Cor, cap, independència

Aquest Sant Jordi no només les novel·les ens parlaran de passió: cada dia més assagistes, científics i psicòlegs invoquen la tesi de la neurociència, segons la qual hauríem d'anar ja descartant Descartes. Gràcies per tot i passi-ho bé tingui. Segons la neurociència, els humans no som éssers racionals que sentim, sinó éssers emocionals que pensem. “Sento, per tant existeixo”. Ho poden llegir vostès en milers d'entrevistes que van apareixent en diaris i televisions, hi ha un augment exponencial d'aquest corrent que ni tan sols és un corrent: és un simple retorn a les coses òbvies, les coses que saben les àvies. Una persona pot teoritzar i donar moltes voltes a milers d'arguments racionals per a prendre una decisió, però al final el mecanisme últim que activarà l'acció serà emocional. Allò que anomenem el cor.

Hem escrit molt sobre Catalunya, els horitzons, els drets a decidir. Aquí també hauríem de fer atenció al relat neurocientífic: el mecanisme que fa clic no és només racional, ni calculat. Per això quan el president Mas o el president Pujol o tants altres coneixedors del tema afirmen que ara “no toca”, davant de tantíssimes raons que admeten a favor de la independència, no estan contraposant raons contra altres raons. No estan fent dialèctica, no estan discutint la major, no estan elaborant cap teoria contrària. Estan informant sobre els sentiments, l'estat anímic col·lectiu, les forces que intueixen que hi ha disponibles, l'empenta del país, l'oportunitat..., en definitiva, conceptes no del tot racionals. Quan una persona arriba a la conclusió que ha de canviar de feina, però tot i així encara no gosa, podem dir que fa malament en aturar-se? Podem dir que els homes, i els països, som tan quadriculats que actuem immediatament seguint la lògica argumental? Com que tinc raó, automàticament i sense espera puc envair Polònia?

Quan es critica l'anomenat “independentisme exprés”, estem parlant de sistema digestiu: n'hi ha que ja es consideren ben païts, tant ells com la resta de catalans, i n'hi ha que no ho tenen tan clar. Però no només pensant en avantatges i inconvenients, en conseqüències, en viabilitats..., sinó també pensant en l'estat de l'ànima col·lectiva. Hem escoltat molt, els últims anys, aquella cançó de “ja no es tracta d'un tema sentimental, sinó d'un tema pragmàtic: la gent veu raons pràctiques per a la secessió”. No ho discuteixo, és prou clar, però hi tinc moltes coses a afegir. D'entrada, això que deia al començament: que en el moment de decidir, pesen molt més les emocions que les raons. Encara que no ens n'adonem, o encara que no vulguem adonar-nos-en. O que ho disfressem de dades acadèmiques i de grans conclusions indiscutibles. Aquest país deixarà de dir “ara no toca” quan estigui emocionalment (digestivament) preparat, o amb forces, o simplement abocat. No serà una regla de tres ni una equació ni una gran defensa jurídica ni una proposició de llei entaforada dins l'ordre del dia del Parlament: serà un pols madur, natural i imparable. Tal vegada en forma de mecaguncony.

Què ha passat aquesta setmana passada amb el debat al Parlament? Doncs no gran cosa. El pols del país, informo, no el dicten tres diputats ni les grans teories articulades, per raonables i compartides que siguin (que les comparteixo). El pols del país no es pot forçar, ni construir amb exigències, ni tan sols amb meticulosos fulls de ruta. Que es poden fer actes simbòlics i alhora útils? Sí, i tant: el 10-A perfectament coordinat per l'Alfred Bosh. Però els diputats i seguidors de SI, perillosament salvapàtries, haurien de tenir per certa una cosa: si l'independentisme és realment tan central, si realment ha madurat tant i ja hi ha l'ambient necessari per a actuar, amb urgència i tot, com és que una força central com CiU impossibilita la tramitació de la llei? Opció 1: els convergents són uns covards i uns botiflers (a banda d'uns suïcides). Opció 2: tal vegada la primera formació del país, i que ara el presideix, sap alguna cosa sobre el pols col·lectiu. Donar la raó a l'independentisme no significa prémer el botó, com si Mas fos un autòmat. Com deia al principi, tenir raó no és suficient. Per Sant Jordi un llibre, però també una rosa: raó i sentiment. I doncs, quan “tocarà”? Doncs com en totes les coses imparables, aquest moment el reconeixerem de seguida quan aparegui. De fet, no sents una remor ja molt propera?

Article publicat al diari Avui el 28 d'abril del 2011

PQ?

