El judici que ve

Les paraules i els gestos, les idees executades, marquen la realitat i la història, i segurament marcaran molt els mesos que venen. Però ens hi faltava encara més realitat i més dades, més informació, més feina i més companys internacionals de viatge. Faig autocrítica per no haver-ho vist abans, i per haver tingut una fe massa escalfada, quan tots sabem que fe no és esperar, etcètera. He dit massa i no és ben bé “massa”: hi ha vegades que l’atmosfera provoca uns fets de forma inevitable, i sempre és per alguna raó. El gest de Macià no va ser gens infèrtil, segurament perquè llavors Espanya podia negociar el començament d’alguna cosa; en canvi, el gest de Companys no el van perdonar. I tots dos eren segurament igual d’inevitables.

El màxim que permet Espanya és la concessió d’autonomia. Retallada i limitada, i controlada. La resta no ho tolera i ho castiga amb presó, per molt que siguem al segle XXI. Això ho hauríem hagut de tenir més present, en el moment més tens del conflicte, i és ben obvi que el president Puigdemont ho va tenir present: va retenir la pilota una bona estona, però finalment la va perdre. Els esdeveniment de Brussel·les ens fan pensar que la podrà recuperar aviat, però el que queda clar és que l’equip blanc ha fet un contraatac inclement, ràpid i ferotge. Si tirem d’història, però, el capítol següent a l’empresonament de Companys és la Guerra Civil. No crec en absolut que això succeeixi ara, però sí que podria imposar-se una regressió en l’autogovern de la mà de l’espanyolisme (sovint neofranquista). Ara és diferent: ara, com a mínim, ho podem plantejar en pau davant del món: el que es jutja el 21 de desembre és tant la ratificació de l’opció independentista com l’actuació del PP, PSC-PSOE i Cs aplicant el 155 com l’han aplicat.

Som a judici: jutjarem els catalans i també jutjarà el món. Pel que fa al món, crec que només podran i voldran jutjar resultats indiscutibles. El 27-S (vist des de fora) no donava peu a unilateralitats, i l’1-O segurament tampoc prou, malgrat la violència de la policia. Per tant el resultat indiscutible ha de ser ara: no cal que sigui amb programa detallat sinó amb cares identificables i amb la independència com a tesi ideològica, i ja tindríem plebiscit. En cas de victòria clara, és l’hora de demanar reconeixements internacionals i de provar de pactar la sortida negociada amb l’Estat: començant per l’alliberament dels presos polítics i acabant pel repartiment d’estructures i béns. Mentre això no arriba, recuperar les institucions d’autogovern. Recuperar del tot la pilota. Ser més Catalunya que mai, encara que sigui a ulls d’Espanya una comunitat autònoma però a ulls de tothom un territori en disputa. En resum: ja hauria volgut Companys, després del seu empresonament, un plebiscit sobre tot el tema. No ho desaprofitem.

No sé si són més adequades les llistes unitàries o no, sé que Puigdemont hi ha de ser i que calen punts comuns en els programes si volem un plebiscit. Ara volem guanyar netament, “legalment” si ho volen dir així. Però si no aconseguim guanyar ara, el judici serà definitiu i la causa es quedarà a refugi durant anys. No ens ho podem permetre. Agafem forces, doncs, perquè ara comptarà molt més el rigor que la idea. Ara toca realitat. La que sigui possible, i amb temps i feina ho són totes.

Publicat a El Punt/Avui el 6 de novembre del 2017

L'última carta

El terme “llum de gas” prové d’una obra de teatre de Patrick Hamilton, Gaslight, on un marit fa tornar boja la seva parella movent-li les làmpades de gas de lloc, fent sorolls a mitja nit, amagant-li coses, etcètera, mentre ell aprofita per buscar unes joies amagades dins la casa. La diplomàcia espanyola, el discurs del rei Felip VI (que passarà a la història com el discurs on va renunciar a milions de súbdits), les declaracions amenaçadores de Rajoy, l’intent d’humiliació (“ganaremos 10 a 0”) de la pobra Soraya, etcètera, són intents d’imposar un relat que pretenia fer-nos creure que els bojos érem nosaltres. Encara pretenen portar-nos, si us hi fixeu, a la “racionalidad” i a la “razón”. Saben perfectament la veritat, la saben millor que nosaltres (que fins fa poc només la intuíem) però han muntat des de fa 40 anys una ficció anomenada Constitució espanyola que s’ha d’admetre que ha aguantat prou com a Matrix pacificador. I com se surt de Matrix? Primer, volent-ho. Després, seguint algunes pistes.

