Mediacions

Un mediador no és ben bé qui fa una proposta “del mig”, sinó qui aproxima dues parts per acabar trobant-la, a empentes i rodolons si cal, i encara que estiguin enfadadíssims. Ara acabem de començar la fase de mediació que s’esperava el dia 27 d’octubre, quan Carles Puigdemont va proclamar la república i tots dèiem “algú vindrà a mediar”. O el dia 10, quan en va suspendre la declaració. Esperàvem que algú es mogués i no es va moure ningú, s’ha d’admetre, i és una vergonya per als amics europeus i per a nosaltres, pagafantes del sud. Però ha calgut que Espanya mostrés el seu instint torero abusananos i marcapaquets perquè ara mateix el públic, és a dir l’opinió pública europea que assisteix a la corrida, es posi a xiular contra l’espectacle. És ben bé la pel·lícula de Ferdinand, mirin-la, vegin com el toro acaba torejant el torero, contemplin com podria de ser de bonica Espanya si no tingués el subconscient als collons de Quevedo. En fi. Que ara volen mediar. Mirem-ho.

Una proposta “del mig” plantejada per un foraster, o per un marcià, hauria sigut votar amb tres opcions de resposta. La via Salmond, la que convidava a sí/no/devolution i que Cameron va rebutjar. Aquesta seria encara una via del mig? És possible però és complicat, perquè resulta que el referèndum el vam fer i que ens van pegar. I que això d’empresonar els dissidents és molt lleig, sobretot per delictes no comesos i no demostrats en judici. Tot això són causes i raons que, en dret internacional, justificarien la separació d’un territori perquè demostren la subordinació d’un poble de forma arbitrària. Per tant quan es va proclamar la república del 27-O va ser per una barreja de resultats electorals, de resposta a la violència exercida, de petició d’auxili internacional i d’establiment d’un nou fil de legitimació. Per tant és difícil que això sigui ignorat en una futura “via del mig”, si no és a canvi de moltes garanties i d’un reconeixement explícit de la sobirania del parlament de Catalunya. Dit d’una altra manera, qui ha pres una posició d’abús de força té molt més per demostrar que qui pot haver comès un error procedimental. Jo puc haver fet un moviment diagonal amb la torre, però és que tu has trencat el tauler d’escacs sencer i m’has apallissat. I ni es pot oblidar ni es pot amagar. Tothom ho ha vist.

Possiblement no hi haurà mediació. Per obcecació espanyola. Ho preveig de forma clara, i aquí no faig tant l’exercici de mediador com de mèdium. Si això passa, com crec que passarà, caldrà que els estats d’Europa decideixin si volen un conflicte crònic o dos estats separats. Separats, s’entén, per evitar que es facin més mal o perquè el món ha de continuar girant. La solució del mig, si Espanya abandona la manoletina, ja he dit la que crec que és. Significaria empassar-se moltes humiliacions, per part catalana: però entenc que hi hauria sacrificis a banda i banda. Ara bé: si no hi ha una solució o proposta semblant, que passi pel reconeixement d’una decisió sobirana i democràtica, aleshores cal guardar la carta del 27-O: vam votar, vam guanyar, vam proclamar i demanem que se’ns reconegui. De fet, si tenim gent empresonada és perquè volen que renunciem a tot això. Que ho llencem al pou. Felipe González ho va deixar clar davant de Jordi Évole, que calia alliberar els presos sempre que es renunciés a la “reincidència”... per part de Puigdemont! Tan demencial i mafiós com cert, però és el que hi ha. Per tant, d’entrada, a això no s’hi renuncia. Ni tan sols si formem govern, sigui amb Jordi Sànchez o amb algú altre. A això no s’hi renuncia, tot i que pugui quedar guardat al prestatge. Mai al pou. Mentrestant, som tot orelles.

Publicat a Naciódigital el 9 d'abril del 2018

Un nou 98?

Així ho qualificava Arcadi Espada ahir mateix a Twitter: la decisió del tribunal alemany d’ahir, que ni tan sols admet a tràmit (matís important) la consideració de la demanda d’extradició per rebel·lió, és un nou 1898 per a Espanya. Una desfeta total, venia a dir. Més subconscientment, ens parlava de la pèrdua d’una nova colònia. Però els problemes d’Espada amb el seu subconscient són problemes a tractar amb un professional.

Jo diria que Espada podria no equivocar-se tant. No es tracta només d’una humiliació del sistema judicial espanyol, d’un desmentiment de tants discursos polítics que assenyalaven “colpistes”, o d’una obertura d’una possible (i més que desitjable, quasi inexcusable) investidura de Puigdemont. No, no mirem només a curt termini. Fem una mirada més profunda, mirem a llarg: què significa aquesta decisió en termes de “procés” o de conflicte Catalunya-Espanya de cara als anys futurs? Què ens diu sobre la “dimensió desconeguda” que havia d’anar darrera d’una DUI, i que ara ja anem coneixent?

Ras i curt, si aquesta línia jurisprudencial europea (no només alemanya sinó també escocesa, suïssa, belga, etc) es confirma i pren cos, o sobretot si acaba condicionant algun canvi en la instrucció de Llarena o en la jurisdicció espanyola, vol dir el següent: que en el futur fer un referèndum unilateral, declarar la independència al Parlament i desobeir algunes lleis de l’Estat no comporten cap delicte de rebel·lió o de sedició. Poden comportar inhabilitacions i incórrer en altres faltes o delictes, però cap d’ells relacionats amb capo violència quan aquesta no ha existit. És a dir: mentre el procés polític es mantingui explícitament pacífic, com a mínim fora d’Espanya ningú no ens podrà empresonar en base a simples interlocutòries fantasioses. No cal dir la rellevància que té això de cara als futurs anys. Poca broma.

