Lleugeresa

A La insuportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera explica que amb la història succeeix una cosa semblant al que succeeix amb la vida, i ho fa exposant el cas dels txecs. L'any 1618 els estats txecs van decidir ser valents i defensar les seves llibertats religioses, fins a l'extrem de llançar dos dels funcionaris de l'emperador per la finestra del castell de Praga. Així va començar la guerra dels Trenta Anys, que va portar a la pràctica destrucció del país. Hauria estat millor que els txecs, en aquest moment decisiu de la seva història, haguessin apostat per la prudència?

La pregunta es fa difícil de respondre sobretot quan sabem que l'any 1938, després de la conferència de Munic, el món va decidir lliurar el destí dels txecs a Hitler. A diferència del 1618, aquesta vegada els txecs van tenir la prudència de no provar de lluitar contra una força vuit vegades superior. On els va dur, però, aquesta capitulació sensata? Doncs va ser l'inici de la Segona Guerra Mundial, i de la pèrdua definitiva de la llibertat de la nació txeca durant segles. Podem dir aleshores que haurien hagut de ser més arrauxats que prudents?

Cap d'aquestes preguntes no es pot respondre amb certesa, perquè la història no es pot repetir: com la vida, succeeix només una vegada. Les decisions importants marquen la nostra existència i són, alhora, profundament fràgils. En el fons, sempre es basen en la inexperiència. Podem ser més madurs, podem haver après molt, però al llarg de la vida podem realment dir que la prudència ens ha ajudat més que la rauxa? Sempre? O a l'inrevés: després d'anys i anys de viure, podem realment afirmar que la rauxa ens ha donat sempre millors resultats que la prudència? Pensem-hi bé: sempre? Segur? I a tothom?

A Catalunya el debat entre seny i rauxa és com un fantasma incansable, però això no ens fa un poble decantat per un o altre vessant: som la nació del pactisme, dels pusil·lànimes compromisos de Casp i del gradualisme etern, però també som la dels segadors perseguint virreis, la dels almogàvers sanguinaris o la de la resistència sense quarter contra les tropes (ben superiors) dels borbònics del 1714. Fins i tot som la de Fèlix Millet o la de Joan Saura, posats a parlar de poc seny. I se'ns considera, malgrat això, una nació serena i civilitzada fins a l'encarcarament. Admiren Gaudí però ens veuen (i ens veiem) noucentistes. Exportem Dalí però al nostre MNAC hi posem pantocràtors. No em queixo sinó que constato: ens agrada tenir-nos com un poble tirant a prudent, mesurat, racional. El problema, com apunta Kundera, és que això no és ni una virtut ni un defecte: el judici de la història és així de complicat perquè només una vegada va ser 1714, només una vegada va ser 1936 i només una vegada serà 2011.

“Repetir els errors del 6 d'octubre del 1934”, sona ben sovint en les tertúlies de les ràdios com a gran advertiment dels savis. I sí que s'ha d'entendre l'advertiment, i assumir-lo: però tot seguit poder apuntar que ja no hi ha cap 6 d'octubre igual que l'altre, i encara menys després de quasi un segle. Per tant ni és lícit titllar d'impetuosos els qui promouen un referèndum d'autodeterminació, ni ho és que CiU aposti avui per un sobiranisme prudent (i sense oxímoron). Perquè aquí enmig de la història no es tracta de tenir més raó ni més emoció, sinó de vehicular pensaments i emocions de gent molt diversa que empenyen, de forma més espontània que estratègica, cap a una banda o una altra en funció de si se senten amb més o menys forces. “Que la prudència no ens faci traïdors”, sí, però la rauxa tota sola també pot ser desastrosa per a un país. Ni la rauxa ni la prudència són dolentes en si mateixes. Només tenim una oportunitat per a viure el moment que vivim: l'únic que podem procurar és que els nostres líders no siguin massa covards, ni massa temeraris. Això vol dir que no pots agitar les masses populars perquè t'han rebaixat la velocitat a 110 o perquè t'han negat un traspàs. Però també vol dir que no es pot tenir una central nuclear a punt d'explotar prop de Tòquio i exigir calma. De tal manera que ni sempre hem d'estar a favor de l'acció, ni sempre a favor de la serenitat, ni sempre al mig. Només ens cal exigir rotundament que l'opció sigui sòlida, que tingui força i que tingui rigor. Per això ens decantem per la prudència: el nostre independentisme organitzat (és un dir) no té cap d'aquestes tres coses.

