divendres, 29 maig de 2009

La mentida ets tu


La direcció d’ERC o el seu departament de premsa m’ha fet l’honor d’esmentar-me en el seu butlletí “Esquerra nacional” número 140, per un article de l’any 2007 on vaig dir que el govern s’empassaria la tercera hora de castellà. Al costat d’aquest article expliquen el blindatge del mode d’immersió lingüística que suposa la nova Llei d’Educació, consensuada per PSC, CiU i ERC, i a sota hi posen una frase de Friedrich Nietzsche: “el que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que, d’ara endavant, ja no podré creure en tu”. O sigui, que em diuen mentider.

El 6 de juny del 2008 (no ja del 2007, sinó del 2008) El Periódico de Catalunya titulava: “Maragall autoritzarà 200 centres a implantar la tercera hora”. 200 centres als quals, segons deia la notícia, no s’aplicaria la pròrroga per a presentar els projectes lingüístics i que per tant aplicarien la tercera hora directament. Venint això de la mateixa conselleria, mentia o no mentia l’articulista assegurant que el govern de la Generalitat s’empassava la tercera hora? I aprofitaré aquesta tribuna per a demanar explicacions a ERC sobre la situació actual de l’ensenyament lingüístic en aquests 200 centres.

En efecte, aquest any s’ha aprovat la llei que blinda el model: però el conseller d’Educació ja havia decidit prèviament cedir davant la legislació per decret. Titular de Tribunacatalana.cat: “Maragall s’empassa la tercera hora de castellà”. 7 de juny del 2007. Sant Cugat Diari: “Ernest Maragall justifica que totes les escoles facin la tercera hora de castellà per l'autonomia dels centres”, 25 d’octubre del 2008. Diari AVUI, 6 de juny del 2008: “El conseller d’Educació, Ernest Maragall, no comparteix que s’hagi de desactivar la tercera hora de castellà a les escoles a través d’una llei tramitada al Parlament”. Etcètera.

És a dir, enhorabona al Parlament per haver consolidat el model amb la nova llei. Però els republicans fan el ridícul. Resultarà que la gran aportació republicana al govern s’ha limitat a evitar que se’ns carreguin el model lingüístic. I ho exhibeixen com a gran marcada de paquet, i Puigcercós ho presenta com a prova davant dels malèvols articulistes. Senyor paranoies, el que ens preguntem la immensa majoria d’opinadors d’aquest país és si preu d’algunes apostes estratègiques no ha estat massa elevat. Per al país, vull dir, no per a algunes panxes. A mi m’agrada més Molière que Nietzsche: “Tos els homes s’assemblen per les seves paraules; només les obres evidencien que no són iguals”.

Publicat a El Punt el 30 de maig del 2009

dimecres, 20 maig de 2009

Agustí Bassols


L’Agustí Bassols i jo, abans de res, som família. Per part de la meva àvia, Vidal de Llobatera i Bassols. A més a més és la primera persona que em va donar feina, com a passant al bufet d’advocats que dirigeix el seu fill i en el qual vaig aprendre com costa guanyar els diners. Dic tot això no com a avís de cap ensabonada, sinó com a explicació útil del que suposen els nexes generacionals: quan he vist que el conegut exconseller és notícia per la presentació ahir de l’associació Sobirania i Justícia, on va afirmar ni més ni menys que convé “mantenir la dignitat dels catalans i garantir el futur i el progrés de Catalunya”, no puc evitar recordar l’àvia i el seu sentit patriòtic i la reafirmació en la idea que ens governa una mena de generació “perduda”.

La generació que ve després de Pujol, per entendre’ns, la generació Montilla i Mas i Carod, etcètera, és una mena d’esglaó perdut i esgarriat (amb major o menor intensitat) per les asfíxies del franquisme. No vull dir que sigui cap generació covarda, ni mesella, ni acomodatícia: però sí que dic que ha calgut tota una generació de gent jove educada en català, i educada a Catalunya, per a reconciliar del tot el catalanisme escapçat durant la segona república i que avui creix amb cada dia menys complexes. Si jo hagués fet política o hagués escrit sobre política els anys 30, suposo que em trobaria proper a Acció Catalana: la mateixa Acció Catalana que fa uns anys va provar de ressuscitar Max Cahner, ahir també present a l’Ateneu. La mateixa Acció Catalana on va militar el pare de la meva àvia, fart dels pactismes de la Lliga i de la dificultat d’articular un projecte sobiranista tan ambiciós com civilitzat. Allò que no faria l’ERC post-Macià, vaja.

