Un DNI català?

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i per tant provar-de fer un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots en canvi circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessat el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

Això significa que la identitat hi té un paper principal. La cultural, en el nostre cas. La de pertanyença. La bona notícia és que això, lluny de ser un impediment per a una solució pactada, en podria ser una oportunitat: les qüestions nacionals, identitàries, culturals, de reconeixement, no tenen per què implicar trencaments. El catalanisme porta quasi dos segles provant de dir això, i de configurar un model plurinacional d’Estat, però ho ha fet en solitari. I aquí és on els mediadors, o qui sigui, han de provar de fer entrar en raó el regne d’Espanya: si la independència o l’autodeterminació de Catalunya són qüestions implantejables, impossibles, inconstitucionals i massa traumàtiques, per què hauria de ser tan implantejable, impossible, inconstitucional i traumàtica la plurinacionalitat? Qui ho planteja en aquest article és un independentista, d’acord, però un independentista que pensa en possibles solucions “del mig”: i em pregunto, per què no el reconeixement nacional? Per què no fixar, d’una vegada per totes, que Catalunya i Euskadi són nacions? O és que l’autodeterminació no, però això tampoc?

Què implicaria, un reconeixement nacional? Alguns ho circumscriuran al ple desenvolupament de la llengua i la cultura, tot i que em temo que és massa tard per a plantejaments tan naïfs; d’altres posaran l’accent en blindar competències fins al punt de donar-los un caràcter de sobirania compartida; d’altres ho fien tot a la reforma del fiançament, a un model semblant al del concert econòmic o a la rebaixa considerable del dèficit fiscal; i d’altres posaran, com a garantia de plurniacionalitat real, que es reconegui el dret a marxar quan calgui (tal vegada fixar un mínim de temps) i les vies per fer-ho. Totes em semblen vàlides, de fet jo les compro totes alhora, i totes alhora poden fer el què. Me’n faltarà, però, una de fonamental i la que considero el meu personal acord de mínims en la resolució d’aquest conflicte: un DNI català.

Pensaran que és una dèria sentimental, poc útil, simbòlica, un simple paper. Qui pensi això ha de provar de fer l’exercici d’assimilar-ho a tantes persones que s’han vist imposibilitades d’adquirir un nom de dona perquè el seu físic semblava massa masculí. I viceversa, és clar. En el meu cas, i en el de moltíssima altra gent, estem davant d’un problema de justícia i de respecte a la nostra identitat més genuïna i profunda. No és que no ens sentim espanyols, amb tot el respecte, sinó és que simplement no som espanyols. No som dones, no som homes, perquè ho digui el nostre DNI. Som el que som, no volem ser res més i no som res més. Una autodeterminació “de gènere”, en cert sentit. Comprendre el conflicte català no va de teories de la política, o de sistemes constitucionals, o d’equilibris competencials: és comprendre que hi ha una colla de persones, milions d’europeus, que pertanyen a una nació i que no se’n senten de cap altra. Poden escollir independitzar-se o quedar-se, però ambdues vies demanen resoldre una qüestió de pura justícia: no podrem mai sentir-nos conformes amb res fins que poguem dir oficialment què som. I, en sentit advers, què no som. Comprendre això és fonamental, tant per a explicar-se la pulsió independentista catalana com per a provar d’aturar-la.

Publicat al diari Ara el 30 de desembre del 2023

Simfonia Bonaparte

La idea era dedicar una simfonia a l’”alliberador d’Europa”, l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, deixant un forat en el paper, i va acabar titulant la seva simfonia simplement “Heroica”. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia, i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble, a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.

Aquest anar i tornar interminable, aquesta eterna llei del pèndol, sembla condemnar Europa a ser tant el bressol de l’humanisme social com l’esca del pitjor autoritarisme. Es pot dir que això també passa als Estats Units, i és cert, però la diferència és que allí encara no han patit cap dictadura ni cap guerra dins les seves fronteres. Europa és un espai especialment sensible, per la seva història i per la seva complexitat, però també per la seva situació geogràfica entre Orient i Occident: Ucraïna encara no formarà part de l’OTAN, però ja participa a Eurovisió (Rússia n’ha estat explusada) i potser aviat formarà part de la UE. Europa no fa de gendarme del món, ni vol fer aquest paper, però precisament això li permet provocar importants “desempats” geopolítics. Com ho demostren els seus seriosos dubtes sobre l’estratègia militar d’Israel, mantenint l’aposta per l’existència dels dos estats a la zona. Més enllà del populisme de Pedro Sánchez, de tics napoleònics (per narcisistes) en el seu discurs a Egipte. Els “herois” que poden batejar una simfonia avui no són els oportunistes àvids de vots, sinó els que encarnen un ideal a través de la perspectiva, la paciència i la perseverança.

El paper d’Europa va ser d’un cinisme insuportable amb el procés català, però com a mínim ha pogut jugar-hi una última carta: la neutralitat dels tribunals. Quan es decideix que amb la política no n’hi ha prou, com va decidir Espanya, Europa decideix el mateix i rentar-se’n les mans políticament… però cridar a la participació dels àrbitres. És el que ha fet amb la llei d’amnistia: dir que era un afer intern, que és una manera de donar-la per bona tot derivant-la a l’anàlisi purament jurídica. El suport del president del Partit Popular Europeu a les tesis de la dreta o de l’extrema dreta espanyoles (valgui la redundància), indica la lluita pel moment “hamiltonià” europeu que ens torna a situar als dilemes de l’època napoleònica: o bé som una comunitat d’iguals, de lliures i de fraterns, o bé som un club d’estats que es protegeixen entre ells per a no perdre privilegis. De moment, ja s’ha admès la protecció de les minories nacionals a l’article 19 del Tractat Fundacional de la Unió Europea. Això indica més o menys quina de les dues direccions ha decidit prendre Europa, malgrat els esgarips dels nacionalismes d’estat i els braços alçats als carrers de Madrid. 

El pitjor que podia passar no era que Joaquin Phoenix fes un paper exagerat a la pel·lícula de Ridley Scott, o poc creïble, sinó que fes un paper insípid i desorientat. Si has de fer un Brexit, si prioritzes la teva nació per damunt dels ideals comunitaris, estàs obligat a guanyar i a demostrar que és una història d’èxit. En el moment que Napoleó es posa la corona, perd la seva campanya de màrqueting a la resta del continent i deixa de ser el bo de cap pel·lícula. En el cas de Catalunya, això també era important: si emprens una aventura unilateral, l’has d’aguantar fins a les últimes conseqüències i demostrar que aquell és, com a mínim, el mal menor. No un caprici. Si no aguantes, et pertoca tornar a negociar les teves demandes i fer-les encaixar, tant com puguis, en el model europeu i mundial que s’està configurant. Quan no saps diferenciar el moment per a cada cosa, pots acabar esdevenint un pobre reietó que es podreix en una illa del Mediterrani. L’Heroica d’avui no va sobre generals que alcen l’espasa per fer que l’entusiasme popular s’estavelli finalment contra una paret, sinó sobre generals que, o bé enderroquen la paret, o bé la salten. O hi saben localitzar una porta, és clar.

Publicat al diari Ara el 10 de desembre del 2023