El xup-xup

Malgrat tot, a Barcelona passen coses. Diuen alguns diaris que la capital té un problema important d’imatge, en especial arran de les fotografies i vídeos de la policia pegant a la gent (i també d’alguns antisistema aturant i pintant autobusos turístics). Sembla ser que durant els últims mesos la marca Barcelona s’ha associat a conflictivitat, i que per això hem patit en les reserves d’hotel, el lleure, la restauració o la imatge general de projecció econòmica. Si fem un esforç per entendre-ho, potser hi trobarem solucions.

Damunt del magma de setmanes tràgiques, de convents i tallers incendiats (com el de Gaudí), de bombes anarquistes al Liceu, de bàndols i fins i tot de guerres, ha planat sempre l’esperit creatiu i inconformista de la ciutat. Per què pateix tant, Barcelona? Resumint-ho molt, perquè vol créixer. No vol ser una ciutat normal. Els drames que ha viscut, incloses les torbadores escenes de l’1-O, tenen molt a veure amb la seva insubornable pulsió avantguardista. Barcelona vol estar al capdavant, encara que sigui pagant el preu de la transgressió. Fins i tot la burgesia està disposada a desaparèixer abans de ser del tot assimilada, abans de ser com qualsevol altra, abans de ser vulgar. Barcelona és avui un cas principal de la lluita de les ciutats per ser motor de canvi, enfront del poder immobilista dels estats. Les ciutats són crítiques, els estats tendeixen a ser conservadors. Només cal mirar qui mana a l’alcaldia de Madrid.

I només cal fer un cop d’ull per veure que Barcelona bull, que no para, que fa un xup-xup molt més productiu i generós que aquell “run-run” avui tan antiquat i queixós. No estem parlant de quatre radicals que només fan soroll: quan no és Barcelona Oberta és Barcelona Global i, si no, és el festival de Smartcities i, si no, el projecte de l’Hermitage (pel qual l’Ajuntament confio que acabi definint-se) i, si no, és el Pier 01 Tech City, o les importants inversions en biomedicina, o el Poblenou Urban District, o les iniciatives com ara Imagine o TheCreative.net, o Plensa que per fi aterra al Macba, o les programacions teatrals o musicals tant si l’equip municipal fa servir la llotja del Liceu com si no. El que vull dir és que hi ha una Barcelona real sota les burocràcies administratives, sota la discussió del conflicte nacional i sota el pessimisme induït per determinats mitjans, que no es conformarà. “Abajo las murallas” va ser un projecte municipal del 1841 que no es va poder materialitzar fins al 1854, a causa dels impediments de l’Estat, però que empenyent amb intel·ligència i constància es va guanyar. I fins i tot aleshores Barcelona tampoc no es va conformar amb un Eixample quadriculat, sinó que enmig dels angles rectes va posar arquitectura modernista que trencava les cantonades. El que sigui, però no ser una ciutat més. No ser com les altres.

Sota les desgràcies i els conflictes, brolla una vitalitat desfermada: quan hi ha un atemptat terrorista a la Rambla, resulta que a les llambordes el món descobreix un mural de Joan Miró. Igualment, sota la discussió del tema de Catalunya hi ha una nova crisi de creixement. Difícil, complicada, però de creixement. El que han de saber els inversors, els turistes, els assistents al Barça o al Palau de la Música és que Barcelona vol participar i vol ser ella mateixa. Que el xup-xup no para malgrat les mentalitats grises, les interpretacions avorrides de la vida, la secular resistència dels estats artificials contra el dinamisme metropolità (sobretot si és perifèric). Quan un vol créixer i es vol sentir gran, això de vegades pot comportar problemes. Però, un any després de la bomba al Liceu el 1893, el teatre tornava a estar ben operatiu. Cinc anys després del seu incendi, ja tornava a estar alçat. L’endemà de l’atemptat a la Rambla, la gent va sortir a passejar-hi i a dipositar flors... damunt de Miró. Dos mesos després de les porres de l’1-O, els votants han parlat sense por. No hi ha res que pugui aturar la força d’una ciutat amb ganes de menjar-se el món, i de fer-ho a la seva manera. No es pot aturar la Sagrada Família amb excuses urbanístiques (que en el fons són estats d’ànim ideològics). La natura de la ciutat brolla igualment, per damunt dels il·lusos enterradors d’un bàndol o de l’altre. La burocràcia o la intransigència, sigui de dretes o d’esquerres, no pot aturar la vida inquieta. Barcelona és un Eixample, un eixamplament constant, és l’antimuralla. El món té dret a entendre i a conèixer la Barcelona real.

