La política i la persona

En cap professió funcionen els clixés fixos, i encara menys en política: només podem aspirar a observar com els perfils i les actituds canvien al llarg del temps, com s'imposen uns llenguatges (verbals o no) o uns altres, i això molt sovint no és cosa de grans planificadors ni de spin doctors sinó pura evolució cultural. Evidentment que els líders arrosseguen, marquen estil i empremta, però el magma dels nostres costums, de la nostra cultura, és el que explica més els canvis en els perfils individuals. A Catalunya no només vivim una segona transició en termes nacionals, sinó també en termes generacionals. Un home pot fer coses immenses, però una generació és una cosa més inconscient. Fins que es fa visible.

D'acord, tornem a Obama: el primer gran precedent de líder jove, flexible, sense gaire dogmatisme de partit, obert a incorporar sensibilitats alienes al seu equip. Un polític-persona, en el sentit modern de la paraula: les persones més o menys formades avui no obeeixen ideologies fixes, es comuniquen amb el món, disposen de grans eines de coneixement, saben expressar-se com mai, responen a estímuls molt immediats i molt variables. No sé si és millor avui o ahir, ni si algun dia tornaran a imposar-se els rígids principis ideològics, però ho dubto molt. El president Mas fitxa Ferran Mascarell com a conseller de Cultura, i molta gent del PSC queda indignada, així com altra gent de CiU queda un pèl desconcertada. La majoria de gent, però, ho veu com una decisió saludable que trenca fronteres mentals. Vol dir això que a partir d'ara aquest és el model a seguir sempre? Evidentment que no: seria un desordre excessiu i acabaríem no distingint qui és què. Dit d'una altra manera: on és el límit, o el desacord, entre els esquemes polítics que hem seguit fins ara i la manera com som les persones (i els líders) avui dia?

A Catalunya l'invent més conegut per obrir els partits a la societat ha rebut el nom de Casa Gran del Catalanisme, gens imitada per les altres formacions i en canvi eix indispensable, crec, de la imatge positiva que ha anat forjant la federació nacionalista. Després d'alguns anys de rancúnia i empetitiment, tan obligatori com voluntari, CiU va decidir que l'opció només podia passar per engrandir-se: en persones, però també en matisos de pensament i d'actituds. El convergent té una imatge menys caricaturitzable justament perquè respon a perfils molt diversos, i la caricatura final del Polònia acaba sent prou justa: el convergent és l'home del “tot i que”, l'home que tot ho té en compte. Crec que mai havia estat aquesta ben bé la imatge de Pujol, i que, si avui s'imposa aquesta caricatura, és per alguna raó relacionada amb la major demanda social que els partits obrin més la ment. Cosa que obliga a una certa transgressió dels models antics. Més gran encara.

Al capdavall, res del que dic no és tan nou ni tan complex: les persones busquen les persones, i quan es produeix la veritable necessitat, els murs acaben caient. Però sí que detecto un divorci encara present entre les persones que creuen que els partits han de dominar la política i els que creuen (com jo) que l'han de facilitar. El carnet ja no pot ser l'eix de les coses: el compromís polític és indispensable, però hi ha molts tipus de compromisos i de vincles. No tots passen per l'engreix de la maquinària interna, com sap Mascarell mateix i com intueix ja quasi tothom.

Prendre partit sempre seRà millor que no prendre'n: però cadascú ha d'esforçar-se a fer la política a la seva manera. No podem anar-nos queixant dels polítics si no entrem a participar en la política, amb el nostre estil individual, i no hi deixem la nostra aportació de qualsevol mena. Crec que els partits haurien de ser veritables fòrums de reflexió, d'intercanvi, d'exploració de nous perfils i noves actituds, sense que això hagi de comportar pèrdua d'identitat ideològica de cap formació política. Ni pèrdua de lideratge, ni descontrol: justament, el fracàs del tripartit ha vingut per aquesta petitesa, que alguns anomenen sectarisme i que no cal ni que arribi a aquests nivells. Estimar un projecte de país és abraçar, també, les idees dels altres i fins i tot de vegades dels adversaris. La bona notícia és que, ara, els polítics s'assemblen menys als herois socials i més a les persones. Confiem que les estructures mentals més petites, a cada lloc, vagin adaptant-s'hi. Pel seu propi bé.

