Restitució!

En aquestes mateixes pàgines el professor Mas-Colell formulava, en l’article “Restitució?”, una pregunta oportuna. Encara ho és més després que el president Puigdemont hagi manifestat les seves intencions concretes en una entrevista a RAC1. Espero que l’exconseller em permeti respondre amb un signe d’exclamació en el títol, tot i que entraré en les qüestions que planteja. Em semblen adequades, i jo mateix les he plantejades en algun article: a on estem tornant, exactament? Al setembre del 2017? A l’1 d’octubre? A l’interval que va entre l’1 d’octubre i el 27? O a la declaració d’independència, la DUI, del dia 27? Com que la història va succeir tan ràpidament, aquells dies que semblaven dècades, és oportú preguntar-se on ens situem quan parlem de “comptador a zero”, de “girar full” o de “restitució”. Quan el president Puigdemont parla de la seva possible investidura, ho fa el de quin moment històric concret? Estic segur que això ha estat debatut en els actuals acords de Brussel·les i en tot cas, si no és així, en el resultat veurem la resposta. Jo tinc la meva. Abans, però, una consideració.

Andreu Mas-Colell no només fa una pregunta. Abans d’això, fa una afirmació. Si fins ara deia que la independència és “impossible” (ara sembla que ho matisa, tot afirmant que les independències es creen després d’un acord o d’un cataclisme. Espero que això no valgui per a totes les nacions del món excepte precisament la nostra), l’actual afirmació és la següent: “No hi ha ningú al món que pensi que, després d’una declaració unilateral d’independència, un 155 –amb convocatòria d’eleccions al cap de dos mesos– fos un acte injust, il·legal i il·lícit”. Bé, en primer lloc, matisar una cosa: Salvador Illa considera que el 155 s’hauria hagut de produir abans de cap declaració d’independència, i abans fins i tot que cap referèndum, “perquè així ens hauríem estalviat molts problemes”. És amb aquesta gent que representa que hem de tractar. Però, en segon lloc: l’aplicació d’aquell article fou dirigida no només a suspendre l’autonomia, per corregir un estat “anòmal” de les coses, sinó directament, explícitament, innegablement dirigida a despullar els alts càrrecs del seu aforament judicial per poder dur-los a Madrid a ser jutjats, empresonar-los preventivament i castigar-los penalment tant si hi havia delicte com si no. Tot això amb la col·laboració real i efectiva del PSC del senyor Illa i del senyor Collboni. El món ho ha pogut veure, també, això. Podrà argumentar-se, com fa el professor, que era un resultat previsible: en això pot tenir raó, és allò de “L’Estat s’ha de defensar d’alguna manera” que argumenten persones com la ministra Robles. Però si això és cert, si és cert que s’ha de preveure que un Estat es defensi aplicant el 155, per què caldria que el senyor Mas-Colell condemnés les càrregues policials de l’1 d’octubre? Aquelles porres devien ser també “justes, legals i lícites”, doncs, no? I previsibles, i quasi un deure, una legítima defensa, un legítim atac. No entenc com es pot defensar la legalitat (i la legitimitat) del 155, ja sigui per part de Mas-Colell o des de qualsevol lloc “del món”, però criticar en canvi que les forces de l’ordre imposessin allò que alguns entenen (i veneren) com a “ordre”. 

Dit això, i sobre la pregunta oportuna del professor: jo no comparteixo que la proclamació del 27 fos una atzagaiada. Un referèndum unilateral demana accions unilaterals. Si alguna cosa va ser una atzagaiada fou no dur aquesta aposta més enllà, després d’haver dut tanta gent a votar i a defensar aquella legitimitat. Pel que fa a la restitució de Puigdemont, jo crec que els seus discursos i declaracions situen el moment en la frase “paciència, perseverança, perspectiva”. Aquesta frase aparegué en plena portada en aquest mateix diari el 29 d’octubre d’aquell any, quan el 155 ja estava aplicat. És a dir: Puigdemont no defuig la declaració del dia 27, però admet que a curt termini no ens trobem davant de cap independència immediata. No pateixi, professor: el context s'emmarca exactament en l’àmbit de la taula de negociació que es desenvolupa a Suïssa, i que sembla creada com a resposta expressa a la demanda de diàleg que Donald Tusk va fer (a banda i banda del conflicte) aquell octubre mateix. Allò que s’hauria hagut de produir aquell octubre, es produiria ara. I per cert: es produiria després d’haver aguantat les posicions des de l’exili, tant les polítiques com les jurídiques, amb les victòries subsegüents.

No ve una confrontació, però la figura de Puigdemont confronta moltes coses. Quant durarà la preuada estabilitat no depèn d’ell. Sinó de si hi ha algú a l’altra banda.

