Vista la pel·lícula “Darkest hour” (“El instante más oscuro”) sobre el moment més crític de la política de fermesa de Churchill contra Hitler. Però no els vull parlar de la pel·lícula, que em va semblar més aviat una obra de lluïment interpretatiu, sinó de quan ja s’ha acabat. Quan arribem al fos a negre. Sí, és d’aquell tipus de pel·lícules on al final tot es fon a negre i comencen les explicacions pòstumes: “dos anys més tard, es va acabar la guerra i...”; “Curchill va perdre les següents eleccions”, “es van casar i encara viuen feliçment a Fullerton, Nebraska”.... etcètera.
Doncs la política catalana va d’això. Del que quedarà, del que diran de nosaltres, del que direm de nosaltres. La memòria col·lectiva, l’amnèsia selectiva. Sí: el relat. O algú dubta que el referèndum de l’1-O tindrà pel·lícula, d’aquí a pocs anys? Evidentment que tindrà pel·lícula, i hi sortiran les urnes amagades dins de nínxols i damunt les branques dels arbres, i la manera com van arribar a Catalunya, i com la gent es va organitzar en la més gran demostració d’empoderament ciutadà dels últims temps en tot Occident. Es farà una pel·lícula, és clar, i vindrà un fos a negre. I ja els dic què dirà el fos a negre: “tres setmanes després, el Parlament de Catalunya va declarar la República catalana”. I el següent: “el govern espanyol va reaccionar empresonant preventivament diversos polítics catalans, intervenint l’autonomia i limitant diversos drets de participació política”. Però un moment, dirà l’espectador, escurant el bol de crispetes: i què va passar amb la independència? Ah! Suspens. Negre de nou. I aquí ve la part històricament important, la cruïlla del relat on ens trobem. A partir d’aquí el text pot dir “Els líders independentistes van renunciar a fer efectiva la República i van acabar concentrant-se en l’alliberament dels presos, en el retorn dels exiliats i en la gestió de l’autonomia”. Aquesta és una opció. I l’altra opció diu “Els líders independentistes van respondre la repressió de l’Estat espanyol amb una nova investidura del president Puigdemont, amb la reivindicació de la República proclamada i amb la recerca del seu reconeixement internacional”. Només un dels dos camins, el segon, porta a un últim text: “Catalunya va esdevenir un estat independent l’any 2020”.
D’aquí la importància del relat, del prisma simbòlic i polític. La declaració d’independència del 27 d’octubre era exactament allò que volia evitar l’Estat espanyol: molt més que el referèndum, molt més que les malversacions i sedicions i rebel·lions (inventades). Allí on no volia que arribéssim era a una declaració que per si sola, curiosament, no constitueix cap mena de delicte penal. Que curiós, oi? Per tant l’aplicació del 155 i els empresonament posteriors són, entenguem-ho, pura venjança per un fet purament simbòlic o retòric: el 27 d’octubre. En cap cas, poden pujar-hi de peus, pels esdeveniments del 20 de setembre ni pel referèndum de l’1d’octubre. Sense dia 27, res d’això no hauria tingut tant de càstig.
Per això és important donar importància a allò que en té. Ja sé que la independència no va arribar, i que va ser declarativa, però fixin-se el mullader que ha creat. O és que els Estats Units van ser independents de seguida, just després de dir que ells el poble? Per tant quan dic que a mi la declaració del 27O em vincula, no ho dic a efectes legals sinó a efectes polítics. No ens deixem enredar: per exemple, la Constitució espanyola és una llei, o és un pacte polític? Doncs és les dues coses, però abans que ser una llei és un pacte polític.
La declaració del 27 d’octubre no és llei, no és efectiva, però és una declaració política. Això és el que realment importa, saber si aguanta políticament, no saber si aguanta jurídicament. El legalisme no és el camp de joc on podem guanyar, ni tan sols els autonomistes hi tindran cap futur. I com aguantarà políticament la declaració del 27O? Doncs aguantarà mentre l’independentisme vagi guanyant eleccions, arribant a acords de govern, ampliant la seva majoria si pot ser, i insistint en la seva voluntat de passar de la política a la llei i al reconeixement internacional. Governar l’autonomia? Sí, mentre no suposi renúncia als plantejaments inicials i mentre serveixi per enfortir la causa. No cal posar-hi terminis, oblidin-se del 2020, no he dit res, no he escrit res, és això: és fer tot el possible per a demostrar a la ciutadania que no va ser un engany, que declarar políticament no vol dir enganyar. Que es volen (i es poden) fer les coses millor, que no es renuncia a res, que es busquen i es troben les maneres de fer-ho possible. I només hi ha una manera de fer-ho possible: no renegant del relat. No rendint-se, lluitant per un fos a negre on aparegui un text digne. La pel·lícula sobre Churchill mostra com la determinació i la fermesa, fins i tot quan els teus companys de viatge volen cedir davant dels adversaris en plena guerra, de vegades triomfen. Feu el que vulgueu, però no cediu a la por. No sigueu mediocres. I, sobretot, no sigueu vulgars.
Publicat a Elmon.cat el 2 de març del 2018
