Màster en identitat

El MNAC va acollir dijous els sopars dels premis Botón de Mango, on el candidat Artur Mas va poder seure entre Anne Igartiburu i Scarlett Johansson. A Mas li pot agradar més la presentadora de TVE, però per alguna raó (si és que la raó hi té alguna cosa a veure) els flaixos preferien immortalitzar l'actriu novaiorquesa, així com les dones van constatar cap a on s'acumulaven les relliscades oculars dels seus marits. Scarlett és una bona actriu capaç de no insultar la intel·ligència dels seus personatges, i també una barreja de retrat de Ramon Casas amb Lolita de Nabokov però entre el fum d'un club de jazz. I ja està bé que el Museu Nacional d'Art de Catalunya exhibeixi, vora els nostres Llimones i pantocràtors, obres d'art vingudes de més enllà de l'Atlàntic. Però Mas va parlar amb ella de política.

“Si tornes i sóc el governor, truca'm”, li va dir després de parlar de vi i de gastronomia. Scarlett havia fet campanya per Obama en el famosíssim videoclip Yes we can, una altra peça d'art que reconcilia missatge polític amb poesia. No és, per tant, una actriu a qui li rellisqui la política: una altra cosa és si quan aterra a l'aeroport de Barcelona (com en el trajecte que fa Cristina amb Vicky a la primera escena de la pel·lícula d'Allen), a banda de veure la Seda i Mundiauto i alguna prostituta amb ombrel·la, ja sap identificar més coses. De fet, la seva estimada amiga Vicky cursava un “màster en identitat catalana”: el que no sabem és si això fou una deferència dels guionistes o bé un sàdic gag.

Una ‘guiri' americana estàndard (sigui VIP o no) potser no trobarà un gran significat a la N i a la C de la façana del museu. I una llengua diferenciada es podria copsar perfectament com una excepcional curiositat. Però després que el probable governor parlés amb ella, no sabem si la jove imatge de Mango va arribar a aclarir-se. Un estat amb diverses nacions: difícil per a la ciutadana d'una nació amb diversos estats. Com difícil deu ser entendre el tema dels toros, això són coses que es fan o es deixen de fer però rarament es prohibeixen. El que diferencia Catalunya d'una nació cultural és que, aquí, Estat i nació es donen bufetades i semblen massa sovint realitats incompatibles. Massa sovint com per a ignorar-ho, com per a explicar-ho només en termes d'excepcionalitat cultural.

D'altra banda, donar massa explicacions pot resultar tan cansat per a nosaltres com avorrit per als hostes. Ja va fer bé Mas en parlar en termes de ràpida pinzellada administrativa, perquè el problema no és el màster o el postgrau que els puguem fer sinó la imatge que podem donar. Això no passa per regular els souvenirs de la Rambla: l'objectiu ha de ser una imatge tan poderosa com inconfusible. Poder mirar Scarlett als ulls, que vol dir poder mirar Nova York als ulls, sense gaire complexos. Aquí fem moltes coses i les fem bé. Mango, posem per cas. La identitat és alguna cosa més que llengua i política, és la forma de ser i la forma de fer. Vicky-Cristina-Barcelona, que vol dir “produced by Jaume Roures” però que no ha de voler dir Joan Pera demanant un paper. Pilar Rahola i Jaume Cabré, dos exemples recents, però no vull fer llista. Mas va resultar més amable i fiable a Scarlett que no pas exhaustiu sobre el nostre problema: això és exactament el que vull dir.

El nostre diàleg amb el món comença amb un nivell. Seure al costat de la Johansson demana parlar anglès, això d'entrada, i després saber resultar interessant. Per sort, al costat de la imatge de Mango no va seure l'actual imatge del nostre govern: però aquesta no és ara la qüestió. Ens ho hem de creure. El millor màster en identitat catalana és la nostra aportació al món, serem tinguts en compte quan el nostre interès particular coincideixi amb l'interès general del món. Comptarem si als altres també els interessa que comptem. La N i la C no poden ser més grosses que la M i la A: vostè, a banda de català i de nacional, què sap fer? I què em sap dir?

L'èxit d'Obama, en què Scarlett va participar, va veure's clar en el moment en què fou visible que al món li interessava Obama de president. Barcelona va tornar a fer el ridícul realitzant una mena de mural a la platja, però la resta del món es va mostrar intel·ligentment seduïda. Yes we can era una manera de fer, un vídeo amb estil que no va necessitar ni una sola bandera; “Tinc un problema” és la més nefasta de les presentacions.

