El dret d'Espanya a decidir

Al debat sobre la moció de censura al Congrés dels Diputats, Mariano Rajoy va fer servir un concepte interessantíssim: “el derecho a decidir de los españoles sobre su soberanía”. Tenia i té tota la raó del món. I el dret d’Espanya a decidir, on queda? Doncs existeix, evidentment que existeix, i és perfectament acreditable fins fa dos dies. Perquè és clar, la cosa sembla que comença a prendre caràcter de decisió, meditada i valorada, a l’època del comte duc: davant la negativa dels catalans a cedir les seves cases als terços espanyols per a fer la seva guerra amb França, Olivares podia haver entès el problema o podia fer el que va fer, assetjar Barcelona, “allanar Cataluña” i mercadejar amb el Rosselló. Va decidir. També va ser una elecció lliure la dels Borbons durant la guerra de Successió, que podien haver respectat (com van fer els Àustries) les llibertats i constitucions catalanes però van decidir, sobiranament, derogar-les i prohibir la llengua. No els ho va imposar ningú. Tampoc els va manar ningú, si no va ser Déu Nostre Senyor, ofegar Portugal fins a provocar-ne la independència.

Evidentment això succeïa en èpoques no democràtiques, on el sobirà era el rei, però amb l’arribada del parlamentarisme la cosa no va millorar. Durant un regnat liberal (liberal!) com el que es considera que fou el d’Isabel II, Espartero no va escoltar les raons dels catalans sinó que va fer bombardejar indiscriminadament la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc (allò de “hay que bombardearla cada cincuenta años”). Dret a decidir? “¡Marchando!” També els parlamentaris espanyols podien haver donat alguna opció al federalisme de Pi i Margall i a la brevíssima Primera República, el 1873, però fins i tot els espanyols més republicans van veure que era “too much” allò del federalisme: sense rei, d’acord, però la descentralització ja era una cosa massa indigesta, així que van matar el tema amb la restauració borbònica i punt. I “ancha es Castilla”. De nou, la sobirania popular (imperfecta, però parlamentària) va decidir i ho va fer en favor de l’unitarisme i la monarquia. Després ve la pèrdua de Cuba, que també va ser producte del dret a decidir dels espanyols: podrien haver concedit una veritable autonomia o escoltar la voluntat dels seus súbdits caribenys, o bé podien mostrar-se com un poble militar i arrogant (“tirànic, corrupte, analfabet i caòtic”, van dir els Estats Units, no Pep Guardiola). La pèrdua de les colònies va coincidir, de manera gens casual, amb el sorgiment del catalanisme polític.

Tot es pot decidir, i Espanya va decidir encara imposar una dictadura el 1923 i eliminar la Mancomunitat, que tant havia costat d’aconseguir, així com els drets culturals i lingüístics recuperats durant els anys anteriors. Hom pot decidir enderrocar les quatre columnes de Puig i Cadafalch, o bé pot decidir no enderrocar-les. De la mateixa manera, una nova dictadura com la de Franco podia escollir ser una dictadura comprensiva amb la llengua i la cultura o bé exercir l’enèsim intent de genocidi cultural de Castella, i aquesta última va ser en efecte la nova decisió sobirana. Quaranta anys de represàlia, d’execucions, de prohibicions i d’extermini de qualsevol rastre catalanista o republicà. Es podrà dir que això no ho decidia Espanya, que ho va decidir Franco, però si Espanya ha passat més anys de la seva història sota dictadures o sota monarquies absolutes jo què volen que hi faci. El sobirà només és un, al final, oi? Un que, és clar, mai no va ser Catalunya.

Durant la Transició el poble espanyol va decidir, democràticament (tot i que sense cens homologable ni amb les mínimes garanties electorals), tornar a ser una monarquia. Parlamentària, això sí. També va decidir descentralitzar-se en 17 autonomies, tot i que de seguida va començar-se a veure que el cas d’Euskadi i de Catalunya quedava mal resolt. Fins a arribar a la proposta de reforma de l’Estatut català, que Espanya (tant el PP com el PSOE) va decidir, sobiranament i democràtica, passar pel ribot d’un Tribunal Constitucional polititzat. El text de la sentència es va decidir una tarda de toros, com sap tothom.

