Vull recordar al president espanyol, Mariano Rajoy, que segons l’article 3 de la Llei del referèndum aprovada el passat dimecres “ El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”; I que, a més, “aquesta Llei preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. Això significa que enviant advertiments al president de Catalunya, notes als alcaldes del país i recursos a tribunals polítics espanyols, Rajoy està infringint la legislació suprema d’un país sobirà. Està trepitjant l’herba del nostre jardí. Ras i curt.
Evidentment que no se’ns escapa la provisionalitat del moment, la seva excepcionalitat, i que estem pendents d’un referèndum que ratifiqui totes les decisions preses aquests dies per la majoria parlamentària: però de facto la desconnexió ja ha començat, i és la primera vegada que el Parlament de Catalunya, en lloc de fer una declaració de “no renúncia” al dret a l’autodeterminació, proclama el seu exercici i estableix normativament la seva sobirania a tots els efectes. Evidentment Rajoy el que fa és discutir la major, d’acord: considera que la sobirania pertany a allò que fins ara anomenàvem Espanya. Però compte, perquè aquesta Llei, que encara no ha estat derogada, indica tot un canvi de paradigma. Indica que no és derogable per cap president ni cap tribunal forà, que el Parlament ja s’ha autodeterminat, que el Parlament ja és sobirà: ara falta que ho avali (o no) la població de Catalunya.
Que s’hagi activat la Fiscalia espanyola, el TC del ribot, la Guàrdia Civil escorcollant impremtes sense ordre judicial, que es parli de delictes de “desobediència”, que s’invoqui la “convivencia de 500 años” etcètera, contrasta enormement amb l’allau d’adhesions que van apareixent cada minut de tots els Ajuntament de Catalunya (a l’espera d’Ada Colau, que es veu que ha de rebre no sé quin informe de no sé quin secretari). És una lluita per la sobirania però, si bé una de les parts es basa en la llei vigent fins fa dos dies, l’altra es basa en el desig majoritari dels ciutadans. Ja no és que es faci millor o pitjor el debat al Parlament, ja no és si un alcalde ha de ser denunciat o no, ja no es tracta d’un tema de formes i de procediments: quan et deixa la parella, invocar que “el que em dol no és el fet, sinó el com” és una de les escenes més patètiques que pot protagonitzar el perdedor. O ja no t’estima o, com a mínim, ja no vol estar amb tu. Ho farà tan bé, i tan malament, com pugui i com vulgui.
Aquesta setmana Espanya ha perdut Catalunya, provisionalment (insisteixo), i recompondre això a cops de maça no funcionarà. Tampoc si es fa amb l’anunciada “proporcionalitat”, perquè certament la proporció al fet que el teu suposat “súbdit” et “desobeeixi” hauria de ser com a mínim un càstig exemplar. Durant els propers 15 dies veurem si el pols s’aguanta o no, és a dir, si es “desobeeixen” els reiterats advertiments de suspensió, inhabilitació, acusació, sanció, imputació, investigació i recusació, o bé si simplement es fa cas de l’article 3 damunt citat i es dona valor per fi a la sobirania del poble de Catalunya. Com a mínim fins a la seva ratificació el dia 1.
A l’hora d’escriure aquestes línies portem 24 hores de vigència d’aquesta norma suprema, i 24 hores de llibertat són molt bon senyal. No hi ha cap institució que pugui fer variar això excepte les nostres pròpies, és a dir excepte la por que ens pugui sobrevenir, o bé evidentment excepte un “no” rotund el dia 1. Mentrestant, mister Rajoy, consideri’s navegant en aigües territorials alienes. Comprenem les nostàlgies, tenim paciència amb el costum de passejar-se per territoris familiars com si fos casa seva, però tingui la bondat. “It’s my yacht, my son and my rock”. Li sona? Procuri fer la pataleta, comprensible i respectable, sense destorbar els veïns.
Publicat a Elmón.cat el 8 de setembre del 2017