Publicat al diari AVUI el 25 d'octubre del 2010

Què diuen que som

Aquella professora de dret penal em volia suspendre, tot i que en el fons no podia. Jo em negava, en un examen oral, a aplicar una pena del Codi tal com estava tipificada. La raó (moguda sens dubte per un idealisme excessiu) era que jo ho considerava injust. “Injust o no, vostè ha d'aplicar la llei”, em deia ella. “I si l'ha d'interpretar –afegia–, ho ha de fer segons la jurisprudència escrita i les altres normes del sistema”. Finalment em va aprovar, però mofant-se de la meva resposta: “És que perdoni, senyora, però en alguns casos jo em proclamo iusnaturalista”.

El iusnaturalisme parteix de la base (tan de sentit comú) que la llei no ho pot dir tot, ni tan sols sempre diu la veritat: la llei és un compendi, però no té per què ser la veritat. Tenien dret, els negres, abans de tenir drets? La llei nazi que obligava a perseguir jueus, era justa pel simple fet de ser llei? Hi havia drets humans abans de la declaració del 1948? Hi ha nació catalana encara que la Constitució espanyola ho negui? Els catalans tenim, crec, una tendència major cap al iusnaturalisme perquè les lleis no ens han protegit mai del tot. La famosa sentència del TC ens acredita que la jurisprudència espanyola tampoc. Això ens obliga a fer un esforç suplementari d'imaginació, d'argumentació intel·lectual, de defensa lletrada del que som, a través d'altres conceptes més enllà de la llei (“i ens fem contrabandistes mentre no descobreixin detectors per als secrets del cor”). Ara, com fa poc ens ha convidat el president Jordi Pujol, a aquestes alçades del bloqueig cal que lliurem una certa “batalla ideològica” per veure com protegim la nostra identitat d'aquest flagrant buit legal.

És lògica la preocupació del president: un cop acreditat el greu fracàs de l'Espanya plurinacional, no pot ser que l'única resposta sigui independència. És una resposta vàlida, lògica, plena de sentit, sí: i segurament la resposta ideal. Però no podem limitar la nostra afirmació davant del món només a un concepte que es basa en l'ideal, que genera consensos dubtosos i certeses escasses, i que no succeirà demà passat. Dit d'una altra manera: si el TC ens ha confirmat que legalment no som una nació, hem de trobar la manera d'acreditar al món que en efecte ho som. Encara que sigui, justament, per demostrar que en conseqüència també tenim dret a decidir sobre el nostre futur. Si no, de què?

La llei no és l'única font del Dret: hi ha el costum (els usos, les pràctiques consolidades), els principis generals del dret (valors generals que el fonamenten), la jurisprudència, la doctrina. Els països llatins hem posat tant d'èmfasi en la llei que hem oblidat els altres elements que conformen el sistema jurídic, fins al punt que arribem a creure que un Estatut ens pot donar solució a tantes i tantes coses per si sol. Si la llei i la jurisprudència estatals no ens reconeixen, aleshores tal vegada haurem d'apel·lar als nostres costums i als nostres principis. I també al dret natural, és a dir, a la certesa que existeixen drets col·lectius i que hi ha una forma universal de definir el que és nació. Per alguna raó els diccionaris s'anomenen diccionaris normatius. Un diccionari és un compendi de costums, de llenguatge, de semàntica comuna. Un diccionari és una forma de veure el món: però pot ser una font del dret? Crec evidentment que sí, i si se m'argumenta que cada llengua té el seu propi diccionari (la clàssica temença babèlica), els diré que ja no és tan així: mirin la Wikipedia i veuran grans consensos universals. També, sorprenentment, sobre el terme nació (política o cultural).

Que l'ONU només reconegui estats sobirans no és ben bé una paradoxa, té a veure amb l'operativitat i (també) amb el llenguatge americà. Però Catalunya no és només una nació cultural: si només fóssim nació cultural, segurament ni Espanya ni el TC haurien tingut cap problema amb la nostra condició de “nacionalidad”. I de fet és el New Oxford American Dictionary qui defineix nació com un grup cultural, ètnic o lingüístic que sovint disposa d'un govern independent “o el busca”. En definitiva, no ho podem deixar tot en mans de la diferència cultural (essencial però insuficient). Ha arribat l'hora de la creativitat i de buscar complicitats arreu. Per a la independència? Segur, però hi ha feina prèvia. Política i no política: a la Wikipedia, Catalunya encara és d'entrada una comunitat autònoma.

Publicat al diari Avui l'11 d'octubre del 2010

El premi Nobel i Catalunya

Reconec que he llegit poc Vargas Llosa. Ha guanyat el premi Nobel i això significa que és un autor immens, sens dubte, però l'únic llibre que he llegit d'ell (El Paraíso en la otra esquina, una obsessió pels anys polinesis de Gauguin) em va semblar avorrit. No perquè no hi passés res, ser avorrit no és això. Bé, la seva literatura m'ho ha semblat fins ara i tindré motius per desmentir-me ara que em posaré a llegir-lo més: paraula d'honor.

