Estatut

Preàmbul: Després d’una història mil·lenària plena d’anormalitats, un gran dia Catalunya va arribar a ser governada pels normals. Aquest fet la va convertir per fi en un país normal a tots els efectes. Per la qual cosa es redacta el següent Estatut.

Article primer: Catalunya és una noció, que només es revela autèntica quan hom decideix enfilar-se a la talaia del Tibidabo.

Article segon: La normalitat predominarà en les relacions entre Catalunya i tots els altres pobles normals de l’Estat. Aquí s’acaba el capítol referent a política exterior.

Article tercer: Les llengües de Catalunya són dues: el català i el normal.

Article desè: És cultura catalana tota aquella feta a Catalunya en qualsevol idioma del món, si bé es reservarà un lloc preeminent als escriptors normals.Tot aquell o aquella que no vulgui participar en aquest nou patriotisme, serà considerat individu o indivídua anormal o potencialment perillós o perillosa. A aquests efectes es promouran polítiques de normalització en general i estades a Madrid per als malalts de no viatjar.

Article quinzè: El territori de Catalunya està habitat principalment per arbres, ocells i peixos. Els seus drets fonamentals estan reflectits a la disposició addicional primera, amb les excepcions que al govern li puguin convenir. Els consellers del ram procuraran fer sempre cara de lluç de palangre.

Article setzè: Es garanteix la llibertat de vot entre dues opcions: esquerra o dreta. S’estableix que els vots de la província de Barcelona, pel seu caràcter olímpic i cosmopolita, valdran el doble que els de les comarques suburbials.

Article vintè: Tota persona o persona que opti a un càrrec públic de certa importància haurà de presentar, juntament amb la seva disponibilitat, la del seu germà o germana. Es decreta la importància de dir-se Ernest.

Article vint-i-dosè: Tot conseller en cap de la Generalitat perdrà el càrrec, i en el seu cas l’honorabilitat, si així ho disposa el secretari general del PSOE via fax urgent.

Article vint-i-sisè: El finançament de Catalunya serà el que decideixin les comunitats germanes, després de deliberar-ho en les habituals reunions de cafè. Queda prohibit demanar infusions de menta. Queda tipificat com a delicte demanar la lluna.

Article trentè: No s’acceptarà cap dimissió per ensorrar cases amb línies de metro, ni per enviar circulars orientatives a la premsa. Qui pretengui forçar cap dimissió serà acusat de corrupte i investigat d’ofici pel fiscal. Als damnificats, en compensació, se’ls reconeixerà el dret a la felicitat.

Article trenta-vuitè: S’instaura la SER com a ràdio pública catalana. L’antiga televisió nacional passa a anomenar-se televisió autonòmica amb tota normalitat. La vida es llegeix al Periódico Oficial de la Generalitat.

Article quaranta-cinquè: Qualsevol traspàs de competències, cessió de papers o delegació de funcions seran gestos sempre agraïts com a regals que són i com a mostres de l’amistat eterna que sempre ens ha volgut mostrar l’Espanya plural.

Article cinquantè: Tot aquell que no sigui agnòstic serà considerat heretge.

Article cinquanta-dosè: Queda prohibit maltractar les dones. Especialment maltractar el president de la Generalitat, tenint en compte que la Guerra Civil ja es va fer contra ell.

Article seixantè: Prohibit dir comportament o actitud. Sempre direm capteniment.

Article vuitantè: Serà benvingut a la normalitat tot republicà que així ho desitgi i esculli, sempre que guardi un bon capteniment. Se li permetrà dir de tant en tant que els seus objectius van més enllà i amenaçar amb eleccions anticipades.

Disposició final: Demanem un exercici de responsabilitat a totes les forces polítiques normals i anormals perquè aprovin el present Estatut i ens permetin continuar gaudint del carrilló de Palau i de tot aquest dolce far niente. Ara és l’hora del patriotisme.