Aquest mateix militant d’Acció Catalana, en entrar les tropes de Franco a Barcelona, es trobava plorant al saló de casa seva. La meva àvia s’hi va dirigir tot preguntant-li per què plorava, i ell li va respondre “ploro per haver d’estar content que hagin guanyat aquests”. Aquesta frase la tinc gravada com a memòria viva d’allò que el catalanisme (i la democràcia, que era o és el mateix) no hauria d’haver fet mai: dividir-se, distreure’s amb l’esquerra i la dreta, caure en el populisme i batallar per causes alienes. L’Agustí Bassols beu d’aquesta tradició i jo, fent un salt (o una suau lliscada) a través de la generació dels meus pares, hi connecto com hi connecten tants. Aquesta tradició, dins del marc actual i des de qualsevol partit catalanista, ja sigui CDC, ERC o UDC (on pertany l’Agustí), només pot plantejar com a projecte coherent el de l’articulació de la secessió.

Sóc del criteri que a una nació no li haurien de fer falta les humiliacions per a agafar la força d’afirmar-se al món, però entenc l’efervescència. L’Agustí connecta avui amb la millor tradició d’Unió i del catalanisme, aquella que va quedar trencada per culpa de Franco però també per culpa del catalanisme mateix. “La independència és necessària i possible”, afirmava ahir, com també fa temps que em va encoratjar a no afluixar en els meus articles.

Cap líder dels partits catalans no va assistir a la presentació. El nostre sistema polític està sobrepassat. I ara ja no és qüestió de seny o rauxa.

Article publicat a Elsingulardigital el 20 de maig del 2009

dilluns, 18 maig de 2009

El nou Llucifer


Arran de l'estrena mundial de la pel·lícula Àngels i dimonis, basada en la novel·la de Dan Brown, l'actor principal, Tom Hanks, s'ha apressat a dir que la gent continuarà anant a missa. Gràcies, Tom. El precedent d'El codi Da Vinci fa témer pollastres de dimensions bíbliques, pamflets contra les imprecisions de l'obra i la irrupció de sobtats debats teològics al metro o a la cua del súper. Ara diuen que el Vaticà es va negar a permetre la filmació dels interiors cardenalicis per a la nova entrega: sempre tan infal·libles, els papes de Roma. Un altre de molt infal·lible, Joan XXI, diuen que va quantificar en exactament 133.306.668 els àngels que Llucifer va comandar en la seva rebel·lió contra Déu (266.613.336 van ser l'altre cantó de la Força). Té tanta matèria enriquidora, l'Església, que sembla mentida que els espais de Gaspar Hernàndez no en treguin més suc. Vinga fer ioga i vinga meditar, com si a les catedrals no hi medités ningú i com si sant Ignasi de Loiola no fos prou místic. La nova espiritualitat pot ser positiva perquè esmicola dogmes, globalitza creences i pot ajudar a créixer amb major llibertat: però la gent no canviarà el capellà del barri pel Patronat de Sió. I malgrat tot, el també infal·liblíssim Benet XVI ens ha alertat contra els malèfics preservatius mentre d'altres ens parlen de sexe tàntric. No hi ha color. En lloc d'aprofitar que Dan Brown reflexiona sobre el cristianisme, el Vaticà li fa boicot. Saben què? Exorcitzin aquest Papa, no fos cas.

Article publicat a l'AVUI el 18 de maig del 2009

dissabte, 16 maig de 2009

Una espurna


El bosc és ben sec, les fulles ben deshidratades, el sol pica i el terra de pinassa és cobert de vidres. Així és com es troba la situació del conflicte Catalunya-Espanya, dins del qual només faltava el marc de la crisi econòmica. Ho han provat tot: el cafè per a tothom, el “talante”, la mà dura, les farses federalistes, els tripartits, les complicitats regionalistes, els casaments monàrquics amb un jugador del Barça, els Jocs Olímpics, l’”apoyaré”... No hi ha manera i tots dos bàndols són al cap del carrer. Com a mínim des del punt de vista ideològic, argumental, els catalanistes han donat Espanya per inútil i Espanya ha donat el catalanisme per inútil i pèrfid. Els xiulets d’aquesta setmana contra l’himne espanyol no han estat l’espurna definitiva, però poc els ha faltat: la polèmica quasi arriba a posar en discussió definitiva el sentit d’aquesta relació. Els divorcis es produeixen després d’una llarga meditació, però en un moment d’arravatament definitiu. Ens hi acostem amb rapidesa.