Una bona fórmula per provar que ens vagin bé les coses, per assolir l'èxit d'una iniciativa, és que a la resta li interessi el nostre èxit. És a dir, que els que ens envolten vegin bé, amb bons ulls, fins i tot amb interès, la nostra idea. Fer les coses bé només és una part dels requisits: convenir als altres és allò que fins avui ha fet Gaddafi i que fins l'any 1952 va fer el règim de Franco, que aquell any ja era acceptat dins l'ONU. Que interessi l'èxit o el manteniment de la teva causa. Que els astres es conjurin a favor i que, si et falla el talent, com a mínim hi hagi el favor dels que hi tenen alguna cosa a dir. I, de la mateixa manera, al contrari: és pràcticament impossible impulsar una idea important si els altres s'hi giren d'esquena. Si no interessa. O si no interessa prou.
Per què Espanya i Catalunya estroben immerses en la crisi actual? Sens dubte per errors propis, però sens dubte també per raons geopolítiques. “El profe em té mania” no ha de ser mai el recurs argumental, però sí que condiciona evidentment el nostre entorn i els nostres resultats. A Alemanya, que no és pas lluny, la crisi s'està transformant en progrés econòmic. Al Brasil i a la Xina el creixement no cessa. La crisi s'ha portat pitjor amb aquells països que no van fer els deures, d'acord, però hauríem de preguntar-nos si no podria ser que a algú, a alguns, els interessés que juguéssim un paper menor a partir d'ara en el context mundial. Preguntem-nos per què els altres se'n surten i nosaltres no. I, a banda de la necessària i justa autocrítica, preguntem-nos per què no acabem de sortir-nos-en. Preguntem-nos, com deia aquell, “quién nos pone la pierna encima” i si podria interessar que en el nou repartiment de riquesa mundial els catalans, i els espanyols, estiguem ja designats com a actors secundaris.

No proposo cap teoria de la conspiració, ni considerar-nos el melic del món, ni qüestions d'enginyeria política. Però una forma de vèncer la crisi és detectar allò en què podem realment interessar, allò que realment els qui ens envolten valoraran, allò que evitarà que s'oblidin fàcilment de la nostra necessària recuperació. El turisme, posem per cas: aspectes de desenvolupament industrial o econòmic que siguin genuïns i inimitables, i que estigui al servei de tot el món. La qual cosa ens porta inevitablement a pensar de seguida en les noves tecnologies i en internet, com a posada a disposició de serveis cap a l'exterior. O bé simplement anar fora, viatjar i fer-se conèixer arreu, fer-se imprescindible. Això pel que fa als deures, però... i les decisions geopolítiques? I si, per molt que ens esforcéssim, a fora ja haguessin decidit que allò que nosaltres hem estat, ara ho hauran de ser uns altres? I si això fos així, per què seria?

He parlat d'economia per derivar a la política: a la causa catalana, a l'eterna crisi catalana, al problema catalán. Afirma Jordi Pujol que ja no s'albira cap altra sortida que la independència, afirmació d'una gran transcendència històrica si es mira bé, però tot seguit confessa que es tracta d'un procés molt difícil. Proposo que llegim la clau per superar el trauma, la dificultat, la immensa força que cal per a una eventual secessió, dins d'aquest llenguatge de l'interès compartit: anirà millor la nostra causa si interessa arreu que vagi bé. Hem estat segurament poc astuts pel que fa la imatge (no parlo de l'acció ni de la justícia, sinó de la imatge) de la nostra política lingüística. Ha estat massa fàcil assenyalar-nos com a excessius, egocèntrics i tancats: nosaltres sabem que no ho hem estat, però no només a Espanya sinó també a l'estranger s'ha arribat a introduir aquesta idea. Hem d'evitar-ho de totes totes, no caure en trampes, trobar complicitats més enllà de les nostres fronteres. No fer amics: fer complicitats. No buscar salvadors: buscar interessos comuns.

Davant del col·lapse de l'Estat espanyol des del punt de vista econòmic, però també des del punt de vista autonòmic i polític, podria ser més interessant que mai (per a tothom) que els catalans decidíssim constituir-nos com a estat propi. Mentre només ens interessi a nosaltres, i en tot cas a la meitat de nosaltres, tindrem molt més obstacles dels que podrem suportar. Voleu ser independents, catalans? Doncs responeu per què. I per què no ho sou encara. I, de passada, expliqueu-nos què hi guanyem tots els altres.

Article publicat a l'AVUI el 4 d'abril del 2011