Israel no és Occident

Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.

Quins són, però, aquests valors? Ja que hem de tenir en compte tota l’evolució històrica del planeta, suposo que hem de parlar d’una barreja de societats industrialitzades, dels codis filosòfics i legals grecs i romans, de forta influència cristiana, de colonialisme (que va portar Occident a diversos llocs d’Orient) i de Revolució Francesa. Ja els romans identificaven Occident amb aquelles terres del seu imperi on el sol es ponia (occido en llatí vol dir “caiguda dels cossos celestes”). I és que en el fons estem parlant, senyores i senyors, de “cultura europea”: per molt que pertanyem a l'OTAN i que els Estats Units guanyessin la Segona Guerra Mundial, el pes cultural, social i històric determinant per definir Occident són els valors europeus. D’aquí a Nova Zelanda. La manera d’accedir a aquest club de valors passa actualment o bé per demanar l’entrada a la UE, o bé per participar a Eurovisió (hi participen països tan occidentals com Turquia, Israel, Austràlia, Ucraïna...), i això malgrat les importants diferències religioses (islam, judaisme, ortodòxia). També s’hi accedeix per assimilació cultural (Llatinoamèrica es diu així perquè s’hi parlen llengües llatines, i l’occidentalització de Sud-àfrica ve en bona part de l’anglès i del cristianisme.) Finalment, també per tenir sistemes econòmics similars, com seria el cas de Turquia i (tatxan!) Israel. Tot això, a grans trets i obviant les minories.

Què ens fa propers a Israel, en l’actual conflicte? Si és alguna cosa, té més a veure amb el sistema econòmic i social, el progrés tecnològic i els valors (teòricament) democràtics que no pas amb la religió: de fet, en el conflicte entre Israel i Palestina els cristians han quedat esborrats del mapa malgrat tenir-hi també la seva Terra Santa (i perquè allò de les croades no va funcionar). Israel exemplificaria l’Occident a l’Orient com ningú, i això podem dir que “ens convé” o que ens podria agradar si realment s’hi respectessin els drets humans en temps de pau i les Convencions de Ginebra en temps de guerra. En canvi, allò que ens aproparia, si ens hi pot apropar alguna cosa, a la causa de Palestina no seria el sistema de valors comú (bona part dels islamistes de Hamàs consideren els nostres valors com a enemics o cosa d’infidels) sinó l’empatia amb el feble, l’instint de protecció de les minories, el dret a l’autodeterminació i l’al·lèrgia a l’imperialisme. Per això va ser reconfortant sentir el president Biden advertir Israel dels “errors” que els Estats Units mateixos han comès en el passat, en una clara referència a la reacció després dels atemptats de l’11-S, però també, més subtilment, a la derrota en el relat que va dur al desastre del Vietnam. Ningú no vol convidar a Eurovisió cap país oriental integrista, però tampoc cap imperi occidental sospitós de genocidi. 

Europa té aquest gran avantatge: no es troba geogràficament a Occident sinó al mig, però, en canvi, és el bressol de la cultura occidental i, per tant, un gran àrbitre per apropar-hi països. L’Imperi Romà es va dividir, però avui a Europa el sol s’hi lleva i s’hi pon. Que hàgim confós Occident amb l'OTAN, amb la cerimònia dels Oscars i amb els discursos de Meryl Streep a Astúries només pot ser culpa nostra. D’ara endavant, quan hàgim de parlar d’Occident, en parlarem nosaltres.

Publicat al diari Ara el 28 d'octubre del 2023

Un imperi en extinció

Un imperi, o un Estat amb vocació imperialista, pot desfer-se a través de diversos procediments que no sempre tenen a veure amb les derrotes militars: de fet l’autodestrucció acostuma a ser la metodologia més comuna, encara que els factors externs sempre hi tenen algun paper. Ara que està de moda dir que els homes pensem diversos cops al dia en l’Imperi Romà, com és notori, estaria bé repassar altres exemples de col·lapse. Més moderns. Més il·lustratius. I, per descomptat, molt més propers. 

