Ismes

“Franco fue un rebelde que no acató la Constitución española y consideraba al Gobierno de España como la encarnación de todos los males”, escriu Xavier Sardà a El Periódico, tot fent servir el cop militar del 1936 per comparar-lo amb el govern Puigdemont i amb el procés d’autodeterminació. I hi afegeix: “Franco consideraba también que las leyes no debían cumplirse cuando atentaban contra sus principios.” Amb aquest rotet argumental tan ofensiu, amb aquesta comparativa de cunyat, tan ridícula i retorçada, Sardà pretenia dir que els artífexs de l’1-O ens assemblem molt a Franco perquè som arbitraris i perquè el que perpetrarem és un cop d’estat. Tal com sona i tal com raja. I ancha es Castilla.

Però li deu sonar que qui es va aixecar contra la llei vigent, pacíficament i amb un cert èxit, fou Macià quan va proclamar la República catalana el 14 d’abril del 31. No era legal, no. No era previst ni ortodox aprofitar el resultat d’unes eleccions municipals per interpretar els anhels i sortir al balcó. De fet, això ni tan sols figurava al programa electoral d’ERC. Però ostres, va funcionar. En un sol dia es va encomanar a la resta de l’Estat, i el rei va abdicar sense que hi hagués ni un sol acte violent. I des d’aquestes proclamacions fraternals d’abril fins aquell desembre, Espanya va tenir un govern provisional. Un govern contrari a la Constitució monàrquica vigent, fins que el desembre no se’n va redactar una de nova. Un govern il·legal, precari, amb una autoritat que no derivava de l’ordre establert. Només un decret publicat a la Gaceta de Madrid (a la Gaceta de Madrid!) s’erigia com a norma superior, i el govern es va autoproclamar “govern de ple poder”. Colpistes? Arbitraris? Dèspotes? O conseqüents amb la voluntat popular?

Sí que és veritat que això d’escoltar les demandes populars té un límit, sobretot quan les demandes són territorials. Això ja costa molt més, fins i tot quan et dius Manuel Azaña. Quin canvi, el president republicà espanyol, al cap de cinc anys: “Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco.” Què ha passat, pel mig? Un republicà preferint un colpista (aquest sí) armat? Doncs el que ha passat és que està fart de les demandes dels catalans, de la insaciable reclamació de major autonomia i de major finançament malgrat l’Estatut (retallat) que graciosament se’ls va atorgar. Quines coses, Xavier! Els de la fraternitat tricolor van acabar preferint Franco, senyal inequívoc que allò de complir les lleis i les constitucions només era en funció de determinats principis. Com el de la unitat d’Espanya.

El que sembla segur és que hi ha un gran interès a veure qui s’emporta l’etiqueta de franquista, en aquest conflicte nostre: ho són els del PP, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els del PSOE, perquè no permeten votar el referèndum? Ho són els d’Ada Colau, perquè no es mullen sobre el referèndum? O bé ara resulta que ho són els independentistes, perquè rebutgen la llei suprema que els impedeix el referèndum (i que fins fa dos dies impedia un Estatut)? Cal obsessionar-se tant amb aquesta etiqueta? El govern republicà no era pas franquista, però sí que va acabar preferint Franco. També a l’exhumat Salvador Dalí se li va dir molt que era franquista, i això li ha costat la condemna eterna dels integristes d’esquerres que sempre ho encasellen tot en “ismes”. Aquesta mania per saber si ets franquista, comunista, socialista, feminista, etcètera, quan de vegades no és que la gent sigui molt independentista sinó que (com tu saps molt bé) ho està. Aquesta dèria d’etiquetar i d’assenyalar, Xavier. Malaltissa fins al punt que, fart d’haver de pronunciar-se sobre ”ismes” de tot tipus, Dalí es va enfadar amb la seva colla i va haver de proclamar que el surrealisme era ell i s’ha acabat. I aquí estic jo, i allí estava ell. Lliure i únic.

Deixa’t de comparacions absurdes, Xavier. Ni tu ets feixista ni ho és Isabel Coixet, a qui ningú mai no havia anomenat feixista abans que ella (segons sembla) ho desitgés. Oblida els ismes, oblida les ideologies, els conceptes. És escoltar la gent. Calla un moment. Escolta. Ho sents?

Publicat a El Punt/Avui el 25 de juliol del 2017

Serà un fet natural

La Llei del Referèndum pren com a base jurídica el dret internacional, i és cert que el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics del 1976, signat per Espanya, reconeix el dret a l’autodeterminació sense limitar-lo (en cap cas) a les colònies. Tot correcte, impecable, a favor. Tot i així, confesso que trobo a faltar aquelles invocacions que Artur Mas feia del Dret Natural. Era una reflexió més directa, més nua, més diàfana. Com saben el Dret Natural són les normes i principis superiors que regeixen el comportament humà, i que molts juristes obtusos prefereixen negar perquè no creuen en allò que no reculli explícitament una llei. Una de les parts més boniques del que passa a Catalunya és això: que intuïm un dret o una realitat que no està escrita ni reconeguda, però que la sabem. No la imaginem ni ens la preguntem: la sabem. I com es demostra, una cosa que s’intueix però que no està necessàriament escrita? Quan podem assegurar que això és un dret, i no una invenció arbitrària? Qui ho diu, que som una nació? La Bíblia, ho dubto. El diccionari, sens dubte. Els polítics catalans i la societat civil organitzada, molt. La comparativa internacional, probablement. La llei espanyola, en cap cas i de cap de les maneres.

