A casa començarem l’any com sempre,connectats al Musikverein de Viena perquè Strauss ens marqui el ritme de l’esperança a cops daurats de batuta. Tot i així, aquesta vegada serà inevitable recordar que poc sdies abans l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va ocupar el mateix lloc físic, sota les cariàtides i llàgrimes de vidre, que sempre adjudiquem mentalment a la Filharmònica. Va ser el 18 de desembre, dirigida per l’Ernest Martínez-Izquierdo: en el programa figuraven els Sortilegis de Monsalvatge, El amor brujo de Falla i Romeo und Julia de Prokófiev. La interpretació, segons les cròniques, va tenir un èxit aclaparador. Un servidor es va sentir orgullós de llegir que tota unaOrquestra Nacional triomfava a la catedral de la música, i que passejava el seu nom (llarg, institucional, catalaníssim) davant l’entusiasme dels distingits súbdits de Sissi.Tornàvem a exhibir talent i personalitat entre els palaus d’hivern, demostràvem a l’imperi austrohongarès que encara havíem sortit nacionalment vius d’aquella batalla de fa tres segles.
Més endavant, però, les cròniques ho posaven tot al seu lloc. L’orquestra, sens dubte, va fer un paper superb: però al capdavall una orquestra només pot fer que interpretar.Què és el que va commoure la Viena d’aquell vespre?On va recaure la clau profunda de l’èxit? Qui va ser el veritable triomfador artístic? D’on va venir l’autèntic embruix?Tots els enviats especials hi coincidien sense excepció: el rei del concert va ser Falla.Passió flamenca, sorra, sang, foguera i castanyoles, veu esgarrapada de la cantaora Ginesa Ortega. Els sortilegis musicals de Montsalvatge van merèixer, és clar, uns aplaudiments respectuosos; però el negre i vermell de Falla, el cant gitano i l’atmosfera goyesca, i el bis en forma de jota d’El sombrero de tres picos (del mateix autor), van ser els qui es van imposar com una alenada de vigor, com un veritable Anschluss,als cors rendits de la pàtria del vals.
Diuen que el públic del MusikVerein és extremadament conservador. No sé si això va jugar en contra de Montsalvatge.Però tot plegat fa pensar sobre la nostra incapacitat per exportar creacions pròpies, cultura nacional. Es veu que fins i tot el mateix Falla, que havia escrit originàriament l’obra per a cantaora i gran orquestra simfònica, la va adaptar per a mezzosoprano per tal de poder-la exportar el món: però que no pateixi Don Manuel, que aquí estem nosaltres (i la senyora Ortega) per salvar les essències foranes. Només per si de cas se m’atribuís algun odi íntim al flamenc o a altres cultures peninsulars, assenyalaré la crònica de l’AVUI, que va resumir perfectament la vetllada amb la declaració d’un dels espectadors: “Poder tornar a escoltar música espanyola interpretada per una orquestra espanyola”.És a dir, que tota l’ampul·lositat nostrada del nom de l’orquestra es desfeia com un dolç Strudel entre les anònimes impressions vieneses.
Coincidint amb la mateixa època nadalenca, hem pogut observar el canvi profund en la manera que tenen les nostres empreses de cava per exportar els productes a l’Estat. Em refereixo, en concret, a Codorniu. Així com els músics de l’OBC van brindar per l’èxit amb aquell vi calent anomenat Gluwein, per combatre el fred del carrer, Codorniu ha optat aquest any per transformar radicalment els seus tradicionals anuncis de cava (per pal·liar el fred del boicot, suposo).És cert que mai no ha caigut tan baix com la seva principal competidora,ni ens ha insultat mai el bon gust ni la intel·ligència. Però el canvi ha estat notori: així, allí on abans apareixien vinyes i campanars, o costes delMediterrani i referències explícites a “la terra”, ara surten jardins de xiprers, girafes perdudes i follets màgics que semblen sortits d’un embruix de Falla.
