Passin, passin. Fixin-s’hi bé: Picasso va pintar aquest Dona amb barret i coll de pell el 1937, una figura simultàniament de cara i de perfil, i de sorprenents colors gauguinians. Espero que el president Aragonès els expliqui, senyors Sánchez i Macron, que aquest quadre el va pintar a París el mateix any que el Guernica. Pablo Picasso va trobar feixisme a Espanya, i després nazis a França, on ja es va quedar. Per aquells temps era fàcil pensar que la qüestió catalana ja estava resolta. O vençuda. Picasso va viure en directe l’esmicolament d’una idea, de la qual tant s’havia impregnat durant els anys dels Quatre Gats. En teoria ja no calia patir pel tema, se’n podia passar pàgina. Però la realitat és una altra cosa, presidents. Benvinguts a Catalunya. Benvinguts al museu de l’art català.
Mirin aquí baix, als seus peus. A Puig i Cadafalch li van enderrocar les quatre columnes, quan algú també va voler acabar el tema (la qüestió, el problema) català. Un cop clausurada la Mancomunitat i prohibida la llengua, carpeta tancada i centrem-nos en les coses importants: fer una bona Expo i retornar a l’ordre i la concòrdia. Gaudí mateix també té diverses obres al Museu, de fet fa poc li van dedicar una gran exposició que després va ser traslladada al Museu d’Orsay a París. A ell també li van recomanar que passés pàgina, però va mantenir-se irreductible fins i tot quan la policia va voler cridar-lo a l’ordre. Tot això també és història de l’art català, per a qui vulgui entendre. L’avantatge d’aquest Museu, que té una N i una C per alguna raó, és que hi aprens moltes coses. Potser aprendran, fins i tot, quantes vegades s’ha intentat passar pàgina de la N i donar per tancat el problema de la C.
Hauran observat segurament que, de manera ben curiosa, aquest museu conté un romànic i gòtic excepcionals però un Renaixement i un barroc més aviat modestos (malgrat els esforços de la col·lecció Cambó). I és que aquests estils es troben, més aviat, concentrats en museus com el Prado. Potser això els diu alguna cosa sobre els orígens de Catalunya i les seves èpoques de major esplendor, en contraposició amb el Siglo de Oro espanyol, que mai no s’ha considerat una època especialment brillant a Catalunya. De fet, per alguna estranya raó el Prado rep cada any de l’Estat quinze vegades més diners que el MNAC (que en rep poc més d’un milió), perquè el Prado és nacional però Nacional de debò, amb majúscules. L’alcaldessa Colau i el ministre Iceta, que també els hauran saludat, segur que estan satisfets d’aquest gran exemple de “cocapitalitat cultural”.
Ara, si giren el cap a la banda sud de l’entrada, hi veuran l’escultura d’Aristides Maillol Tors de l’Estiu. Maillol, senyor Macron, és un escultor nascut al Rosselló (aquell bocí de nosaltres que es van repartir entre vostès) però que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. No li sàpiga greu, no són ganes d’espatllar-li el dia. Però han convocat una cimera en un museu d’art que és més aviat d’història de Catalunya, i em temo que una cosa va massa unida a l’altra. Li haurà explicat el senyor Sánchez que, amb la Constitució vigent, el tema català ja es pot considerar resolt i que aquesta cimera ve a certificar la mort de tot un procés. Dalí (de qui poden contemplar la magnífica Deessa repenjant-se al seu colze / Verge formada per cinc banyes de rinoceront), va viure no només el procés de transició democràtica sinó també com l’Estat acabava “convencent-lo” de fer testament a favor seu, i no de la Generalitat com havia fet originàriament. Però en canvi va deixar-nos el Teatre-Museu de Figueres, on hi ha un monument a Francesc Pujols amb una bonica inscripció sobre els “il·lusos enterradors” que sembla expressament dirigida a vostè, senyor Sánchez.
Casas, Rusiñol. Aquests també van compaginar Barcelona amb París, com van fer Picasso i Miró i Dalí, cercant llum més enllà d’un país que o bé els ofegava, o bé els fagocitava. Va ser a París, senyor Macron, on Miró es va fer enorme però on també va pintar El pagès català en rebel·lia. I si observen els retrats de Casas, i a qui els fa, potser entendran quin tipus de societat es va intentar, i encara s’intenta, enterrar en vida. Poden anar dient que el procés s’ha acabat, pero no són ni de lluny els primers que ho diuen o que ho intenten. Aquest Palau Nacional, quan es va construir, també havia de ser un edifici efímer. Em temo, però, que els efímers són els polítics que no saben on trepitgen.
Publicat al diari Ara el 14 de gener del 2023
