dimecres, 30 de desembre de 2020

Però



No soc racista, però no sembla haver-hi manera d’acollir tothom (com a màxim entaforar gent en naus industrials o posar un comptador de nàufrags a la platja de la Barceloneta). No soc masclista, però segurament ho soc molt més del que em penso i força menys del que et penses. No soc homòfob, però tampoc soc homòfil, ni soc cap hetero heteropatriarcal. No soc de dretes, però m’agrada que la gent es pugui fer molt rica. No soc socialista, però m’agrada que tothom tingui les mateixes oportunitats. No soc conservador, però m’agrada dir “Bon Nadal” més que “Bones festes”. No soc un progre, però defenso que facis amb la teva vida (i amb la teva mort) el que consideris. No soc antiecologista, però el planeta Terra no ha de fer oblidar els terrícoles. No soc prookupa, però els desnonaments no poden ser automàtics. No soc espanyolista, però Espanya sap ficar gols i fer gales de cine. No soc supremacista, però m’agrada molt més Catalunya. Vull dir que m’agrada infinitament més Catalunya. No soc independentista màgic, però un procés d’independència sense màgia és un procés sense interès. No soc partidista, però m’agrada prendre partit. No m’agraden els peròs darrere de coses indiscutibles, com a tu. Però resulta que sempre hi ha un però. 

No ha estat el millor any de les nostres vides, però hem pogut endreçar el cap i, amb una mica de sort, la casa. No podem encara abraçar-nos com abans però a tu, a tu particularment, no he deixat ni un segon d’abraçar-te. No hi ha indults ni amnisties per als presos polítics, però hi ha uns tribunals europeus mirant-se de ben a prop tota aquesta farsa judicial. No tenim cap decret (ni cap pressupost) que faci essencial la cultura, però la cultura continuarà essent essencial. No hem pogut regalar-nos roses i llibres en condicions, però cada hivern té la seva primavera. No hem enderrocat cap monarquia ni enviat cap rei a judici, però a cada porc li arriba el seu Sant Martí. No hem pogut viatjar a Londres ni a Venècia, però a Londres ja punxen vacunes i Venècia està bonica com mai. La república no existeix, però fa un mes la vacuna tampoc no existia. No ha guanyat el Barça, però ha perdut Trump. Laporta no arreglarà tots els problemes, però ens arreglarà el principal problema. No soc el típic laportista, però… bé, no, aquí no hi ha peròs. Soc rematadament laportista. 

No sé si se m’entén, però penso que sí. No soc gaire de ciències, però gràcies i gràcies i mil gràcies a totes les rates de laboratori de part de totes les rates de biblioteca. Molta gent ha perdut la feina o la salut, però la ciència ha reaccionat en un temps rècord i l’economia va camí de seguir-la. No hi ha unitat al govern, però hi haurà el corresponent veredicte popular. No hi ha full de ruta, però no hi ha marxa enrere. No hi ha dret, però hi ha drets. No acabarem la Sagrada Família el 2026, però si hem d’estar preparats per a qualsevol desgràcia també ho hem d’estar per a qualsevol miracle. No ha estat un bon any per als grans projectes culturals, però han obert noves llibreries a la capital i han renovat de dalt a baix el museu de cera. No hem pogut descobrir llocs nous, però hem redescobert els llocs vells. No sabem què és la R, però ja sabem que no hem de passar de l’1. No miris cap avall, però encara duc la vora dels pantalons desfeta. Potser no era el millor moment, però això no vol dir que no fos una bona idea (i que ho continuï sent). No em facis gaire cas, però tampoc no deixis de fer-me’n. No cal córrer certs riscos, però ser un humà sempre té risc de rebrot. 

No deixa de ser un putu any, però també un dels anys de les nostres vides. No vull posar-me sentimental, però no les tenia totes que ens en sortíssim. No vull pecar d’optimista, però hi ha pecats molt més mortals. No soc epidemiòleg, però hem mort el llop en un temps rècord. No soc anarquista, però hem viscut enmig del caos amb un talent força encomiable. No soc hipocondríac, però he vist terror en els ulls del meu pare. No soc gaire religiós, però tampoc soc un home de poca fe. No sé tu, però jo penso celebrar-ho barrejant-me amb desenes de grups bombolla. No em matis, però encara no he acabat aquella sèrie que em deies. No vull cridar el mal temps, però aquesta campanya electoral serà insuportable. No sabem què és viure una guerra, però ja sabem què és viure amb un enemic invisible. No vull dir obvietats, però tindrem un 2021 magnífic. No sé per què, però ara que podrem fer coses em venen unes terribles ganes de desaparèixer. Amb tu, però.


Article publicat al diari Ara el 30 de desembre del 2020

Cap comentari:

Publica un comentari