Vulnerabilitats

L’última persona que em va dir “M’agrades més quan et mostres vulnerable” va aprofitar la primera ocasió (i la meva estupidesa) per, en efecte, vulnerar-me. Els detalls no venen al cas, excepte allò de l’estupidesa, que vull remarcar perquè no es confongui amb la ingenuïtat. La ingenuïtat és noble, l’estupidesa és estúpida. Dit això, ha estat un estiu ple de referències a la vulnerabilitat començant per l’apel·lació de l’alcaldessa Colau en la seva dura experiència de balconing estival. Però també la decisió de Biden de retirar-se de l’Afganistan, o la pèrdua de Messi, inconsolable malgrat els mocadors auxiliadors, o la interrupció d’un monòleg suposadament ofensiu per una regidora; són amargues cures d’humilitat que no queda tan clar si guareixen o enverinen. La humilitat, la vulnerabilitat, l’empatia i el respecte només són virtuts si no són el refugi del cinisme. O bé, com deia abans, si no són fruit d’una profunda estupidesa. No sigueu estúpids.

Ens vam sentir vulnerables quan va irrompre el virus i quan ens van tancar a casa a cop de decret. Ho vam entendre per raons sanitàries i ho vam complir, perquè a banda de sentir-nos vulnerables resulta que ho érem. I ara que les dades milloren a un bon ritme, i que hem passat quasi tots per la cua del veterinari, toca preguntar-nos quan passarem de ser gent de bona fe a veure com ens surten orelles d’ase. Londres ja obre els locals de nit i nosaltres, en ple Mediterrani (i a diferència d’Itàlia), els tenim noucentísticament tancats. Fins i tot tenim alcaldes que demanen tocs de queda, tanqui’m, tanqui’ns, que només puc controlar els brètols vulnerant els meus drets fonamentals i els dels meus veïns. Vivim temps de vulneració de llibertats ben bàsiques, ja des del 2017 amb l’explícita repressió política. Normalitzar-ho és passar de ser gent ordenada, culta, neta, desvetllada i feliç a demanar que ens tanquin perquè ens fa por la llibertat. O perquè, en lloc d’aprofitar la força del monstre per fer la llegendària clau de judo, el que fem és aprofitar la pròpia força per tombar-nos a nosaltres mateixos un cop i un altre. I, esclar, la gent se n’acaba cansant. I no calla.

Hem de tenir molt clar que hem viscut i vivim encara situacions inacceptables, abusives, immorals i també il·legals, d’un autoritarisme innegable i estrangulador, si volem entendre determinades reaccions del públic. L’alcaldessa, tan respectablement vulnerable, resulta que s’adreçava a un públic fart de ser vulnerat: tant pel que fa a factors ideològics (sí, l’independentisme és una ideologia perseguida) com pel que fa a la gestió municipal, tan de cartró i purpurina que sembla mentida que costi tant trobar-hi una alternativa sòlida. La gent va xiular l’empatia de pa sucat amb oli, l’equidistància calculada, la superioritat moral, l’immobilisme governatiu i l’aristocràcia pretesament republicana amb què es manifesta la formació que mana al consistori. Evidentment, això no succeirà només amb Colau: succeirà a cada líder que confongui balcó amb carrer, que intenti barrejar-se entre la multitud per eludir les seves responsabilitats, que vengui pastilles desinflamadores o vulgui distreure amb avorrides polèmiques aeroportuàries. Ens anem fent més i més vulnerables mentre ens demanen entendre sempre la vulnerabilitat de qui mana. No sigueu estúpids.

La millor manera de saber si pots confiar en algú és confiant-hi. Estic d’acord amb la frase de Hemingway, encara que el problema és que en efecte ho acabes sabent. El mètode consisteix en estar disposat que t’enganyin, parar la primera galta, i és una estratègia infal·lible si realment es vol saber la veritat. De vegades també ens la fan saber sense haver-la buscada. I, després, sovint la maldat entra per aquella escletxa i fabrica milers de nous abusos: quan et foten una pallissa en un carreró sense sortida, sempre s’hi recreen durant una bona estona. Si et mantens viu, però, si tens la sort d’aixecar-te, l’avantatge que tens és que ja no et queden més galtes. I que ja saps de què va això, i quins aliats tens i quins no. Per no confondre’s: un aliat, encara que hagis estat un estúpid, no es dedicarà a repetir-t’ho durant anys i anys. Ni et dirà que li agrades més quan ets empàtic i vulnerable i fraternal, mentre tu et dessagnes. Un dia deixes de ser estúpid, i d’escoltar aquestes cançonetes. I això és el que ens pot passar: que, de tantes coses que ens han vulnerat, un bon dia ens llevem i ens adonem que ja som invulnerables.