Publicat al diari AVUI. 15-04-2005

La mesura de les coses

Les hores d’espera en aquests aeroports deficients, sempre amb retards i sempre en vaga de neteja, obliguen a acabar passant revista als llibres del quiosc. Aquesta Setmana Santa vaig poder fer una ràpida ullada als bibelots que s’exposen als seus prestatges, i vaig comprovar una curiosa constant en molts best sellers: el nom de l’autor apareix damunt de tot, abans que res, amb lletres immenses que ofeguen tot l’interès que pugui tenir el títol de l’obra. Queda clar que la qualitat del llibre és avalada per una signatura, i no per la invitació que pugui contenir el seu títol. I quan no és així, quan hi ha excepcions, aleshores en tot cas el nom de l’autor ostenta la mateixa mida que el títol del llibre. Mai ni un mil·límetre menys. Es tracta, suposo, d’evitar que l’ego de l’autor quedi eclipsat –només faltaria!– pel contingut de la seva pròpia obra. Quantes coses que hi tindria a dir Freud, a tot això.

Sovint la mesura de les coses, de la importància de les coses, és una mesura física. Centímetres, mil·límetres, metres quadrats, grams i quilos. Aquest fenomen dels best sellers em va recordar l’estupor que sempre m’ha provocat llegir un programa d’òpera o de música clàssica: què vol dir, Lorin Maazel per sobre de Txaikovski. On s’és vist. Què hi fa, José Carreras per damunt de Mozart. O la Caballé per damunt del pobre i indefens Verdi. Ja em perdonarà l’amic de la família Bruno Gelber, però em fa mal a la vista que tot un Beethoven aparegui agenollat sota les seves indiscutibles virtuts pianístiques. Totes aquestes dissonàncies es fan, suposo, amb el pretext que uns són vius i els altres són morts, i que la importància que té el concert és la manera d’interpretar un clàssic ja consagrat. Home, això és com si el meu admiradíssim Joan F. Mira hagués col·locat el seu digne nom per damunt de Dante Alighieri en la traducció de la Divina Comèdia. Sovint he mirat el programa d’un concert i m’he sentit com si em trobés davant d’un sacrilegi, d’una apropiació indeguda, d’una profanació de les tombes dels mestres. Una obra la pots fer teva, sí, però o bé pagues uns royalties o bé promets no enfilar-te al pedestal del seu autor amb aires d’haver-lo reencarnat. Però queda clar, tot i així, que avui els cartells de concerts pretenen atreure el públic més per la figura viva de Daniel Barenboim que per la ja enterrada figura de Johannes Brahms. No deixa d’intrigar-me què és exactament el que vol escoltar el públic, quin percentatge exacte de Brahms i quin de Barenboim volen sentir. Estic convençut, i fermament, que la proporció desitjada no és la que queda reflectida en el cartell.

També en cinema. Des dels anys del No-Do, les bombetes que presentaven una nova pel·lícula destacaven clarament Clark Glable abans de res, i fins i tot s’hi va arribar a escriure coses com Clark Gable ¡En Vivo! per humiliar definitivament guionistes, directors i altres bons actors condemnats a ser secundaris. Cada dia m’atreuen menys els intèrprets de les obres, em fixo menys en els actors, evito més aquella manera de jutjar les obres en funció de com treballa, aquest. Potser per vocació professional, me’n vaig directe al guió. Que és la idea, al capdavall. L’origen. Els intèrprets que interpretin, però la veritable màgia resideix en la nit de lluna plena que va impregnar els dits de Debussy. Aquí és on volem anar. Donem la mida exacta a les coses, els mil·límetres adequats, les negretes i cursives rigorosament merescudes. Posem una avinguda als molt honorables presidents i un carreró sense sortida als presidents no honorables. Posem la quantitat justa de tinta als titulars dels diaris, posem en portada el veritable autor de l’Estatut –el PSOE– i després en un racó que parli en Saura. Posem l’autenticitat per damunt de les veus dels intèrprets, i així ens podrem acostar al missatge original, el que és important i universal. Tots tenim nocturns com els de Chopin, tots hem viscut històries d’amor dignes de pel·lícula, tots hem volgut immortalitzar un instant. Posem les lletres més grosses, doncs, a les obres i als autors de debò. En ells recau la nostra immortalitat.

Publicat al diari AVUI. 1-04-2005