Quan els espanyols van conquerir l’espai exterior, és a dir les Índies, van sentir a parlar d’un extens imperi al voltant de Mèxic. Com és sabut, els asteques van rebre aquells colons com si fossin alienígenes de pell blanca i pudor insuportable (i enfilats a uns estranys animals de quatre potes). No hi van veure, però, cap perill: es van preguntar si eren déus o fantasmes, però al capdavall només eren mig miler de soldats i malgrat les armadures i les escopetes no podien fer res contra un imperi de milions de persones. Però en canvi Espanya estava acostumada a conquerir, no a negociar. De manera que Hernán Cortés va demanar poder veure el líder dels asteques, en nom del rei d’Espanya (mentida: el rei no en tenia cap coneixement) i evidentment amb intencions de pau. Un cop va ser a la reunió, Cortés va enviar un senyal als seus i va segrestar Montezuma. Durant setmanes l’emperador va estar manant el seu imperi mentre, en realitat, obeïa les ordres de Cortés. La resta només va consistir en trobar aliats indígenes, crar divisió interna i conquerir la capital. Poc més tard, Pizarro faria servir la mateixa tècnica amb l’inca Atahualpa. Segrestar, doncs. Ni més ni menys. No sé si cal que indiqui els paral·lelismes que avui podrien ser útils. 

Tampoc no va caldre un gran exèrcit en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962). Si les guerrilles algerianes van enderrocar l’exèrcit francès no va ser perquè ni de lluny fossin més, o tinguessin més capacitat tecnològica o econòmica: van triomfar perquè van aconseguir les complicitats del moviment anticolonialista, la simpatia dels mitjans de comunicació i el favor de l’opinió pública internacional (inclosa la francesa). És el mateix, més o menys, que va succeir amb la victòria del Vietnam envers els Estats Units. Potser els asteques no haurien estat exterminats (o esdevingut una “minoria en extinció”, en terminologia de Felipe González) si haguessin tingut a favor l’opinió pública espanyola del segle XVI, o com a mínim d’un dels rivals de l’imperi de Carles I. Potser, només potser, la minoria catalana tenia el favor de l’opinió pública mundial l’1 d’octubre del 2017. 

Després ve la pulsió suïcida. De vegades la història va prou ràpid com perquè els imperis no puguin seguir-la, i justament vivim en l’era dels canvis a tota velocitat. Li va succeir a Espanya justament aquell segle XVI, quan era l’estat més poderós d’Europa, però que a banda de dominar els oceans i el Nou Continent també regnava sobre els Països Baixos. Un país de protestants, sota domini d’un rei catòlic, va aconseguir en poc temps no només independitzar-se d’Espanya sinó substituir-lo com a estat més ric i més poderós d’Europa. La clau: en lloc de basar la seva expansió en el domini militar, la va basar en el domini econòmic. Comercial, concretament. El tema militar era important, és clar, però a l’hora de combatre els burgesos d’Holanda llogaven els serveis de mercenaris i aquests van arribar a vèncer els soldats espanyols. La diferència? Que l’imperi holandès es podia finançar, i l’espanyol ja no. I per què? Doncs perquè els financers li donaven crèdits. Amsterdam va esdevenir el nou imperi europeu perquè tornava els deutes i, sobretot, perquè el seu sistema judicial era independent i protegia els drets individuals (com la propietat privada). Era un sistema fiable. En canvi el sistema espanyol, autoritari i depenent de recultar més i més militars via decret (i via impostos), i on a més la llei depenia de la interpretació reial, va tombar el seu crèdit pel terra. Un imperi desacreditat.

Es podrà dir que l’any 2017 les empreses van marxar de Barcelona, i no de Madrid. Caldrà veure si algun rei, hereu de la corona espanyola, hi va intervenir precisament per via decret. Caldrà veure si Espanya, amb tota la repressió judicial i administrativa exercida, pot dir que reté Catalunya per voluntat democràtica. Caldria veure si, al cap i a la fi, allò que està en extinció no és cap minoria.

Publicat al diari Ara el dia 25 de setembre del 2023