Mariza, el destí i jo

Un dia vaig proposar a la meva parella d'anar a veure fados, que en feien al Palau de la Música, i en tenia bon record del meu viatge de final de carrera. Hi vam anar i ens vam trobar amb alguna cosa més que fados. Ens vam trobar amb Mariza.

Mariza és un combat contra la resignació, un somriure permanent a la veu, un elegant i quasi havaner moviment de faldilla, unes ganes de viure i d'apassionar-se sense filtres, color, optimisme i assumpció del dolor com a part de la felicitat. Una obra de filosofia en directe, en definitiva. De seguida em vaig posar a escriure sobre el tema, i l'article per a l'Avui es va titular "Fado".

Per aquells dies viatjava en un avió en Daniel Gouveia, un dels màxims experts en fados de tot Portugal. Resulta que a l'avió hi havia un diari Avui. Resulta que el va llegir. I que l'home sap català. I resulta, a més, que jo tinc la mania de posar el meu correu electrònic en alguns dels meus articles. O sigui que em va escriure i em va convidar a conèixer la meva nova deessa.

Vol dissabte cap a Lisboa, rebuda, acolliment a casa d'en Gouveia, concert en un poblet (Santa Maria crec que es deia) amb tota l'aroma de l'Atlàntic, i finalment, al backstage, poder agenollar-me davant d'ella. Un dels caps de setmana més curiosos i intensos de la meva vida. Retorn diumenge mateix, baldat, però viu.

Bé, "Primavera" és la cançó mítica d'aquesta dona però el seu manifest sobre què és el fado es troba en una altra canço. "Si ser fadista e ser triste..(...).. eu non sou fadista". Tota una declaració de principis, que la vida tingui dolor no vol dir que haguem d'estar tristos. Cantar fado és cantar el destí (com el seu nom indica), però en allò que té de trist i en allò que té de lluminós. I en aquesta cançó, "Recusa", canta que ella no és segons quina mena de fadista, i ho fa cantant un fado perfecte. Mariza, la dona que ha revolucionat el concepte de destí. El fado fet carn i ossos. Atenció de nou al somriure, i afegeixo un regalet dolç.

La mani

L'últim que s'hi ha sumat és el president Laporta i sembla que ens hi trobarem tots, si bé comprenc les raons de diverses plataformes per a començar a preparar la política post-estatutària; cal que anem preparant el catalanisme del nou segle, que passa necessàriament per una menor covardia verbal i d'acció. Tot i així, aquesta contundència també arriba a l'escenari d'avui i el catalanisme no pot escapar de la convocatòria general. No és possible argumentar cap futur d'independència o de sobirania, o de simple dignitat nacional, si abans no hem estat capaços de demostrar que els referèndums celebrats a Catalunya van a missa. O a missa o a la mesquita o a la lògia, o al tribunal laic, tant se val, però és l'última paraula. La manifestació per a reclamar respecte a l'Estatut no és només en defensa de l'Estatut, sinó sobretot en defensa de la veu dels catalans. De la voluntat dels catalans. La mateixa manifestació s'hauria de produir si, en un hipotètic referèndum d'autodeterminació que hagués sortit favorable, les autoritats foranes (el TC o qui sigui) provessin de situar-se per sobre del text o de la proclama aprovada. Per tant, estem davant d'una manifestació a favor del respecte a la sobirania popular. Una manifestació a favor de la nostra sobirania. Una manifestació, doncs, sobiranista. M'hi veuran.
El PSC (és un dir) i el PP ja han avançat els seus recels cap a una convocatòria que consideren que deslegitima l'ordre establert, el sistema legal vigent, i pretén condicionar la veu del TC. Aquesta és la clau de volta de tot. El govern tripartit ve dominat per un partit que considera que l'única sobirania popular respectable és l'espanyola, i quan dic espanyola vull dir la col·lectiva de tot l'Estat, que és la que ha configurat el nostre sistema constitucional i el funcionament d'institucions com el TC. Pel contrari, els partits que se sumen a la manifestació consideren que l'autogovern de Catalunya és una cosa prèvia al sistema consitucional vigent i que per tant no és interpretable ni retallable amb posterioritat a l'expressió de la voluntat popular (sobirana) del poble de Catalunya. La manifestació, doncs, és en favor d'aquesta segona teoria: serem part d'Espanya si ho volem, hi serem amb l'Estatut que votem, i si un dia ens cansem de formar-ne part, marxarem. La resta és considerar que per a qualsevol d'aquestes coses caldrà escoltar què en diuen les institucions espanyoles. "Independents", és clar. Corona, TC, Congrés dels Diputats, Defensor del Pueblo i "tutti quanti" estan per sobre de la nostra voluntat popular. Senyors: mai abans no havíem vist Catalunya tan clarament governada per un partit de botiflers.

Publicat a El Punt el 15 d'agost del 2009