Publicat al diari Ara el 10 d'abril del 2024

Salvem el mal

La Junta Britànica de Classificació de Pel·lícules ha decidit, 60 anys després de l’estrena de Mary Poppins, que la pel·lícula ja no es pot considerar apta per a tots els públics sinó sotmesa al control parental per als menors de 8 anys. Tot plegat per l’ús d’una paraula pejorativa que fa el personatge de l’Almirall Boom envers un poble nòmada del sud-oest d’Àfrica, als quals els colons holandesos anomenaven “khoikhoi”, és a dir “tartamuts”. Ja no és que per mi Mary Poppins sigui intocable, que ho és, ni que em sembli una pèrdua de temps filar tan prim en les classificacions, que en efecte és una còsmica pèrdua de temps: és que mentre cada dia estem més advertits de la correcció política en la creació artística, i mentre cada dia es jutja més una obra pel seu impol·lut tractament de tots els conflictes culturals, socials o de gènere, aviat ens adonarem que hem assassinat una categoria de personatge essencial en qualsevol ficció: el dolent. L’equivocat. L’imperfecte.

Ja ho sé, que només són recomanacions i guies, que no estan posant multes o cridant a la policia. Aquest no és el tema: el tema és si un menor de 8 anys és capaç de distingir entre l’Almirall Boom i el seu avi, entre Mr. Banks i el seu propi pare, entre Mary Poppins i la cangur dels dissabtes. Ja saben vostès que la resposta és que sí. Però preguntem-nos sobre l’origen del problema: tal com ha succeït darrerament amb l’obra “Cacophony” de la Sala Beckett on apareixia un jugdor (inventat) de l’Espanyol que (figura que) ha estat acusat (i absolt) de violació, el que està en perill aquí no és la imatge de cap club ni de cap persona real sinó quelcom de tan valuós, i tan temut també, com la ficció. El bé a protegir és el fet creatiu, ja que, per molt que en el cas de la pel·lícula es vulgui protegir (com a bé superior) la sensibilitat del menor de 8 anys, precisament un menor de 8 anys el que necessita és exercitar la seva pròpia sensibilitat. És a dir protegir-se de la hiperprotecció, si no vol perdre’s l’Univers. El mateix penso, sincerament, pel que fa a l’accés dels menors a la pornografia: no m’agrada, em fa patir i cal procurar d’enfortir les (segurament il·luses) prohibicions en les edats més prematures, però la veritat és que confio quasi cegament en la capacitat d’un preadolescent per entendre que aquells personatges, aquells actors, només busquen provocar-lo. Sacsejar-lo, excitar-li la imaginació i la fantasia, encara que sigui pel cantó fosc (o, com a mínim, tèrbol). Després podem parlar dels excessos, és clar; Però, pel que fa als accessos, per si sols són força inofensius. Ja ho eren quan compràvem revistes porques als quioscs, sense cap control parental.

No es poden posar límits a la fantasia: aquesta és la meva conclusió. Pot fer vergonya, pot ser inadequada, dolorosa, ofensiva, retorçada i de mal gust, però són aquests els fantasmes que ens ajuden a imaginar hipòtesis i irrealitats. No sé si Jesucrist va ressucitar o no, ni vull saber-ho, perquè el cert és que com a ficció (plena de tortura i d’antisemitisme, per a més inri) fa més de dos mil anys que funciona de meravella. Déu també m’agrada més, com a relat, que no pas aquell que comença amb el mico i acaba amb els cucs. No es poden posar límits a la imaginació perquè és impossible (anava a dir físicament impossible però és encara més que això: és espiritualment impossible) i, a més, poc saludable. Inútil, i empobridor. Aquí és on som avui, en un realisme mal entès que intenta protegir les coses que ens envolten de les que ens podrien envoltar. Tot plegat és absurd, és d’un “qué pone en tu DNI” escandalós, gravitacional, mediocre i castrador que intenta que quan ens enfilem als núvols, als somnis o als malsons, no ens allunyem gaire de terra. Tenir-nos ben lligats, en definitiva.

A la deliciosa pel·lícula “Saving Mr, Banks”, que va precisament sobre la producció de la pel·lícula Mary Poppins, veiem a Walt Disney discutint amb l’autora de la novel·la de qui ha comprat els drets, la tibada escriptora P. L. Travers: ella argumenta que Mary Poppins és, precisament, el contrari del sentiment i la fantasia. Una cangur per a posar els peus dels nens a terra. Disney li respon que Mary Poppins és l’única persona que no l’ha decebuda a la vida. Perquè tots tenim un Mr. Banks, un dolent o un equivocat, que sí que ens decep. I el que fem els que escrivim històries és posar ordre, i també fe, a la vida a través de la imaginació. I per poder fer això, el mal ens és imprescindible.