Publicat al diari AVUI el 21 de març del 2011

Qualitat democràtica

Sant tornem-hi. Abans de res apuntaré, no per proximitat sinó per justícia, que un dels llibres que millor ha parlat sobre la memòria històrica no és un assaig ni una tesi acadèmica, sinó una novel·la, una ficció: Les veus del Pamano, d'en Jaume Cabré. Ens ensenya les emocions i contradiccions que hi ha darrere d'una placa de carrer o d'una làpida. La importància del rastre que deixem, o més ben dit, del rastre que algú decideix que deixem. La història l'escriuen els vencedors? De vegades, també els perdedors. I massa vegades hi ha collita pròpia, més ficció que realitat, més preferència que veracitat, quan els humans ens posem a gravar noms en plaques i marbres. Quan ens posem a fer memòria, sovint fem més ficció que realitat. I gravada queda.

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ha decidit canviar el nom de la direcció general de la Memòria Històrica per la de Qualitat Democràtica. Em sembla un encert. Els historiadors, científics, museòlegs, arqueòlegs i escriptors (etcètera) poden ficar-hi la seva cullerada sobre la memòria, però una direcció general dedicada a repartir lliçons d'història pot suggerir (com ha estat en els darrers anys) pur dirigisme. Ortega es proposa fer un Memorial Democràtic més plural: se'n recorden, de la “pluralitat”? Era un dels grans retrets que es feien als governs de Pujol, la seva suposada falta de sensibilitat envers les altres opcions ideològiques o fins i tot patriòtiques o sentimentals. Ortega no ha de caure, ni caurà, en l'error de decantar la balança cap al sentit contrari: ara no es tracta de confrontar esquerra i dreta com a bons o dolents, com ha estat fins ara la poc dissimulada temptació del Memorial. No es tracta de compensar, ni de vendre un relat històric oposat: ara es tractaria, confiem, de fer veritable memòria. Cosa que no pot fer un partit sol, ni una visió sola, ni una víctima sola: hi ha massa relats, massa ficcions i massa veritats per exposar.

La llei de Memòria Històrica d'Espanya de l'any 2007 ha servit massa sovint per executar desmemòries, més que no pas per refrescar memòries: esborrar o desinfectar totes les estàtues (fins i tot un Marès) instal·lades en temps de Franco no sé si ens posa davant del mirall o més aviat ens posa una absurda disfressa de beats. Aquest país pot haver estat perseguit, pot haver patit un veritable genocidi cultural, pot haver estat escenari de mil atrocitats. Però hi ha una cosa que aquest país no és: aquest país no és el dels herois que van vèncer el franquisme. I tampoc no és el país dels demòcrates d'esquerres contra els feixistes de dretes. Aquest país va ser i és molt més complex que això, diguin el que diguin les solemnes pedres.
Ens haurem d'atrevir a explicar, tal com fa la Patrícia Gabancho en el seu últim llibre, el vessant més vergonyant de la transició; o ens haurem d'atrevir a explicar les destrosses que la República (i altres episodis previs) va provocar sobre l'art sacre del país i sobre tants religiosos innocents; ens haurem d'atrevir a explicar que vam tenir col·laboradors franquistes però també còmplices del comunisme, i delators arreu, i assassins a sou o ex gratia, i haurem de reconèixer que un règim no dura quaranta anys si no hi ha covardia o complaença en bona part de la població, i que l'anomenada lluita de classes va derivar en classisme despietat, i tot això sense oblidar en cap moment el degut homenatge, record i recuperació de l'honor i la memòria de les víctimes del franquisme: dels d'esquerres, però també dels catalanistes, i també dels que senzillament un dia foren assenyalats i sentenciats. Haurem de continuar anant a la tomba de Macià i de Companys, però també a la de Carrasco i Formiguera. I a la dels catalanistes perseguits per babord i estribord.
I encara més: no només haurem de parlar de víctimes i persecucions, sinó també de constructors i d'exemples. No tot ha de ser retirar o destruir estàtues. També podem, tal com s'ha vist ara fa poc, erigir de nou quatre columnes al cor de Montjuïc. Podem fer memòries constructives, recuperacions, homenatjar també l'èpica en la feina feta. Al capdavall, ni tots els guanyadors van ser botxins, ni tots els perdedors van ser víctimes. Que una institució hi prengui partit no pot ser una opció gaire democràtica. Esborrar tot el que ens molesta o ens desagrada no és aconsellable per a la memòria. I perdonar... això sí que ja ho deixaríem a la decisió de cadascú.

Article publicat al diari Avui el 7 de març del 2011