La relació de Vargas Llosa amb Catalunya és confusa, marcada pel seu profund malestar amb el nacionalisme: així ho va fer evident en el seu article Salvemos a Cataluña, on postulava que el nacionalisme sempre necessita un enemic exterior, que el fet d'haver estat víctima havia derivat avui en un victimisme exagerat, i que declaracions d'alguns personatges del nostre país eren properes a la xenofòbia. Que les societats madures creixen des de l'obertura. Ara és el moment de recuperar aquestes tesis i analitzar-les bé, un cop comprovat que Vargas Llosa no és cap imbècil.

No dic que no hi hagi victimisme en el nacionalisme català, però resulta simptomàtic que un no nacionalista com Montilla hagi acabat el seu mandat acusat també, justament, de victimista. Quina anàlisi mereixeria això per a Vargas Llosa, si ja no és un victimisme basat en les essències intolerants del nacionalisme? El que passa, en efecte, és que evidentment el nacionalisme no pot incloure absolutament tothom: el nacionalisme peruà (“¡Yo soy Perú!”, va afirmar per a sorpresa meva el flamant Nobel) tampoc no pot incloure tothom i això no el fa especialment perillós o excloent. No incloure no significa excloure, com l'església musulmana o jueva no exclouen els cristians: el que no poden fer és incloure'ls.

El nacionalisme, en efecte, prioritza allò que és propi: però prioritzar no significa tancar-se, ni blindar-se, ni menysprear fonts i aportacions de fora. Catalunya sempre ha estat absorbent en aquest sentit, però com tantes cultures pateix pels límits d'aquesta absorció. Hi ha, però, un nacionalisme molt proper que té problemes per a absorbir la diversitat no exterior, sinó fins i tot interior del seu Estat. D'aquest, en voldríem llegir ara un article de Vargas Llosa. Garanteixo no avorrir-me.

Publicat a El Punt el 9 d'octubre del 2010

Dret natural

Catalunya no té dret a decidir. D’acord amb la concepció més comú del dret, que remet sempre directament a les lleis, Catalunya no només no té dret a decidir (és a dir, a convocar un referèndum d’autodeterminació o a proclamar la independència) sinó que ni tan sols no és subjecte de dret polític. Si ens remetem a allò que diuen les lleis, Catalunya no és una nació. És una Comunitat Autònoma dins d’un Estat, amb unes poques competències exclusives i unes moltes de compartides. En el context de les nacions del món, Catalunya no hi figura: per tant s’entén que Extremadura o Astúries o Castella-La Manxa protestin si reivindiquem algun tracte diferenciat o excepcional, ja que res no ens ho justifica jurídicament parlant. Ni drets històrics (anul•lats) ni forals (no considerats) ni lleis o declaracions institucionals pròpies. Dura lex sed lex, i no hi ha cap llei que ens empari com a nació. Cap ni una. Dret a decidir...? De què?

Per què, tot i així, tenim tan interioritzat que som una nació i que tenim dret a decidir? Doncs perquè les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del Dret”. És a dir, som nació per un tema de costum i de principis. Per un assumpte que té a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, amb allò que es considera indiscutible a casa nostra. El repte està en fer-ho indiscutible a nivell universal, i ens hem equivocat creient que una llei (l’Estatut, o fins i tot la independència) és l’única via per a aconseguir-ho. Ja hem provat prou de traslladar, més enllà de la nostra geografia, la nostra realitat viva com a cultura, principis, costum i identitat propis? Això en primer lloc.

Però després, ve allò de què tants juristes s’han rigut sempre tant, contaminats per una absurda fe positivista, i que és allò que anomenem “iusnaturalisme”: el dret natural. Em va valdre algunes bronques a la facultat de Dret, el dret natural. Es tracta d’aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Abans del 1948 hi havia drets humans? Abans que algú els codifiqués, existien o no existien? Tenien dret, els negres, abans que tinguessin dret? Jo sóc dels que pensen que sí: que Catalunya té dret a l’autogovern molt abans que ho digués la Constitució i fins i tot molt abans que ho diguessin les primeres Constitucions Catalanes. Hi havia Catalunya abans que s’escrivís Catalunya, i evidentment molt abans que la beneís una norma. Som una nació no només per costum i per cultura: ho som per dret natural. Un dret que, d’altra banda, pot acabar enfonsant els sistemes jurídics que es neguen a reconèixer-lo. Ep: si els seus dipositaris no deixen de fer força, és clar.

Publicat a Elsingulardigital.cat el 6 d'octubre del 2010