Una altra cosa és la força que tinguem: el catalanisme es troba dividit i aquest és el gran desavantatge, la gran broma pesada, la gran paradoxa. El tripartit ha estat un negoci funest en termes de trinxera Catalunya-Espanya, no tant perquè no hi hagi ara més independentistes que mai, sinó perquè la força catalanista apareix avui irreconciliable entre petits bàndols. Un premi Nobel per als artífexs, Montilla i Puigcercós (molt preocupat, això sí, pels opinadors d’aquest país). Això no treu, però, que l’espurna pot saltar. Catalunya hi pot perdre en aquest enfrontament definitiu, por arronsar-se, pot sortir derrotada... però només cal una petita empenta per al xoc. No només es parla de prohibir (em pregunto com) que bascos i catalans tornin a disputar-se la final de la Copa del Rei: es tracta, diuen, de legislar per tal que no hi torni a haver frontisses nacionalistes. Que el Congrés dels Diputats prescindeixin o afebleixin considerablement les possibilitats d’influència del nacionalisme en l’acció dels governs estatals. També es parla de la sentència del TC sobre l’Estatut, i del resultat de la “negociació” (he, he) del finançament, i d’un major control estatal sobre les caixes, i de garantir com sigui la tercera hora de castellà. Estem pendents d’una sola espurna, senyors espectadors. Quina llàstima que, en aquest marc, el líder del nostre país sigui un delegat de sucursal. I que no haguem sabut sumar prou com per a confiar en la victòria.

Article publicat a El Punt el 16 de maig del 2009

dilluns, 11 maig de 2009

El fenomen Barça


He d’admetre que m’he equivocat: davant dels meus amics i coneguts sempre he mantingut la màxima que el barça és un club de futbol. I punt. Ho afirmava, he de dir en defensa pròpia, quan la junta directiva no promovia tant com ara la identificació blaugrana amb la causa catalanista i, per tant, quan em dolia ensumar que es feia servir el nom de Catalunya per a fer negoci. O per a fer futbol, o el negoci del futbol. Ho considerava un ultratge i un abús, a banda d’una manera de tenir distret el personal: mentre hi hagués rivalitat futbolística, la política quedaria en segon terme i la causa veritable del catalanisme (que tothom sap quina és, o com a mínim ho saben els que ho han de saber) podria quedar difuminada davant la més apassionant, directa i immediata emoció del futbol. No serem independents, però guanyarem el Madrid. El que deia: em semblava una trampa nefasta en què no es podia caure.
Els últims anys ha estat diferent i m’he reconciliat amb el lema “més que un club”. No per les últimes victòries, que també, sinó per la sintonia que avui exposa el Barça amb la causa política. Guardiola és alguna cosa més que un bon entrenador, alguna cosa més que un entrenador magnífic, de la mateixa manera que Laporta és alguna cosa més que un bon president i el club és alguna cosa més que una fundació esportiva. El Barça és, d’entrada, allò que fa possible que diversos locutors del món formulin en directe l’expressió “els catalans” per a referir-se a l’equip de Barcelona. El Barça posa el nostre país al món més que qualsevol mapa, posa la bandera als ulls de la comunitat internacional i fa que es parli de la nostra diferència cultural més que cap Sagrada Família o que cap Miró. Al Barça hi onegen estelades i tot el món, començant per Madrid, pot fixar-se perfectament en el sentit d’aquest símbol reivindicatiu. Puyol besa la bandera que du de braçal amb una èmfasi especial, davant del públic del Bernabéu, amb una energia significativa. Tot el món pot veure que no estem davant d’un partit de futbol quan juga el Barça contra el Madrid. I quan anem a Roma, tot el món pot deduir que si el Barça sap fer les coses tan ben fetes potser és que Catalunya també és un país que val la pena seguir de prop. Aquest equip ens obliga, ens exigeix que apuntem amunt i sense excessius complexos. Que en prengui nota la política. Catalunya és menys que un estat, i per això el seu president ha de ser més que un president. Gestió, gestió, gestió? Au, va, no ens atabalin!