Publicat al diari AVUI el24 de gener del 2011

El discurs de l'home

La pel·lícula El discurs del rei és molt més que la història d'una tara, malgrat que l'obstacle major de l'argument és justament aquest: la tartamudesa del monarca Jordi VI de la Gran Bretanya. A banda d'una gran direcció i una bona interpretació, i de la banda sonora generosament aportada pel geni Ludwig van Beethoven, el centre d'atenció se'n va molt més cap al rerefons del discurs que no pas cap als afers de logopèdia. Un discurs a la nació pot ser un tràmit administratiu o un acte solemne, fins i tot històric. A banda del context i del significat, un discurs a la nació conté sempre símbols, llenguatges, gestos i entonacions que poden marcar tota una generació: Artur Mas, per exemple, ha tornat al “benvolguts compatriotes” de Jordi Pujol després de set anys de discursos adreçats a la simple ciutadania. I hi ha afegit –això sí– la referència femenina, un signe dels temps. El context del discurs de Mas és de cruïlla econòmica i política, però no és un moment de declaració de guerra com el que va haver d'afrontar el rei Jordi. Un tartamut que sabia de la transcendència del que diria i, sobretot, de la vital importància del com. Sense dubtes, sense quequejar, sense misèries: eren crucials la gravetat i grandesa.

En un país que afortunadament ha tornat a donar més importància a les formes (enterrat ja el “fets i no paraules”), els juraments dels consellers també tenen càrrega. “Amb l'ajut de Déu”, ha estat la fórmula emprada per dues úniques conselleres: Joana Ortega i Pilar Fernández Bozal. Aquí a Catalunya sembla una cosa anacrònica i rància, però fins i tot el jurament del president dels Estats Units acaba amb un “so help me God” que ja no és un acte de fe sinó quasi directament una interpel·lació. En molts altres països els més honorables càrrecs s'adrecen a la divinitat, amb una imatge final que no sé si és més d'humilitat o de pretensió heretada dels antics règims, on qui posava i treia corones era sempre la gràcia de Nostre Senyor mateix (pessetes de Franco incloses). També es fan els juraments sobre la Bíblia per als testimoniatges judicials, cosa que aquí només he fet una vegada en un procediment de dret canònic. Les coses que es fan davant de Déu, sigui un matrimoni o un jurament –a l'hora de morir-se, la majoria sí que es mor per l'Església–, tenen un afegit de màgia. Molt més, per descomptat, que el “tot seguit passarem a la lectura de l'article seixanta-sis del Codi Civil”, que sí que trobo adjudicable a un policia amb bigoti.

En formes i en entonació, els discursos de Sir Winston Churchil –alguns d'ells batejats i tot, The finest hour o Blood, toil, tears and sweat– contenen també referències divines, com també en va tenir l'esmentat discurs del rei Jordi en el moment de declaració de guerra contra Alemanya. El prodigiós discurs del pastor Martin Luther King el 28 d'agost del 1963, “I have a dream”, acaba amb un vers d'espiritual negre que vincula Déu, precisament, amb la llibertat de l'home. Però no tota solemnitat fa referència a Déu ni tota intensitat discursiva s'hi ha d'acollir, com és notori en els discursos de Hitler, intuïtivament caricaturitzats pel gran Chaplin. Allunyant-se del contingut –més atroç o més raonable– dels discursos hitlerians, Chaplin va saber copsar l'essència del gest, del tempo, de l'entonació necessària per empènyer les masses. Caricaturitzables eren també Mussolini i Castro, tots dos d'una mal entesa majestuositat, però populars al cap i a la fi. Allunyats en tot cas de Lenin, molt més dirigit al raciocini. Quan un home públic s'adreça als seus compatriotes, pot quedar gravat el seu estil a la retina o bé passar com un complidor del ritual. Pot parlar dels homes o pot parlar també de Déu, i en qualsevol dels dos casos pot passar sense pena ni glòria.

En tot cas, per moltes referències divines que hi hagi, qui fa un discurs és una persona i parla per a les persones. Ja que El discurs del rei usa la solemnitat de la Setena simfonia de Beethoven per acompanyar el moment més greu, i que l'argument del film és una història sobre la superació humana, convé saber que un deixeble del sord compositor, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: “Acabat amb l'ajuda de Déu”. A la qual cosa Beethoven, l'endemà, va respondre escrivint just a sota i amb traç gruixut: “Mensch, hilf dir selbst” (Home, ajuda't a tu mateix.

Article publicat a l'AVUI el 10 de gener del 2011