Els missatges diplomàtics que ens envien altres països aquests dies són codis indirectes, són per llegir entre línies, llumetes enmig de la foscor, el conillet d’Alícia que hem de seguir si volem sortir del laberint. “No us puc dir que bravo, no us puc dir ni tan sol que sí, però sí que us puc insinuar que ho esteu fent molt bé, dins les limitacions que hi ha”. I ara ho comencem a veure perquè estem acostumats a no caminar, a no moure’ns, perquè hem estat piles productores de sistema durant molts anys. I ens hi hem sentit bé i tot, és a dir que és normal que costi canviar-ho. És com ser dins d’un úter, que és la cosa més natural i alhora més antinatural del món. Acostumar-se a respirar, a veure-hi, a sentir-hi, a moure’ns en un altre entorn costarà una mica i ja ho estem notant. Fins i tot ens costarà de creure que ja està, que ja hem sortit, que aquell món ja no tornarà mai. I passarem fred i potser por, i cometrem errors d’adaptació, però ja serem fora. De fet ja tenim el cap a fora, i mig braç. La pastilla vermella ens comença a fer efecte, benvinguts a la realitat i adéu al placebo. “No et vaig dir que seria fàcil, et vaig dir que seria real”. 

Pegar la gent amb porres té un efecte bumerang, i és que endureix la pell. El meu pare, per exemple, arrossegat davant del col·legi electoral per un animalot ben armat, l’han rejovenit ben bé 30 anys. L’energia que li ha donat és increïble, com la joia que vam mostrar a les manifestacions de l’última aturada de país. Què passava, per què la gent estava tan contenta i festiva si ens acabaven d’atonyinar? Doncs perquè havíem descobert que som lliures. Que no poden fer res contra nosaltres, només alguns blaus. Que ens estan donant molta marxa, molt de mambo, a vells i a joves. No sé si hem vist els seus límits del tot, però els hem ensumat, i són superables. Vam ballar i cantar perquè ells ja s’estan quedant sense cartes, com demostra el fet que aquella mateix nit emetessin en directe la carta del rei de bastos. Només els queda destruir el tauler o fer alguna última trampa davant les càmeres del món. O negociar, és clar.

El problema que tenen és que, de tants segles de viure sent un imperi o creient-se que ho són, ja no recorden els seus segles de confederació de corones (i que començaven amb allò del “tanto monta” dels reis Catòlics, adaptació popular d’un missatge més mitològic). S’han oblidat del que havia estat Espanya, com el rei Felip VI ha oblidat que abans de Felip V hi va haver un bon repoker de reis que entenien, amb major o menor entusiasme, la complexitat nacional de la península. La Constitució del 1978 va semblar que hi posava un remei que ens apaivagaria als catalans, i en part ho va fer, però només era una solució artificial i fràgil. Carregar-se l’Estatut votat fa set anys va ser carregar-se la Constitució, o més ben dit, carregar-se la seva única opció de modernització. És impossible, o molt poc probable, que ara admetin que han de fer enrere. Ells no voldran negociar si no veuen que ens perden de debò, i per això cal que durant aquests dies proclamem la independència de Catalunya. Perquè ara serem nosaltres els qui decidirem si ens dona la gana negociar, i en quines condicions. I perquè estem sentint l’aire com ens toca la pell, després de tants anys, i malgrat la fresqueta ara això ens comença a agradar. Respirar, ser lliure, córrer. Créixer. Volar.