Publicat a El Punt/Avui el 22 de gener del 2018

Ruta belga

Fas la visita a Bèlgica (no la de la manifestació sinó una ruta calmada, reflexiva, de treball) i agafes una perspectiva de les coses. Paciència, perspectiva, perseverança. Les coses han sortit molt millor del que es pensen els més pessimistes, i força pitjor del que somniaven els més optimistes. Quan uns i altres deixin de parlar de “vosaltres” i es cansin de buscar culpables de la situació imperfecta actual, i comencin a conjugar el “nosaltres, passarem al següent capítol. Quan visites la gent que tenim a l’exili t’adones que el següent capítol ja s’està escrivint, perquè el fred de les incomoditats i de la llunyania obliguen a espavilar l’ingeni i a anar per feina. Fer un dinar i un cafè en un país civilitzat permet obrir molt els ulls.

La paciència serà important. Els peus de plom, els passos més segurs que urgents. La perspectiva temporal també, però també la perspectiva física: a Europa estan veritablement al·lucinant amb Espanya i amb la seva gestió del conflicte català. El món flipa, això és el que veus quan surts de la gàbia mediàtico-ibexista del sistema espanyol. Els últims anys hem experimentat un canvi cultural, un canvi de xip col·lectiu, i Puigdemont és la persona adequada per a fer madurar els passos següents. Els partits, al servei d’això. D’un canvi sòlid, d’un procés que es pot culminar amb èxit. La notícia que estic autoritzat a traslladar des de Brussel·les és aquesta: que es pot fer. I que hi ha una via impecable. De fet, l’exili facilita molt algunes coses que des de Catalunya són del tot impossibles de plantejar.

Sense poder entrar en més detalls, sí que dic que Espanya ja ha gastat totes les seves cartes: 155, presó i exili. No és poc. Tenen mala llet. La factura és alta. El que provo de dir des de la perspectiva temporal i geogràfica (i prenent una tassa de xocolata que ens iguala a tots per dalt, i no per baix) és que la factura la podíem pagar. Perdent-hi molt, sí, però segurament a la llarga veurem que es podia pagar. Sobretot perquè l’alternativa tenia una factura més alta, i perquè la història no s’acaba aquí, i perquè el 21D ha demostrat que és un problema crònic. Que no s’arregla amb la recepta del 155, ni de la presó, ni de l’exili. I quan no s’arregla bé, un problema així acaba creixent i fent via per totes les escletxes que apareguin. I no són poques.

Pas a pas: cal, primer, que es constitueixi el Parlament i es formi govern. Cal que tothom paeixi els resultats electorals i es posi mans a l’obra. Cal reprendre el fil de legitimitat de les nostres institucions i deixar palès que res no serà igual a partir d’ara. Cal, també, temps. I sentit constructiu. Menys “és que vosaltres” i més “és que nosaltres”, i actualitzar les eines polítiques (sobretot els partits, però també la societat civil) que han de fer possible els canvis. Sense política no serà possible i només amb política, tampoc. Quedin-se amb això últim. Portem 150 anys fent estructures d’estat no sempre des de l’administració, no sempre des de Barcelona i no sempre des de l’autonomia. Ho hem fet de mil maneres, i al final ha estat més important fer editorials i discogràfiques i programes de televisió que fer un fràgil sistema d’hisenda pròpia. Tot és important i tot s’ha de fer, sí, però hi ha moltíssimes maneres de fer-ho. El govern autonòmic només n’és una. I és important.

Espanya ha jugat les seves cartes, i ha fet mal. Nosaltres hem jugat les nostres i n’hem fet molt més, hem fet molt més forat, hem provocat molt més canvi i molt més permanent. Es poden aturar lleis, actes administratius, nomenaments i decrets. És impossible d’aturar un canvi cultural. Visca Europa.

Publicat a Elmon.cat el 4 de gener del 2018