Publicat al diari ARA el 26 d'agost del 2021

La síndrome George Darling

Què passa quan Peter Pan no és que no vulgui créixer, sinó que no se li permet créixer? En un article recent, l’admirada Llucia Ramis feia referència a com molts homes se senten avui obligats a una vitalitat i a una eterna joventut tan il·luses com irrealitzables. Volar sempre, estar sempre en forma, fer bogeries, prendre l’exemple dels magnats que es paguen un viatge a l’espai (sense parar esment ni per un segon a la paraula magnat ), tenir moltes i diferents experiències i desenvolupar una evident dificultat per detectar la frontera del ridícul. Efectivament, si de no voler créixer en diem síndrome de Peter Pan, no poder créixer ha de ser un drama molt més pelut. Aquest mur davant la maduresa, però, ens afecta a tots: Wendy Moira Angela Darling, per exemple, avui dia no seria tan reclamada com a figura maternal prematura sinó que se li exigiria independència, emancipació i fer molts viatges tota sola. Tant se val si ella, encara que de vegades envegés les dones solteres, el que volgués fos casar-se ben aviat i tenir fills. A Wendy, avui, també se l’obligaria a volar. 

Un cop hem bufat un nombre considerable d’espelmes, en qui ens hem de fixar no és en aquest parell d’estereotips sinó en la figura dels pares: el senyor i la senyora Darling, que ja tenen la nostra edat (i si no la tenen, la tindran tard o d’hora). George Darling és un home de negocis, preocupat per la feina, que ha perdut la capacitat d’imaginar i de somiar truites. La seva dona, que fa temps va creure en aquell nen màgic que mai no es feia gran, cada dia és més escèptica sobre la possibilitat que algú així existeixi. Jo trobo particularment interessant George, ja que ell és la veritable antítesi de Peter Pan. Si per a Wendy ja tenim el contrapès sexi de Campaneta, que per entendre’ns serien avui les efímeres fades d’Instagram o de Tinder, el personatge que contrasta amb el nen etern seria el pare gris, avorrit i responsable. Que en la versió de Disney té una remarcable semblança al capità Garfi, així com en l’obra de teatre tots dos eren representats sempre pel mateix actor.

El pas del temps el podem portar bé, malament o molt malament. Peter el porta amb arrogància, fotent-se de la maduresa, esquivant-la cada dia (“Morir serà una aventura impressionant”, arriba a dir). El pare de Wendy ho porta amb responsabilitat, conscient del seu paper, assumint el dol que comporta abandonar les il·lusions de joventut. I Garfi és qui ho porta pitjor: sempre pendent del rellotge que hi ha a la panxa d’un cocodril a qui, fa molt de temps, Peter Pan va lliurar la seva mà tallada. Quan el rellotge s’aturi (és a dir, quan toqui l’hora de morir), el cocodril l’acabarà enxampant: aquest és el malson insuperable del pirata. Tots portem això de fer-nos grans amb més o menys dignitat i, per tant, la pregunta és com gestionem la maduresa. I com l’entenem. En les reunions més madures i importants que he tingut, francament, les actituds sempre s’han acabat assemblant a les del parvulari: autoestimes fràgils, comparació de tites, marcar territori… El “disc més madur” d’aquell grup de música acostuma a ser el més avorrit, quan ser avorrit hauria de ser el vuitè pecat capital. Si estem d’acord que Wendy no està condemnada a fer de mare de tothom (de Peter, dels seus germans, dels nens perduts, dels pirates, fins i tot de la seva mare mateixa) i guardar-se el seu propi espai per volar, el senyor Darling ha de poder tenir somnis i aventures sense que se li digui immadur, o ingenu, o contaminat per cap síndrome. ¿Li cal ser conservador, per fer negoci? ¿La imaginació hi pinta alguna cosa, en poder progressar? I, d’altra banda, sense una mica de pols de fada, ¿serà capaç de no desconnectar-se dels seus fills? ¿O de la seva parella? ¿O d’ell mateix?

Trobar els propis límits pot ser perillosament alliberador: com que he madurat, ja no tinc per què fer l’esforç de pensar en grans reptes. Això ja ho fareu les noves generacions. Jo ja no ho veuré, fill meu, ara us toca a vosaltres. Hi ha coses que es poden fer i coses que són impossibles, ja ho anireu veient amb l’edat. A nosaltres ara ens toca conservar allò que haguem pogut aconseguir guanyar mentre podíem. Aquest concepte de maduresa no és res més que el tic-tac que turmenta el capità Garfi. També Wendy, ja de gran, troba les excuses per explicar-li a la seva filla Jane que és que s’ha oblidat de volar. I aquesta, abans que acabar com la seva mare, òbviament preferirà fer-se la reina del Tinder.

Publicat al diari Ara el 2 d'agost del 2021