A curt termini, és un gol de xilena de Puigdemont i els seus. És un cop dur per a la reputació d’Espanya, és un símptoma clar de les probables prevaricacions de Llarena i de Lamela, i és un desmentiment polític en tota regla a Rajoy, Aznar, Rivera, Arrimadas, Sánchez i tots els que s’agafaven a una autoritària manera de veure la llei i els fets. És un advertiment a tot el feixisme latent, disfressat d’”estat de dret”, que aflorava els últims mesos a l’Estat. Per cert: també és una desautorització del discurs del monarca.

Espanya, a prop de perdre l’última colònia. I vés a saber si, fins i tot, el respecte de la UE. Dubto que més es perdés a Cuba.


Publicat a Elmón.cat el 6 d'abril del 2018

Carta a Carles Puigdemont

President: aquesta carta que t’envio sortirà publicada, perquè ho he vist útil. Això de la llibertat, president, Carles, ja saps que no depèn de si et trobes en una presó. Ara mateix t’escric des de Barcelona, la capital d’un país que té anul·lat el seu autogovern i que està regit per una Constitució intocable, interpretable a conveniència d’una part, i per uns poders (també el judicial) que apliquen la llei amb criteris venjatius i discrecionals. I, tot i així, em sento una persona lliure. Per tant entendràs que et parli d’home lliure a home lliure, però amb el profund agraïment d’haver-me’n fet adonar. Ens has fet veure que havíem d’atrevir-nos-hi, a ser lliures. Que ho havíem de dir i creure’ns-ho, i actuar.

Abans d’aquesta tardor, et vaig preguntar sobre el futur i et vaig demanar que em responguessis més com a Carles que com a president. Per no entrar en detalls, em vas respondre sobre la complexitat. El complicat que és tot, els equilibris difícils dins i fora de la política, les contradiccions, els interessos, les pors, els dubtes sobre les pròpies forces. Tot i així, el sentit de la llibertat personal i col·lectiva transcendia aquestes complexitats. Sense ignorar-les, i més aviat coneixent-les molt bé, el sentir-se lliure posava un mirall davant de totes les pors i les anava desmuntant una a una. Per això la tarda del 27 d’octubre, malgrat tantes fragilitats, va ser tan dolça: per una vegada els idealistes, els “ingenus”, els que representa que tenim massa idees al cap, aconseguíem transformar el panorama. Ho saps perfectament: a l’antiga Roma, un “ingenu” era el fill lliure d’un esclau.

Vam cometre errors, sí. Però va ser una tarda dolça, políticament parlant. Havíem pronunciat les paraules que temia Espanya, obsessionada a evitar que ens veiéssim capaços d’arribar fins al final. No d’arribar-hi, no de fer la independència (que és una cosa que costa més temps en processos com el nostre), sinó de proclamar-nos república en una institució com el Parlament. Proclamar-nos lliures, sentir-nos lliures. Allò de “fets, no paraules” quedava superat per l’obvietat que hi ha paraules, hi ha frases, hi ha textos i declaracions, que són fets. Dir “soc lliure” és ja un fet irreversible per si sol. Ha quedat clar. Marca un abans i un després en les relacions i en els discursos, i en els esdeveniments futurs. D’aquí la por que tenien, i el pànic immens que han demostrat amb tants abusos, sentències, càstigs, persecucions, prohibicions i invasions del nostre autogovern. Tenien (i tenen) molta por a les nostres paraules. Gràcies per aquestes paraules, per aquests fets.

Diuen que estàs bé i fort. M’ho crec, tot i la incertesa i d’aquesta atenció al que ens digui en breu un jutge alemany. Perquè podria sortir malament, president. Sí. Però de vegades tenir sentit pràctic és fer allò que has de fer, bàsicament perquè al darrere hi tens les flames o la boira. O encara pitjor: la mediocritat. Tenir sentit pràctic és, avui, investir-te de nou. Seria el més eficaç, el més eficient, el més realista. El país no pot caminar ni avançar de debò mentre ignora la injustícia; els partits, molt ferits i desconcertats, han de reinventar-se sobre una base digna; i Europa s’enfronta a una crisi moral amb greus conseqüències socials, polítiques i econòmiques. Per al nostre propi bé i per al nostre bé més immediat, més val que mantinguem vigent la teva presidència. Té tot el sentit el que has fet, el que fas, el que faràs. Que se n’adonin els qui creien, ingenus ells, que defensar uns ideals no servia de res. Si es descuiden, enmig de tant de càlcul un dia es quedaran sense drets humans.

No crec que haguem subestimat l’adversari: crec precisament que l’hem sobrevalorat, perquè crèiem que parlàvem amb una democràcia homologable. Tu i altres heu hagut d’avantposar la causa col·lectiva als interessos més personals i heu pagat un preu altíssim. La causa de la modernitat democràtica, a favor de l’Europa que val la pena, contra l’odi, el cinisme extrem i la uniformitat empobridora. El que no esperàvem és que calgués tant de sacrifici, i tanta valentia, per arribar fins aquí. Surti com surti això, president, moltes gràcies per modernitzar-nos. Ens has alliberat a tots íntimament, tant als qui estem amb tu com als que no pensen igual. Escriure a un pres polític com tu, des d’una presó a una altra mena de presó, fa que m’adoni de com n’ets, de lliure. I de com ens n’has fet, de lliures, a la resta. De nou, gràcies, una forta abraçada, i ens veiem ben aviat.


Publicat a El Punt/Avui el 3 d'abril del 2018