I el dret a decidir d’Espanya arriba també ara: permetre que els catalans votin, com faria una democràcia avançada, o bé agafar-se a un text legal de fa més de 40 anys? Vista la història, la decisió que pren avui dia l’electorat espanyol (no Rajoy, ni l’Estat) no és cap sorpresa. Vista la història, la resposta catalana tampoc no haurà de sorprendre ningú.

Publicat a El Punt/Avui el 20 de juny del 2017

Estàtues que cauen

De la mateixa manera que es van desmaiar estrepitosament les estàtues de Lenin i de Stalin quan va ensorrar-se la URSS, o que van caure a cops de martell les pedres del mur de Berlín, o que una grua va retirar l’estàtua eqüestre de Franco (posteriorment reciclada per Ada Colau), els grans tòtems de la Transició van fent crec crec sorollosament enmig d’una atmosfera de revolta accelerada. Veient el debat de la moció de censura al Congrés era claríssim com Pablo Iglesias enderrocava l’estàtua de Pablo Iglesias, és a dir del PSOE, és a dir més específicament de Felipe González. Felipe. Només conec dos líders polítics que a nivell social s’anomenin pel seu nom de pila: un és José Antonio, l’altre és Felipe. Doncs bé, aquest Felipe que el PSOE fa tard en enderrocar, i que fins fa dos dies encara manava dins del seu partit, Pablo Iglesias no té cap problema en donar-li l’empenteta final i erigir-se així en el portaveu de la nova esquerra espanyola. És el que ha de fer. Ho té “a huevo”.

Això és així de la mateixa manera que Albert Rivera, que lerrouxeja quan parla de Catalunya i cunyadeja quan parla d’Espanya, va erigir-se en el debat com la nova dreta. Quan Aznar el va anar escoltar recentment a la seva conferència a Madrid, l’estava ajudant a enterrar Mariano Rajoy en vida i construir una nova idea de partit. No cau el Valle de los Caídos (potser per això, perquè ja els consideren “caídos”), però assistim en viu i en directe a la caiguda del vell PP en favor d’un renovat conservadorisme. Això sí: disfressat de liberalisme. Producte de màrqueting, en efecte, però Ciutadans presenta cares joves i com a mínim no suplica respiració assistida. Ciutadans fa, com Iglesias amb el PSOE, allò que el PP no s’està atrevint a fer internament.

Espanya també experimenta, per tant, el seu “procés”. A remolc del procés català, que també està enderrocant algunes estàtues sagrades. El PSC tampoc no ha fet tombar Felipe encara, i així els va: els Comuns d’Ada Colau són fum, però són fum nou, i ja s’ocupen de ballar sobre el cadàver vivent del felipisme que regna a Nicaragua. Això sí: el seu híper-culte a la lideressa va conformant un immens mausoleu que riu-te’n de les gegantines figures de Kim Jong-un. Lideratges forts, deia fa poc Àngel Castiñeira en una entrevista. A Catalunya tenim al·lèrgia als lideratges forts, ens explicava. Jo crec que no, crec que tenim al·lèrgia als lideratges obsolets o artificials, i per això l’estàtua de Pujol ens ha caigut en vint-i-quatre hores. L’ajuntament de la Seu d’Urgell ja li comença a retirar les plaques commemoratives, i vam trigar molt poc en estripar-li les medalles, negar-li els honors i treure’l del despatx. Però compte: això no és només d’un càstig a la seva confessió inconfessable (Pujol Dalai Lama? I què més?), sinó que també és un passi-ho bé tingui. El relleu generacional que vivim va més enllà dels convergents. És tot el país qui, passats 40 anys d’autonomia i de democràcia, viu la seva crisi dels 40.