Som un país atrapat en un sortilegi ibèric. Encaparrats a dir-nos nació i a semblar autors del que fem, quan només som simples intèrprets de partitures alienes.Somniant, sí,sempre i fins l’inimaginable. Dormint com princeses conjurades en la nostra torre, esperant que arribi el primer petó d’amor. Quan el que ens cal és un bon raig de bufetades. Feliç any a tothom.
Publicat al diari AVUI. 28-12-2005
dimecres, 28 de desembre del 2005
dimecres, 14 de desembre del 2005
A l'alternativa
M’han proposat de dur al cinema una novel·la i la idea m’està resultant reveladora. Com diu en el seu últim llibre en Jaume Cabré (que per ami és lo rei en Jacme, i a qui ningú no hauria de confondre amb un aprenent com jo), la literatura és concebuda a partir del dubte i mai des de l’arrogància. Doncs bé: això del cinema et fa topar amb conceptes tan crus i explícits com pressupost, comercialitat, durada, clímax.Un monarca absolut com és un novel·lista se sent òbviament ofès davant d’aquests termes, ja que ell és el déu creador del seu món i no tolera tantes dosis de realitat en el procés. Però precisament això fa més gran el repte, fa més gran el dubte, i per tant fa més inofensiu qualsevol brot d’arrogància creativa. Això de la democràcia és cansadíssim, però encara n’aprendrem alguna cosa.
Com que ser un sol individu entre la multitud és tan motiu d’orgull democràtic com de vergonya aristocràtica, més enllà de les normes del mercat sorgeix sovint el gust per les coses alternatives. Són aquelles formes d’art que es consideren inclassificables, lluny de les tendències generals i fins i tot de les normes. Deixant de banda posats esnobs o elitistes, el cert és que la majoria dels qui fan coses alternatives ho fan des de la més pura de les actituds: obrint dubtes, experimentant, transgredint.
La vida de l'art alternatiu, de la música alternativa odel cinema alternatiu (encara no he sentit a parlar de cap exemplar de literatura alternativa) és d’una tristesa infinita. Perquè sovint topa amb l’èxit.De vegades una obra amb vocació alternativa comença a ser coneguda i a tenir un cert ressò, és comentada i mereix bones crítiques; en aquest estadi, la millor carta de presentació comercial de l’obra serà precisament la seva condició alternativa. Sortirà al programa Silenci? i serà objecte de conversa en els sopars i tertúlies que estiguin més à la page. En tot cas, perquè l’espectador sàpiga perfectament davant de quin tipus de creació es troba, anirà sempre acompanyada de la corresponent etiqueta.
L'exmple seria un grup com The Strokes, que després de ser un mite indie (independent) va resultar ser profitós des del punt de vista comercial. Es va arribar a posar de moda. El dilema va esdevenir, aleshores, si era correcte considerar encara com a alternatiu quelcom que gaudia d’un èxit rotund i acreditat i que, a més,movia masses. Masses borregues, estúpides, vulgars. O sigui, l’antítesi del que havia donat un sentit a la seva existència.
El contacte de l'obra amb el món és un terreny perillosíssim: “No et vaig dir que seria fàcil; et vaig dir que seria la veritat”, diu Morpheus al protagonista de Matrix quan aquest decideix prendre la pastilla vermella que li dóna la benvinguda al món real (el qual, recordem-ho, no deixa de ser un món imaginat per l’autor del guió). És evident que un creador desitja arribar al públic, però tant o més important que això és la manera d’arribar-hi.Tots tenim al cap la història de l’artista turmentat perquè l’èxit li arriba arran de la seva peça menys estimada. És el preu de la democràcia,o més ben dit del mercat, on el que compta és vendre.De manera que l’important per al creador no ha de ser només arribar, sinó (en paraules de Sinatra) fer-ho my way. Amb les mínimes interferències entre la corda invisible que uneix la composició amb la recepció. L’etiqueta, el prestatge de la FNAC, el rumor. Fins i tot la coberta d’un bon llibre pot arribar a desvirtuar-lo de forma fulminant.