La pregunta és necessària per part dels unionistes i dels independentistes: amb quina legitimitat es transforma en llei una cosa que encara no és efectiva, però que demana ser reconeguda? Doncs lògicament caldrà que aquesta cosa, aquest dret, lligui amb els valors morals de la societat que el reivindica: no és el mateix reclamar certs drets naturals a l’època romana que reclamar drets d’ara, ni és el mateix invocar uns drets a Xina que a Islàndia. Canvien segons els contextos i els codis socials, la geografia o la cultura. En tot cas són drets que una societat considera fonamentals, perquè considera que els té tota persona des del moment de néixer, que són drets superiors a la llei escrita i que fonamenten allò que un Estat democràtic, social i de dret hauria de respectar. Els criminals nazis jutjats a Nuremberg, per exemple, van ser jutjats invocant el Dret Natural perquè aleshores encara no s’havia aprovat ni tan sols la Carta dels Drets Humans del 1948. És a dir, no hi havia cap norma vigent a Alemanya ni al dret internacional que denunciés aquells actes, però tot i així es van considerar clarament injustos. I es van dictar fins i tot sentències de mort amb aquesta base.

Com apliquem això al cas català? Què hi té a veure? A més, si Espanya és un estat social i democràtic de dret, que reconeix els Drets Humans i que dota d’autonomia els seus territoris, què ens empatollem? Doncs som on som perquè resulta que els codis, els valors morals i la forma d’entendre el repartiment de la sobirania són massa diferents entre Catalunya i Espanya com per remetre’s simplement a la Constitució del 78. Ni eren els mateixos codis morals quaranta anys abans del 78, ni ho són quaranta anys després. Per tant no és només que puguem invocar tractats internacionals que reconeixen drets, i no és només que puguem invocar sentències com la de Kosovo, sinó que fem una cosa encara més important: constatem una realitat sòlida i un desacord continuat, persistent i a la llarga conflictiu. Ja ho fem saber a la Renaixença, també durant la Mancomunitat, hi insistim durant la República, ho reclamem a la Transició i ho accentuem ara: no ens sentim còmodes ni reconeguts per l’Estat espanyol. Per una banda perquè, quan ha pogut ser autoritari, ho ha estat. I ha estat tan maldestre com per ultrapassar-se especialment amb la nostra llengua i la nostra cultura, que és del tipus de ferides que mai no cicatritzen. Però quan ha estat més o menys sensible a la descentralització, ha mostrat no voler compartir més que nivells “controlables” d’autonomia i ha barrat el pas a qualsevol compartició efectiva de la sobirania (que és d’on plora la criatura, de la incapacitat de tornar a la idea confederal d’abans del 1714). No ha deixat créixer, no ha respectat les demandes de major autogovern, ha ofegat tota opció de millora i finalment ha reprimit la seva simple reclamació. Tot això només ha fet que accentuar encara més la diferències entre dues naturaleses. Per dir-ho clar, el Dret Natural espanyol (els codis de valors comuns) és massa diferent del Dret Natural català i això ha derivat, inevitablement, en fer aparèixer la Constitució com un Dret Artificial. Un sistema tan artificial que ja no aguanta, que s’esquinça en dues parts (en dues “corones”), i que s’ha desbordat de forma irreversible.

Per això dic tan sovint que la independència és cosa de quatre mesos o de quatre anys, un destí irremeiable, perquè el problema no és de lleis sinó de codis morals comuns (o no comuns, justament). La identitat també hi juga, és clar, i la llengua i la bandera i etcètera, però sobretot hi juga allò que s’anomena “una manera de fer i d’entendre el món”. Una cosmogonia pròpia, com cridava Salvador Dalí a Jacobo Zabludovsky en la nefasta entrevista on li preguntava per la raó del seu èxit. Que no era pintar bé, ni escriure bé, ni sortir per televisió, sinó tenir una manera de veure el món. El més important del que estem fent, a banda del referèndum i de com derivi aquest repte, és la demostració explícita i innegable als ulls de tot el món que tenim una manera diferent de ser i de voler estar. Que som genuïns, irrepetibles, indissolubles en qualsevol artifici forçat. En tot cas que en aquest racó d’Europa conviuen almenys dues cosmogonies, dues tradicions, que ja no aconsegueixen trobar-se ni tan sols dins de l’Estat “més descentralitzat del món”.

Quina d’aquestes dues cosmogonies casa millor amb els països democràtics i eficients del segle XXI? Això ja formaria part de la batalla pel relat. Però no ha estat la llei sinó la política, el carrer, el moviment, la força dels fets i dels esdeveniments, allò que ha fet aflorar un dret evident i constatable. No ha estat un text, ni un tribunal estatal ni internacional. La part de la llei vindrà després, a partir del 2 d’octubre. Si els fets polítics continuats i la determinació valenta, que és el que pertoca ara, continuen acompanyant-nos.

Publicat a Elmón.cat el 14 de juliol del 2017