs com era l'autosuficiència, l'escepticisme i la desconfiança en la bondat dels actes humans. Quan, de fet, els antics cínics hi arribaven, si es mira bé, a través d'un gran idealisme i fins i tot d'un idealisme extrem. Tant se val: cinema sobre el cinisme, un defecte que, com tothom sap, és propietat exclusiva dels polítics.
Ha estat un estiu impossible per als qui ens agrada fer tertúlia política. Impossible per la quantitat de prejudicis, postjudicis, consignes, indignacions i demagògies que sobretaulen la conversa. Després, si hi cap el diàleg, l'argumentació lògica modera una mica la flama: però el punt de partida és dur, directe, radical. Els polítics són uns xoriços, això primera. Segona: només pensen en salvar el seu càrrec, i al poble, que el donin. Sense oblidar, tercera, que ja ningú no creu en res i que l'anar tirant, quarta, sempre passa per sobre de tot. Amb més racionalitat, Hèctor López Bofill lloava en aquestes pàgines l'idealisme del president Barrera en comparació amb els de “la primera línia actual”, que enmig d'un panorama de “confusió, mediocritat, covardia i cinisme (...) s'arronsen davant les agressions a la dignitat nacional o, cosa pitjor, les entomen a canvi de mantenir les seves quotes de poder”. Idealisme versus cinisme, de nou. Què hi ha de cert en tot això?
Alguna certesa hi ha, sens dubte. Les dues grans protestes a Barcelona durant aquest últim any han estat la de l'autodeterminació de Catalunya i la dels “indignats” amb el sistema polític i econòmic. Grans, importants, simbòliques i de transcendència: el panorama actual, en totes dues qüestions, és d'un alarmant presagi de conflicte. Cal fer notar, però, que abans de la crisi econòmica poca gent discutia tan fortament el nostre sistema democràtic (ara s'ha transformat curiosament en clam contra les “retallades”), i que abans de la sentència contra l'Estatut tampoc no hi havia un gran despertar nacional. Vull dir amb això que no és que ara tota la gent que es manifesta siguin “idealistes actius”, sinó que la gent (com el polític) actua segons el context. Segons els esdeveniments, les necessitats, els sentiments i les forces del moment. “Tenim pressa”, és clar que sí, per executar el camí cap a l'ideal (parlo de la independència, per si se'm volia trobar alguna ànima eufemística). Però el fet d'escriure sobre un ideal, o el fet de pensar-hi, per si sol no hi fa arribar abans ni mai.
L'ideal ha d'estar al centre de la política i l'oportunisme (o cinisme) n'ha de ser apartat. Però sense acció real, efectiva i rigorosa, l'ideal acaba en paròdia de cinema com ara fa Clooney amb el “Yes we can”. O com el polític que crea un nou corrent dins del partit, provocant una escissió i una altra escissió en nom de l'ideal, fins que acaba escindint-se d'ell mateix. O com les idealistes mentides de Zapatero. Això que dic no és pas cinisme, ni personal ni polític. Si volen cinisme del més dur, busquin un ideal en mans d'un frívol o una il·lusió en mans d'un il·lusionista.

Article publicat a l'AVUi el dia 5 de setembre del 2011

Seny? Rauxa?

L'avenç assolit per al doblatge i subtitulació de grans pel·lícules al català, fruit d'un acord entre el Departament de Cultura, les majors i els exhibidors, és alguna cosa més que un pas endavant per a la llengua: té un aire de punt i a part, de nova cultura política. No és només una anècdota o una conjuntura. Per una vegada en molt de temps el protagonisme polític se l'enduen la col·laboració, la complementarietat i el sentit constructiu. No ha durat ni un minut la temptació de confrontar l'acord actual del govern de CiU (més “dialogant”) amb la posició més legislativa (o “sancionadora”) que ERC va promoure: molts han vist que són dues passes essencials en una mateixa direcció, i que de fet podem parlar d'un èxit compartit. Les declaracions de l'exconseller Tresserras així ho confirmaven i, val a dir-ho, contrastaven de forma clamorosa (quasi deslegitimadora) amb altres importants veus provinents del seu partit. No és cap “desglaç” puntual de relacions: hi veig (o hi vull veure) una forma diferent de veure el catalanisme i l'acció política.
Hem escrit que hi ha unitats infèrtils i inútils: encara ho mantinc. No cal que els partits votin el mateix ni pensin el mateix, ni tinguin actituds iguals davant dels problemes. Uns legislen, altres promouen acords, d'altres prioritzen altres qüestions en l'agenda. Fins i tot davant del repte d'aquesta legislatura, que és aconseguir un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic, seria absurd buscar actituds i missatges idèntics entre els partits que estan a favor d'aquesta reclamació a Madrid.
De vegades, com en el text de l'Estatut, la coincidència en un sol text és un requisit quasi imprescindible. Però la majoria de vegades cadascú ha de jugar el paper en què se senti més còmode, la qual cosa no té res a veure amb el “poli bo” i amb el “poli dolent” que molts han associat al capítol del cinema, sinó que té a veure amb la simple i sana pluralitat d'estils polítics (quan aquests estils no cauen en la destrucció mútua). Davant d'aquesta etapa, que en els propers deu anys és profundament transcendental per a Catalunya, caldrà tenir això ben present. Ens caldran polítics amb alçada de mires.
Tot i així, en el debat cultural català sura un pessimisme que no ve exactament de la crisi, malgrat que la crisi l'hagi accentuat: es tracta d'un desconcert que té a veure amb el necessari abandonament de mals hàbits, d'una imprescindible coresponsabilització de la societat (i els polítics) amb la cultura i d'un major sentit de la viabilitat (no només econòmica) dels projectes culturals. És a dir, se'ns demana a tots una major consciència i una major eficiència: no són temps, per tant, de grans inversions públiques i privades en palaus, entitats o moviments culturals. El “Deucentisme” (o com es vulgui anomenar) haurà de sorgir d'una atmosfera d'austeritat, de prioritats clares i d'estalvi. Això no hauria de desmotivar ningú sinó estimular una nova forma de treballar, en la qual el sentit d'equip serà imprescindible. El sentit de comunitat, de pertinença a un projecte que val la pena. Possiblement, si les coses van d'una determinada manera i si l'atzucac polític s'explicita encara més, aquest estimulant projecte tindrà forma d'independència. Estimulant per històric, més que per fàcil. Sigui així o no, és hora d'introduir major esperit constructiu en el catalanisme del segle XXI. Ni som ni hem de ser iguals. Ni érem ni havíem de ser oposats.

Article publicat a l'AVUI el 10 d'octubre del 2011