Per sort, en el nostre món de pastilla vermella les monarquies absolutes van camí de l’extinció. I també és bo que la dictadura dels autors tingui avui més consciència del públic, del receptor, una certa consideració cap al destinatari.Però l’actual sobredosi de realitat i de pragmatisme té uns efectes nefastos enels esperits creatius, i parlo de totes les disciplines.Dit d’una altra manera: esteu convidats al meu món si us sembla prou atractiu.Però hi mano jo.O sigui que no hi vingueu si és per dir-me que dos i dos fan quatre, ni que la terra és rodona, ni sobretot se us acudeixi repetir-me aquella retorçada i absurda fantasia sobre la llei de la gravetat.
Publicat al diari AVUI. 14-12-2005
Com que ser un sol individu entre la multitud és tan motiu d’orgull democràtic com de vergonya aristocràtica, més enllà de les normes del mercat sorgeix sovint el gust per les coses alternatives. Són aquelles formes d’art que es consideren inclassificables, lluny de les tendències generals i fins i tot de les normes. Deixant de banda posats esnobs o elitistes, el cert és que la majoria dels qui fan coses alternatives ho fan des de la més pura de les actituds: obrint dubtes, experimentant, transgredint.
La vida de l'art alternatiu, de la música alternativa odel cinema alternatiu (encara no he sentit a parlar de cap exemplar de literatura alternativa) és d’una tristesa infinita. Perquè sovint topa amb l’èxit.De vegades una obra amb vocació alternativa comença a ser coneguda i a tenir un cert ressò, és comentada i mereix bones crítiques; en aquest estadi, la millor carta de presentació comercial de l’obra serà precisament la seva condició alternativa. Sortirà al programa Silenci? i serà objecte de conversa en els sopars i tertúlies que estiguin més à la page. En tot cas, perquè l’espectador sàpiga perfectament davant de quin tipus de creació es troba, anirà sempre acompanyada de la corresponent etiqueta.
L'exmple seria un grup com The Strokes, que després de ser un mite indie (independent) va resultar ser profitós des del punt de vista comercial. Es va arribar a posar de moda. El dilema va esdevenir, aleshores, si era correcte considerar encara com a alternatiu quelcom que gaudia d’un èxit rotund i acreditat i que, a més,movia masses. Masses borregues, estúpides, vulgars. O sigui, l’antítesi del que havia donat un sentit a la seva existència.
El contacte de l'obra amb el món és un terreny perillosíssim: “No et vaig dir que seria fàcil; et vaig dir que seria la veritat”, diu Morpheus al protagonista de Matrix quan aquest decideix prendre la pastilla vermella que li dóna la benvinguda al món real (el qual, recordem-ho, no deixa de ser un món imaginat per l’autor del guió). És evident que un creador desitja arribar al públic, però tant o més important que això és la manera d’arribar-hi.Tots tenim al cap la història de l’artista turmentat perquè l’èxit li arriba arran de la seva peça menys estimada. És el preu de la democràcia,o més ben dit del mercat, on el que compta és vendre.De manera que l’important per al creador no ha de ser només arribar, sinó (en paraules de Sinatra) fer-ho my way. Amb les mínimes interferències entre la corda invisible que uneix la composició amb la recepció. L’etiqueta, el prestatge de la FNAC, el rumor. Fins i tot la coberta d’un bon llibre pot arribar a desvirtuar-lo de forma fulminant.
Per sort, en el nostre món de pastilla vermella les monarquies absolutes van camí de l’extinció. I també és bo que la dictadura dels autors tingui avui més consciència del públic, del receptor, una certa consideració cap al destinatari.Però l’actual sobredosi de realitat i de pragmatisme té uns efectes nefastos enels esperits creatius, i parlo de totes les disciplines.Dit d’una altra manera: esteu convidats al meu món si us sembla prou atractiu.Però hi mano jo.O sigui que no hi vingueu si és per dir-me que dos i dos fan quatre, ni que la terra és rodona, ni sobretot se us acudeixi repetir-me aquella retorçada i absurda fantasia sobre la llei de la gravetat.
Publicat al diari AVUI. 14-12-2005
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