Ho va fer notar fa uns dies Hèctor López Bofill en un tweet: a Catalunya hi ha una brutal ruptura generacional, i això explica quasi de dalt a baix el procés, el referèndum i la demanda general d’independència. Va ser arnat, inoportú i erroni que Joan Tardà, aquesta setmana al Congrés dels Diputats, dirigís elogis cap a Pi i Margall (estàtua d’honor a la ingenuïtat) i cap a Azaña (“si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco”): una part antiga d’ERC se sent fascinada encara amb els absurds caramelets de la Tercera República. Espanyola, és clar. Però com que ERC també fa el seu procés, al costat de Tardà tenim Gabriel Rufián: molt més escèptic, menys “compañero” i més autodeterminista. Més modern. Més llest. I sobretot no podem oblidar l’antiga CiU, protagonista absoluta del canvi accelerat que vivim: CiU també va estar durant massa anys pactant amb PP i/o amb PSOE, aplaçant el debat que havia d’arribar inevitablement. Si durant els anys 30 els excessos d’aproximació de Cambó a la dreta espanyola i a Franco li va costar l’ascens de Macià en només unes setmanes, (i amb un partit nou de trinca!), CiU també havia d’espavilar i posar-se al dia. No tota la formació va saber veure, en el moment adequat, l’atmosfera que creixia. Alguns ho van saber veure massa tard, i la prova està en el destí patètic que ha tingut UDC. En pau descansi.

El PDeCAT ha estat molt més que “un canvi estètic per amagar continuïtats”: ha estat l’única manera d’enderrocar el monument a Pujol que l’ofegava. Ell mateix va dir en una entrevista “encara estic a temps d’espatllar la meva biografia”, i en efecte l’ha espatllada i de quina manera. L’actitud de Marta Pascal envers el “cas Gordó”, agradi més o menys, demostra que els canvis de pell són tan dolorosos com inevitables. Superar inèrcies demana coratge perquè demana desfer-se de mites, de tabús, de vaques sagrades i temples inaccessibles. L’única cosa que cal lamentar és que siguin necessàries sentències o providències judicials per tal que una antiga generació permeti a la nova treure llast, i tenir opcions de créixer. Ni Pascal ni Bonvehí ni Puigdemont ni jo mateix ni ningú dins del PDeCAT no mereix que el cas Pujol, o el cas Palau, o el que sigui que s’hagi fet malament en el passat (sigui legal o no), li impedeixi desenvolupar-se d’acord amb els nous temps. Nosaltres no hem comès cap il·legalitat, ni n’arrosseguem la sospita. Però és que, a més, fa anys i panys que insistim sobre la necessitat de liderar la idea de la independència. Amb el risc que comportava i que ja hem vist que comporta: ERC podia dir-ho i tenir tota la raó dient-ho, però els convergents, un cop ho diguessin, a més havien de fer-ho.

Mas ha tingut la valentia i l’encert (i també la transgressió) de transformar una eina vella en una de nova. També des del prisma ideològic i de les actituds, i per això cal reivindicar el dret a no carregar amb determinades herències. No és un tema d’edats, no ben bé, no només, no exactament. Però si es busquen candidats per a Barcelona o per a Catalunya, cal identificar bé el moment on ens trobem. No tot allò que és nou és bo, això està claríssim, però ens trobem en el ple instant de l’enderrocament d’estàtues obsoletes. En tots els partits, quasi diria que en tots els països occidentals. D’això també va el dret a decidir: de gosar fer-se gran d’una vegada.

És un dret universal: Espanya té dret a decidir si és un estat immobilista o si s’adapta al nou segle, i ha decidit (vot rere vot) no moure’s d’on és. Catalunya té dret a decidir si es queda a Espanya o no, i ha decidit moure’s. I els partits, catalans i espanyols, tenen dret a decidir si volen tenir més futur que passat o més passat que futur. L’elecció és respectable i sobirana. Com ho és, evidentment, el dret a decidir una mort digna.

Publicat a Elmon.cat el 15 de juny del 2017