Publicat a "Elmón.cat" el 5 d'octubre del 2017

Proclamar

“Fets i no paraules”, que deien aquells, i ara veiem que les paraules són fets. Proclamar és un fet, declarar és un fet que es fa amb paraules, i hi som molt a prop. També els silencis són fets, és clar: callar també té la seva efectivitat i els dies que hem viscut són de silencis i de paraules històrics. El silenci més inquietant i més commovedor fou aquell silenci de tantes poblacions, com ara Alcarràs, esperant davant l’escola mentre avançaven els policies per provar d’endur-se els seus drets i la seva dignitat. Aquell silenci que traspassa la pantalla del vídeo, silenci de poble, de solitud davant l’univers, de família callada i indefensa mentre s’acostava la violència autoritària. Doncs bé, després de la sang i el soroll i la brutalitat feixista de diumenge va tornar a venir un dilluns de silenci, on ens encreuàvem mirades pel carrer, o a la feina, que ho deien tot. Que fort. Què ha passat. Què ens han fet. Un silenci que sabíem que havia de ser breu, i així ha estat. Al cap de tres dies ens hem manifestat festivament pels carrers, perquè ens sentíem lliures, i ara torna el moment de les paraules. De les declaracions, de les proclamacions. Dels fets.

El discurs covard, amenaçador i infame del rei Felip VI ha trencat l’últim fil (dir ponts seria exagerat) entre el poble català i aquest Estat retrògrad i maltractador. Ara som Alcarràs, ara som un poble unit davant dels que no ens respecten ni ens respectaran, amb l’única diferència que ara ja sabem què és una porra i, per tant, les podem aguantar sense tanta por. Sabem perfectament què hem de fer: aguantar. Aguantar com el meu pare va aguantar davant del col·legi electoral mentre un porc senglar uniformat l’arrossegava brutalment. Com ell també va aguantar fins al minut exacte (decret del 1975) en què el règim postfranquista va permetre-li canviar-me el fals nom Jorge pel de Jordi, com el fill de Johann Cruyff també va haver d’esperar-se que li plagués a l’Estat espanyol poder-nos dir com ens diem. I això és el que hem de fer: aguantar. Com aleshores i com hem fet ara, com Astèrix, com els culs de Braveheart. Perquè és cert que ells són els mateixos de sempre, però resulta que nosaltres també. No saben amb qui parlen. No ens poden eliminar. No coneixen la nostra poció màgica, perquè nosaltres som la gent de Catalunya. Els carrers no seran sempre nostres perquè simplement nosaltres som el carrer. Aguantarem perquè tot el món ho veu, perquè som el vídeo d’Alcarràs, perquè som Alcarràs i tants barris i escoles del país, perquè la solitud i el silenci d’aquest poble que volen humiliar han estat i seran gravats i retransmesos a tot el món. No estem sols, ens mira tothom. Espanya no es pot permetre tornar a ensenyar el seu Franco intern, les paraules de Felip VI són ara mateix una clamorosa vergonya mundial. Simplement, no poden. No només perquè no tindrien suports, sinó perquè ens hi resistirem, perquè dominarem el territori, perquè pagarem el preu de la nostra llibertat i perquè no podran envair-nos. Tenim força. Tenim gent. Tenim mossos i tenim moltes ganes de fer d’estat. I també tenim una creixent legitimitat mundial, per recompte de vots i per recompte de ferits innocents. Ara només poden moure el reietó i ensenyar-nos les urpes, però són xais vestits de llop. I ni tan sols ho saben.

Molta atenció: el món ha vist com ens venien a buscar a Alcarràs, sí, però sobretot el món ha vist com Alcarràs es defensava. Aquesta és la notícia, no la de la brutalitat. La gran notícia mundial és que Catalunya ha decidit pagar el preu, i defensar-se, vinguin els policies que vinguin. Aquesta és la foto i la novetat, la dels pobles i barris units, no la de la porra covarda i perdedora. Hem votat i hem guanyat, i resistirem com pertoca perquè estem més determinats que mai. Tant se val ara si perdonem o no, l’important és si volem ser lliures o no. Tampoc no els donarem el privilegi del nostre odi (encara hi ha classes), de fet ja els coneixem de tota la vida. Simplement marxarem, observarem com es rebolquen de ràbia com Satanàs quan el pastoret esternuda. Arriba l’hora de les paraules, de dir què volem ser, de dir les raons, de fer una exposició de motius i de proclamar. Hem demanat una ordre d’allunyament per al maltractador; però, si no s’atura, nosaltres marxarem igualment. No tingueu por, els forts som nosaltres. Ens ho hem guanyat i ens ho mereixem. I és l’única manera, per cert, que aquesta indignitat que hem viscut no es repeteixi mai més. Viviu aquest moment.

Publicat a "El Punt/Avui el 5 d'octubre del 2017