Article publicat a El Punt el 9 de maig del 2009

dijous, 7 maig de 2009

Que tinguem sort



L'esforç funciona i planificar la vida és absurd.

dimecres, 6 maig de 2009

Joan José Ibarretxe


“Deixaré de fer política. Adéu”. Així s’acomiadava ahir el lehendakari del govern basc i de l’activitat política, després del pacte PSE-PP que posa fi a una llarga etapa de governs nacionalistes. Ha estat una última legislatura delicada, més pacífica que l’anterior (agitada pel famós “Pla Ibarretxe” i la seva topada amb el Congrés dels Diputats) i menys ennegrida per les accions d’una ETA en hores baixes. Malgrat tot, el lehendakari ha hagut de seure a la banqueta dels acusats per haver tingut presumptes contactes amb “l’entorn terrorista” (un entorn que és ja massa ampli per a ser un simple entorn de delinqüents) i ha sortit galdós dels paranys que una legislació feta a mida dels “constitucionalistes” (un terme d’ús també viciat) li ha posat al davant. Malgrat tot, el PNB ha demostrat que el nacionalisme basc és capaç d’entendre’s amb quasi tot l’arc parlamentari (ha pactat amb PSE i amb l’extrema esquerra, passant pel món de Batasuna per entendre’ns) i arribar també a pactes a Madrid amb partits com el PP. La centralitat és això i el PNB ha estat un exemple de centralitat en una societat com la basca. Ibarretxe, si alguna cosa ha fet, és aprofitar aquesta centralitat per a arrossegar-la cap al terreny de la valentia. És l’única opció ètica d’una força que busca alguna cosa més que subsistir.

“No s’ha de tenir por del fracàs”: ho va dir Ibarretxe a Estrasburg, quan el TC va vetar la seva Llei de Consultes. Totes aquestes iniciatives les va defensar sempre des de l’argumentació de la mà estesa, de la recerca de solucions i de la necessitat de superar el carreró sense sortida del seu país. “Els conflictes es resolen mitjançant canvis que, al principi, eren inimaginables”, deia Nelson Mandela i li agradava repetir a Ibarretxe. Altres frases inapel•lables: “Respectar la decisió de la societat basca no és un principi nacionalista, és un principi democràtic”; i, de nou, la referència a la por: “No tenim por al fracàs. El fracàs sempre acompanya a qui, al final, acaba fracassant”.

Ibarretxe ha estat un exemple de dinamisme, d’inconformisme, de política creativa (fins i tot transgressora) i de plantejaments constructius. Se li podrà retreure la ineficàcia final dels seus plantejaments, però ha marcat un camí en política que sens dubte és el camí adequat: el de l’atreviment i la suma. Ibarretxe va decidir que ETA no decidiria el futur dels bascos, sinó que ho faria la societat basca. Ibarretxe va convidar sempre Catalunya, des del respecte, a seguir camins no mediocres, no estancats, no acomodaticis. Va afrontar la solitud del líder com només l’afronten els líders, els del mallot groc, els que creuen en ells mateixos. Criticar-lo des del respecte a la legalitat vigent i des de la veu callada de les víctimes és, més que mediocre, absolutament miserable. Però han guanyat ells, Juan José. Amb trampes. S’acaba amb tu l’únic color nacionalista que quedava en el mapa de l’Estat: fase 2 de la reconquesta.

Article publicat a Elsingulardigital el 6 de maig del 2009

dilluns, 4 maig de 2009

Cercles viciosos


L'escriptora Lucía Etxebarria va presenciar fa poc, segons ha explicat, l'incident succeït en el recent festival de cinema de Màlaga. Durant la projecció de Tres dies amb la família, de la Mar Coll, parlada en català i subtitulada al castellà, un mamífer del públic va aixecar-se per eructar "catalanes de mierda, iros a vuestra casa". Etxebarria subratlla que ningú no es va queixar pel fet que The Frost fos emesa en noruec, però aquest no és el tema. Ha passat exactament mig segle des d'aquell mític "todos los catalanes son una mierda" de Galinsoga, i no és ben bé que continuem igual: és que ara va de debò.

El "no ens entenen" sempre m'ha semblat una excusa de mal pagador per plantejar la independència, ja que la diferència cultural i identitària ja és suficient en qualsevol nació equiparable. Però bé, a base de no sentir-nos compresos hem arribat al cap del carrer i ara veiem com Artur Mas ja defensa el sentit de les posicions més decidides davant d'un auditori retroconservador com és el Círculo Ecuestre. Un dels membres d'aquesta equina circumferència em retreia fa uns mesos, al mig del carrer, la meva mania d'escriure en català i la tossudesa del meu pare (conegut seu) de titllar Franco d'assassí. "Eso no puede decirlo", insistia, mentre jo em limitava a desitjar-li Bon Nadal. Els hem donat per impossibles i ens han donat per impossibles. No és qüestió de saltar cap mur, sinó d'obrir elegantment la porta. I gràcies per tot, i bona nit, i bona sort.

Article publicat a l'AVUI el 4 de maig del 2009