No som una llei

Discutíem fa uns mesos, amb gestors museístics de Madrid, sobre les identitats culturals. M’exposaven els avantatges de no tenir una identitat madrilenya gaire definida, ja que això els permet fer de “ciutat que mai no dorm”. Com a capital europea que acull persones que van “de pas”, argumentaven que tenen més en compte el món que la preservació d’una identitat: fins i tot, afegeixen, també s’obren al món artístic català (com ho demostra la quantitat d’actors, companyies i productores d’aquí que hi són ben acollits). Davant d’aquesta evidència, els vaig preguntar on era el problema i em van respondre que la cultura catalana, en canvi, pensa més sobre ella mateixa i sobre la seva supervivència. I que això, a la llarga, rancieja i tanca les persones i els països. “Mira això del nivell C per als professors universitaris”, van il·lustrar. I damunt meu va sonar música de suspens. Hi havia tema.

Una certa miopia els duia, de ben segur, a exagerar: qualsevol cultura de geografia estàndard té els seus elements d’autoprotecció i de quota. Però no s’equivocaven en el fet que, a l’hora de la creativitat i de la necessària espontaneïtat en la iniciativa cultural, podria ser que el nostre esquema mental (i sentimental) s’hagi reduït a la protecció normativa. Per tant, a funcions pròpies del sector públic. Dit d’una altra manera, hi ha massa contaminació política a la nostra cultura.

A principis del segle XX, en temps de la Renaixença (industrial i cultural), els conceptes d’autonomia i de democràcia s’associaven a llibertat i a absència de límits per al creixement personal i col·lectiu. En canvi, el que evoquen sobretot aquests dos conceptes a principis del segle XXI (a Catalunya) es resumeix en dues altres idees: política i lleis. Si això ha evolucionat d’aquesta manera, en qualsevol grau, és que estem fent alguna cosa malament o que com a mínim hem d’encendre un llum d’alerta. No era això.

No ve de gust participar en un país ni en una cultura forjats només a cops de decret. Superat el debat sobre els toros, hauríem de preguntar-nos per què a Suècia o a Alemanya no tenen una llei que prohibeixi els toros. La raó és que allí aquestes pràctiques no s’han fet mai, però també que el debat cultural s’enfoca més en positiu que en negatiu. La llei com a solució de tot no pot ser el nostre paradigma. Pel que fa a les quotes lingüístiques, el Departament de Cultura que ha liderat el conseller Tresserras ha tingut l’encert d’aplicar una normativa clara i ferma en el terreny del cinema en català. Benvinguda sigui la quota en un terreny tan aspre, tan poc receptiu i tan obtús com ha estat el de les distribuïdores i exhibidores de cinema: però a partir d’aquí, i espero que m’entenguin, el repte ha de ser el de la derogació (d’aquí a uns anys) de la mateixa norma. Per obsoleta.

Lluny de liberalitzar, es tracta de recordar que l’autonomia i la democràcia han d’afavorir la llibertat i l’expansió en el terreny cultural. A aquestes alçades l’adscripció identitària vindrà més del prestigi i el talent que no pas de les garanties. Hem fet lleis de normalització per a normalitzar, hem fet TV3 per a estendre i estandarditzar, hem posat quotes de música en català per a difondre... Però aquestes eines, un cop creades, han de poder créixer i conviure amb una societat que ni és monocultural, ni està morta, ni està tancada al món. Música en català a les ràdios? Música en català al món. Cinema en català? Indústria cinematogràfica pròpia. Sobiranisme cultural? Ara hem de conviure (i competir) amb les altres “sobiranies” culturals del planeta, i això es fa absorbint.

Madrid no dorm perquè hi passen massa coses; Barcelona no dorm perquè té un dilema identitari. Les polítiques culturals del futur han de partir de les eines legals actuals, siguin quotes o obligacions, però enfocades a projectar la nostra cultura i a deixar que el món es projecti dins de nosaltres. Ens ho hem de passar millor. Toca patir menys, sense deixar de vetllar. La maduresa de la nostra cultura (ja no dic la qualitat, prou acreditada) li permet provar de viure sense aspirar només a sobreviure. No és que l’administració hagi d’implicar el sector privat, els agents i els creadors: són aquests els que, només si volen, haurien d’implicar l’administració pública. Si som una nació diguin el que diguin les lleis, com podem delegar tan sovint a la llei el futur de la nostra cultura?

Publicat al diari AVUI el 27 de setembre del 2010

Allen, la il·lusió i nosaltres

Woody Allen ha fet una deliciosa pel•lícula sobre la il•lusió. “Coneixeràs l’home de la teva vida” (“You will meet a tall dark stranger”) són quatre històries que tenen en comú un excés d’il•lusió. Els seus protagonistes basen un capítol important de la seva vida (amors, divorcis, carrera professional) molt més en una il•lusió que en la realitat. Qui no s’autoenganya copiant novel•les alienes ho fa imaginant vides anteriors, o aventures amb el cap de la galeria d’art, o amb la veïna del davant, o amb una prostituta rejovenidora. La paradoxa de la pel•lícula és que, al mateix temps que adverteix contra l’autoengany o l’il•lusionisme, indica que sense il•lusió res no té sentit. I la referència a Shakespeare i la seva frase sobre l’absurditat de la vida té aquesta justificació: com que tot és absurd, com a mínim fes el favor d’il•lusionar-te en alguna cosa. La il•lusió com a motor més intens que la raó o la veritat. I, tot i així, alhora tan devastadora.

No sé si cal insistir-hi: Allen no insulta la intel•ligència de l’espectador i el convida a Donizetti, , als anys 20 (“I’ll see you in my dreams”), a Disney (“When you wish upon a star”), a Londres, al món de l’art i de la creació literària, a la guitarra de Boccherini, al teatre... No és en absolut la “menys bona” de les últimes pel•lícules d’Allen: crec que és de les millors, de les més dolces i delicades. Impossible no il•lusionar-se amb el posat de musa de Freida Pinto, que per mi ja sempre serà la veïna del davant, faci els personatges que faci. Quan fas un desig a unes estrella, el desig es fa realitat: el que passa és que, després, sempre ve el segon capítol. I Pinotxo ha d’acabar a la gola d’una balena abans no aprengui a gestionar els somnis.

Començar il•lusiona, i el segon capítol quasi sempre és decebedor: i sobretot la meitat de l’argument, de qualsevol romanç, de qualsevol història real o fictícia. La genialitat consisteix en transformar aquest desert en un permanent oasi d’aigua. No hi ha mètode ni hi ha massa previsions a fer. Si t’il•lusiones, t’il•lusiones. Fer massa càlculs trenca l’embruix i, a més, no serveix de gran cosa. Només serveix per a provar de descartar els enganys, però qui no es deixa enganyar quan se li escapa la vida, quan es troba en un pou, quan està mancat de forces, quan necessita Viagra? I qui pot gosar criticar aquesta guspira als ulls? Qui té dret a desmuntar-nos els somnis? Qui ens farà confondre la prudència amb la por? Els personatges d’Allen poden ser il•lusos, però tots tenen una cosa en comú quan es troben complint els seus desitjos: tenen una força extraordinària. Ja no tenen por. I és així que la vida avança.