Publicat al diari Ara el 15 de març del 2024

Jordi Évole, un dels nostres

Aquest article no cerca l’acarnissament, sinó entrar en el fons de la qüestió que plantejava Jordi Évole en la seva entrevista al programa televisiu de Ricard Ustrell: “Quin problema hi ha amb espanyolitzar TV3?”. Com que la intenció del periodista de La Sexta era debatre a fons aquesta qüestió, crec que es mereix una resposta extensa i no només un estirabot de Twitter. A banda, crec que Évole és un molt bon professional i que el seu documental No me llame Ternera n’és un bon exemple: excel·lent en el fons, en la forma i en l’exercici d’empatia a banda i banda. Una altra cosa és que Évole no només entrevista, o vehicula missatges d’altres, sinó que pren partit. Marca territori. Per exemple, al principi d’aquest mateix documental Josu Ternera li explica que l’entrevista es desenvolupa al País Basc. I Jordi Évole li deixa clar que, per a ell, es troben a França. Un exemple gràfic del que s’entén per marcar territori.

“Espanyolitzar” és marcar territori? Évole assegura que el que volia dir era que TV3 s’ha d’apropar a barris castellanoparlants, si no vol quedar tancada en una audiència recorrent i circular. Però ho sento: sí, “espanyolitzar” és marcar territori. És marcar territori sentimental i ideològic, i és assenyalar uns indrets de Catalunya que tenen una realitat suposadament més “complexa” o més “diversa”. Aquest és l’error: la complexitat i la diversitat es troba, de manera força més concentrada, en barris com el Raval (on el problema lingüístic ni de lluny és la comunitat castellanoparlant) o en ciutats com Salt (on no hi ha problema amb el coneixement del català). Si Évole vol circumscriure-ho al debat entre catalanoparlants i castellanoparlants, ha de referir-se a Pedralbes molt abans de referir-se a Bellvitge. I ha de saber, i ja ho sap, que aquí hem escollit fer un país sense discriminacions per raó de llengua. Sense que ningú quedi eximit de conèixer el català i el castellà, i de ser tractat en igualtat sobretot en el terreny de les oportunitats. Estic segur que Évole comparteix, encara, la idea que el català mereix una protecció especial. Potser ell dirà que la raó és el risc de desaparèixer. Jo no: per mi la raó és que és la llengua d’aquí. M’és igual com soni, perquè no ho dic amb to excloent: aquesta és la llengua d’aquí, com l’anglès és la llengua dels Estats Units per molt inclusiu, meltingpotià i “diversity friendly” que fos un president com Barack Obama. L’anglès és la llengua dels Estats Units, i mereix prioritat per aquesta simple raó. I en el cas de TV3 segurament la raó és la mateixa. 

Atès que el diàleg català-castellà continua essent de pura diglòssia a favor del segon idioma, que TV3 prioritzi i fins i tot dediqui tots els seus esforços a una cosmogonia característicament catalana, és a dir autòctona, és a dir tan oberta com es vulgui però identificable i diferenciable de les altres (especialment del castellà, que l’amenaçaria fins i tot si no volgués), no deixa espai a cap “espanyolització”. Volem que els habitants del Raval siguin dels nostres, vinguin d’on vinguin, i volem que els habitants de Salt siguin dels nostres tinguin la pell del color que la tinguin. També volem que els ciutadans de Bellvitge siguin dels nostres, és a dir catalans, culturalment catalans, parlin la llengua que parlin. D’això anava la immersió, i d’això va TV3: catalanitzar no ha estat mai excloure ningú per parlar castellà, com es pot veure des de fa dècades en els convidats a la cadena catalana; catalanitzar té a veure amb convidar, i molt més a veure, per exemple, amb deixar votar un referèndum d’autodeterminació. Votant és igual l’idioma que parlis, o si et sents català o espanyol: votes i punt. I votes pensant en el millor per al futur d’aquesta comunitat.

"The world will be Catalan or Taliban” volia dir, en paraules de Bill Clinton quan va visitar Barcelona l’any 2001, que hi ha una manera de conviure en què ser ciutadà sigui una invitació constructiva, oberta, cívica, respectuosa, de contrapesos justos: la invitació a la catalanitat té forma de llengua pròpia, i no (per ara) de DNI. Per això espanyolitzar TV3 no és un contrapès just, per molt que “visquem en aquest país”. És un error, és una frase desafortunada i que potser ell hauria de repensar-se. I no passa res, i per mi Évole és un dels nostres: perquè no voldria que, a banda del seu error, s’equivoqués ara també considerant-se una víctima. No, només faltaria això. No en el meu nom.

Publicat al diari Ara el 5 de febrer del 2024